El Butlletí nº 5SUMARI
|
El Butlletí NUM. 5 * Dijous, 28 d'abril de 2005
> PORTADA Per un nou sistema electoral El Grup Hayek defensa un nou sistema electoral. La seva tesi és ben senzilla: democràcia (el govern del poble) i mesocràcia (el govern dels millors) no tenen perquè ser incompatibles. Aspiren a una democràcia mesocràtica, que faci efectiu el govern del poble a través dels millors. Això implicaria, entre altres, canviar por un sistema electoral amb llistes obertes.> EDITORIAL L'ANGLÈS NO ÉS CAP BROMA
És obvi que les relacions històriques de Catalunya amb França han estat fortes i importants i que té tot el sentit del món treballar per mantenir-les i, si és possible, reforçar-les en el marc de la cooperació transfronterera europea. També és obvi que aquesta relació no es pot basar, com en el passat, en l’oblit que el català és la llengua pròpia de Catalunya, al sud i al nord de la frontera. De ben segur és important reforçar els lligams culturals, socials i econòmics de Catalunya amb el nostre nord, però d’aquí a demanar l’ingrés a la francofonia hi ha un abisme. Però això no és el més greu, el més greu és pretendre que el francès ocupi el lloc preeminent en les llengües estrangeres que han de conèixer els estudiants catalans. Avui per avui, l’anglès és insubstituïble i qualsevol plantejament que distregui de l’objectiu essencial de millorar l’aprenentatge de l’anglès a les nostres escoles, instituts i universitats és un error. Necessitem generacions formades en un ampli coneixement de la llengua anglesa, sense això no serem un país de primera divisió. Sense això les nostres possibilitats de creixement econòmic, en els sectors d’alt valor afegit, es veuen greument perjudicades. En un país on tant ens agrada parlar d’infraestructures, massa sovint oblidem que la primera infraestructura d’un país és la formació de la seva gent i que, al segle XXI, un grau elevat de formació implica un bon coneixement de la llengua anglesa. Necessitem que els estudiants surtin de l’ensenyament obligatori amb un nivell d’anglès que els permeti una comunicació bàsica, oral i escrita. Necessitem que els estudiants universitaris tinguin un alt nivell de competència en llengua anglesa que els permeti treballar en aquesta llengua. Necessitem, també, que la formació professional incorpori el coneixement de l’anglès com una eina indispensable, fins ara menystinguda. El coneixement del francès, o de l’alemany o l’italià, són factors de cultura que cal potenciar, però el futur ens el juguem amb l’anglès. I quan la Generalitat té encara tanta feina per fer en l’ensenyament bàsic i secundari, quan la inexistència de l’ensenyament de l’anglès a la formació professional és un dèficit clamorós, quan la majoria dels nostres universitaris no són capaços de seguir una classe impartida en anglès, dedicar-se a proclamar la importància del francès és, com a mínim, una immensa frivolitat. > LA RODA DE MOLÍ  CARTA MUNICIPALManipula que manipularàs El dimarts 19
d’abril passat l’alcalde de Barcelona, Joan Clos, es va reunir amb el ministre
d’Administracions Públiques, Jordi Sevilla, per negociar els aspectes que continuen
pendents de la Carta Municipal de Barcelona. Ara bé, el
resultat d’aquesta reunió canvia radicalment segons si un s’informa via les
notícies de la web de l’Ajuntament o si ho fa via les informacions publicades
als diaris. Segons la web
de l’Ajuntament tot va bé i destaca que “la Carta
Municipal podria remetre’s al Congrés abans de l’estiu”. Informa tímidament que “falta la part relativa
al finançament”, però no entra en els detalls de com va la negociació. En canvi, si un
consulta els diaris del 20 d’abril, resulta que el finançament, aspecte
fonamental de la Carta Municipal, ha estat l’obstacle per arribar a un acord
sobre aquest document. Segons El Periódico, “la qüestió financera està ara en mans del Ministeri
d’Economia i Hisenda [...] que amenaça de rebaixar les seves En resum, no tan
sols no s’ha avançat en la negociació de la Carta Municipal de Barcelona, sinó
que queda per tancar un dels aspectes més importants: el finançament, on hi ha
greus desacords entre l’Ajuntament i el govern central, tot i que l’Ajuntament
demana menys del que li correspondria segons la reclamació
de la FEMP (Cinco días 19.04.05), que demana 4.200 milions d’euros a Hisenda,
és a dir, 100 euros per habitant, i per tant, a Barcelona li correspondrien 150
milions d’euros i no 100 milions com demana l’Ajuntament. Tot plegat agreujat
amb el fet que, segons l’alcalde, “el finançament que Barcelona reclama no
només té com a destí el municipi, sinó la seva àrea metropolitana, una zona de
600 quilòmetres quadrats”. Qui li ha encomanat que negociï pels municipis que
ocupen 600 quilòmetres quadrats al
voltant de Barcelona? Ja està bé que
l’Ajuntament s’oblidi contínuament d’explicar-nos aspectes tan crucials de la
notícia. > UN COP D'ULL
Que Blair és presoner d’una doble contradicció en són
testimonis els seus propis companys socialistes anglesos. D’una banda, per la
seva política poc esquerranosa i el seu suport a la guerra a l’Iraq, però de
l’altra perquè alhora és capaç de tirar endavant una sèrie de reformes
agrupades sota el paraigua del manifest electoral Continuant amb les eleccions angleses del 5 de maig, Martin
Wolf, un dels columnistes estrella del Financial
Times (dijous), reclama un debat fiscal a la comtessa electoral: “Les grans
preguntes sobre els serveis públics no són qui ha de pagar, perquè la decisió
ja ha estat presa, sinó com s’ha d’organitzar tot això”. Especialment agressiu amb els mediambientalistes demagogs es
presenta l’editorial del The Economist (dissabte), que els adverteix del
perill de perdre la batalla de les idees. Ja sigui amb el Protocol de Kyoto o
amb el debat sobre l’energia nuclear. “Es demana molta feina, però gràcies a la
tecnologia i a l’observació amb satèl·lits, computadores i Internet, el compte
verd està esdevenint més barat i fàcil”. The
Economist creu que la revolució verda és en camí i que Rachel Carson, la
periodista que va encapçalar el moviment verd als anys 50 i El convidat de The Economist (dijous) qualificava d’“òpera còmica” la
dimissió-canvi de govern protagonitzada per Silvio Berlusconi, també en any
electoral, com Blair, tot i que l’anàlisi d’aquesta opereta és millor seguir-la
al Corriere della Sera (dilluns). Neill Ferguson es refereix en el mateix diari milanès
(dimarts) a Déu com a separador d’Europa
i els Estats Units. “L’Amèrica cristiana i l’Europa seglar no comuniquen prou.
I si de l’Islam nasqués l’Eurabia?”, es pregunta l’historiador. No menys complicat es presenta el referèndum francès per la Constitució
europea, amb un Partit Socialista fracturat entre els euroescèptics, que volen que
Chirac faci una tombarella, i els conseqüents, que apel·len al que hauria votat Mitterrand.
En resum, el problema d’un gran moviment de masses excessivament preocupat pel
que pensen els intel·lectuals aliens a l’estructura i a l’aparell. “Per a
assentar la seva credibilitat i nodrir programa i projecte –escriu Carole
Bachelot a Le Figaro (dimarts)– es basa en els experts i els intel·lectuals”.
“Però li fa fàstic una cultura política basada en l’elecció i la legitimitat
democrática” perquè el PS s’entrega a “aquest cos estrany dels experts que
obeeixen altres lògiques que les internes o les electorals, però que és
indispensable per a la conquesta del poder”.
Una de les polèmiques d’aquest Sant Jordi –bé, de fa ja uns quants Sant
Jordi– entre mediàtics i literats no sembla tenir gaire raó d’existir si fem
cas de Jordi Graupera (Avui, dilluns),
qui pren la consideració del llibre quant a objecte: “La gent compra llibres el
dia de Sant Jordi de la mateixa manera que compra roses. Les intenses campanyes
per dotar de prestigi la literatura han acabat desprestigiant el llibre,
l’objecte”. Així, doncs, com que el llibre és un bon regal per se, “el dia de Sant Jordi és el dia del llibre i de la gent que
compra llibres, no dels escriptors, ni dels editors, Però si hem de parlar de veritables polsegueres, ens hem de remetre a
la que ha aixecat l’actual govern de Catalunya en traslladar la tradicional
recepció del Palau de D’altra banda, el tarannà dels socis de Maragall és el motiu de
l’anàlisi de Marçal Sintes a l’Avui
de divendres, on assenyala que “els de Carod-Rovira han recuperat el discurs de
l’equidistància que, com tothom sap, els va proporcionar uns rendiments extraordinaris
en els comicis al Parlament”. “Aquest cop l’apliquen no a futurs pactes
postelectorals sinó al debat sobre l’Estatut”. Si l’Estatut fracassa, sempre
podran culpar a uns o altres. Sintes aventura que amb aquesta tàctica hi ha qui
pot pensar De les carències que cal resoldre amb aquest nou Estatut i des del
didactisme dels números, ens en parla, per segona setmana consecutiva, Ramon
Tremosa (Avui, dissabte), que assegura que “l’Estat espanyol no
es troba pas entre els Estats més descentralitzats del món, si més no en els tres
nivells següents: a) en les competències de les comunitats autònomes i en la
capacitat efectiva de poder dur a terme polítiques pròpies diferenciades i amb
recursos econòmics suficients; b) en la capacitat de participar en el ‘govern
compartit’ de l’Estat perquè no existeixen els mecanismes que es troben usualment
en algunes federacions, com ara un Senat territorial o les comissions
intergovernamentals; c) en les garanties de defensa jurídica de l’autogovern,
massa vegades sotmesa a la conjuntura política resultant de les eleccions
generals”. A tot aquest problema se suma el fet que “conèixer algunes
estadístiques del sector públic espanyol és avui un misteri tan insondable o
més que el de I qui també vol fer pedagogia, ara de cara a “Una esquerra que no
rectifica”, és Valentí Puig (ABC,
dimarts). L’excusa és el viatge a l’Iraq d’un equip de sindicalistes britànics
per demanar llibertat sindical, després d’haver-se oposat amb bel·ligerància a
la presència militar britànica en la intervenció contra Saddam. “Potser
recorrin al sa argument que fa temps que utilitza el professor Giovanni
Sartori: va estar en contra de la intervenció però després recolza el que es
faci perquè l’Iraq no esdevingui de forma fatídica un enclavament del
terrorisme global”. Però el que, en realitat, vol explicar l’articulista amb
aquest exemple és que –i ara es trasllada al context de la A la història ens remet Enric Canals per agafar un cert to políticament
incorrecte i denunciar que, des de la Transició, la consigna ha estat “No
emprenyem els vencedors” (e-noticies,
dilluns). Canals afirma que “dels vencedors, dels seus monuments, dels qui van
exercir la repressió o van facilitar-la, dels qui servint-se d’aquesta
repressió van escalar socialment i econòmica, ningú no gosa dir-ne res”. “S’està
posant de moda qualificar la guerra ‘d’incivil’ de la mateixa manera que es
qualifica Porcioles de catalanista i visionari. I si algú fa esment dels
vencedors, cal mirar cap a un altre cantó”. També Oriol Pi de Cabanyes ( Per cert, Pi de Cabanyes recorda els inicis del disseny com una cosa
que va ser artesana i manual “abans dels ordinadors”, o sigui, en una època en
què no existien els problemes que té Ferran Sáez (El Temps) amb els programes informàtics que el fan sospitar, com
també creu que succeeix als seus lectors, que hom està empresonat “en una
confusa xarxa monopolística anomenada Microsoft”. També pensa que, avui en dia,
la gent té “la sensació de veure coartada la seva privacitat a còpia
d’admonicions a registrar-se com a clients de l’esmentada empresa”. En les
seves reflexions, Sáez vol fer avinent que “en la mesura que la societat-xarxa
forma part de la nostra vida quotidiana i de les nostres activitats
professionals, aquesta coacció no es pot considerar anecdòtica sinó
gravíssima”.
Exclusiu PER UN NOU SISTEMA ELECTORAL
(La Bruyere) Periòdicament som convidats a votar per escollir els nostres representants i dirigents. El cas és que, després de fer-ho durant els últims 25 anys, estem ja en condicions de respondre una pregunta fonamental: escollim els millors (des del punt de vista de la capacitat, l’honestedat, l’entrega…)? I encara més: realment escollim? O ens limitem a decidir quin és el mal menor?
Aquesta no és una qüestió secundària. I és que cal fer dues constatacions rellevants. Primera: la capacitat de progressar d’un país depèn en una part important de la Qualitat dels seus líders de tot tipus (polítics, econòmics, socials...). Segona: la Categoria dels líders d’un territori depèn dels sistemes a través dels quals s’escullen. En aquest sentit, a Catalunya tenim mala peça al teler. Si pensem en les fórmules que fem servir per triar aquells que van al davant de les institucions i organitzacions que estructuren i determinen la vida col·lectiva –des dels alcaldes i diputats fins als presidents de les cambres de comerç, passant pels bisbes i els dirigents de clubs esportius–, entendrem millor per què sovint els resultats finals d’aquests processos selectius són insatisfactoris –honorables excepcions al marge. Centrem-nos, però,
únicament en el cas dels dirigents polítics, encara que només sigui perquè
tenen a les seves mans recursos equivalents a més del 40% del PIB del país i
poders moltes vegades exorbitants. El sistema politicoadministratiu espanyol i
català ens dóna molt poc joc als ciutadans a l’hora de decidir qui volem que
ens representi i qui desitgem que prengui les decisions que ens afecten.
D’entrada, la selecció dels alts càrrecs de l’administració és totalment
discrecional i no hi ha cap mecanisme d’examen previ dels candidats, com existeix
–en un o altre grau– als Estats Units o en el cas dels comissaris de Tot i així, és veritat que també podria passar perfectament que els Parlaments actuessin amb sectarisme, donant per bona qualsevol proposta provinent del govern al qual donen suport. O que utilitzessin aquesta nova facultat per bloquejar el funcionament de l’executiu. En conseqüència, també necessitem canviar la manera com escollim els diputats, per garantir que ses senyories actuïn sempre a consciència –tant en validar els alts càrrecs, com en exercir les seves restants responsabilitats–. Actualment, el sistema electoral vigent a Catalunya i a l’Estat ens obliga a escollir llistes tancades i bloquejades de candidats que són preparades per les cúpules dels partits polítics basant-se no pas en els mèrits personals d’aquells que hi figuren sinó en les fidelitats demostrades als cabdills respectius, fent bona l’observació que en el seu dia va fer el senyor Chevalier de Mere: “Rarament és el mèrit allò que ens fa accedir als grans llocs; és més aviat l’ús que aquells que els procuren volen fer de nosaltres”. Aquest fenomen, unit al fet que les circumscripcions electorals són massa grans, comporta que els electors no coneguin els elegits –més enllà del cap de llista– i que els electes no se sentin vinculats als ciutadans que els han triat. Tot plegat fa molt difícil el seguiment de la tasca dels diputats, cosa que els convida a no tenir present les preocupacions i opinions dels ciutadans i a oblidar-se de passar-hi comptes. La conseqüència, no poques vegades, és la mediocritat, les dedicacions limitades (el temps se’n va en feines particulars i/o en activitats internes de partit) i la priorització de les consignes del partit per sobre de les necessitats i els parers de la gent. Necessitem urgentment canviar aquest esquema i la seva lògica perversa. Tenint present que a Catalunya, tot i tenir-ne la facultat, encara no hem definit un sistema electoral propi, tenim ara l’oportunitat de fer-ho i d’optar per un nou model que faciliti que entre elector i escollit es formi un contracte moral fort: vot i suport a canvi de treball, fidelitat i resultats. Per aconseguir-ho, fa falta disposar de circumscripcions raonablement petites i de tipus uninominal, en què s’esculli directament un representant per territori. D’aquesta manera, els diputats s’haurien de guanyar a pols la confiança de la gent i deurien la seva elecció als ciutadans en lloc de als líders dels seus partits. A partir d’aquí se sentirien més obligats, motivats i lliures per fer la seva feina. Massa utòpic? En absolut: un sistema electoral com l’alemany seria capaç de proporcionar aquests beneficis sense fer perdre, alhora, la necessària proporcionalitat entre vots total per partit i escons. Així, doncs, i per
acabar: com a ciutadans, reclamem més qualitat en els nostres representants i
més control sobre ells, ja siguin alts càrrecs de l’administració, diputats o
alcaldes. En definitiva, ‘Democràcia’ (el govern del poble) i ‘Mesocràcia’ (el
govern dels millors) no tenen per què ser incompatibles: aspirem a una
democràcia mesocràtica, que faci efectiu el govern del poble a través dels
millors. Tenint en compte que “les grans ocupacions són com les roques
inaccessibles, on només arriben les àguiles i els rèptils” (Melanchton), es
tracta d’assegurar-nos que són les primeres i no els segons aquells que ens
governen. No hi ha dubte que això ens beneficiaria a tots, incloent els partits polítics, que poden sentir por davant d’aquest tipus de canvis, però que haurien de témer molt més la perspectiva d’una ciutadania definitivament cansada i frustrada per la partitocràcia, i disposada a substituir la vella política per les alternatives radicals que poden aparèixer en qualsevol moment. Aprofitem,
doncs, el moment neoconstituent que estem vivint (reforma de l’Estatut, nova
generació de líders polítics i socials, modificacions en > ENLLAÇOS RECOMANATS www.policynetwork.net International Policy Network (IPN), la institució a
la qual pertany la pàgina web que recomanem aquesta setmana, és la viva
demostració que la defensa de determinats postulats no és exclusiva d’un únic
plantejament polític. La solució a problemes com ara l’eliminació de la pobresa,
millorar la salut humana i assolir la
protecció mediambiental vénen sovint de la mà dels postulats liberals, encara
que les fórmules emprades, de ben segur, distaran de les que apliquen tots
aquells que, d’aquests objectius, en creuen tenir l’exclusiva. Per exemple, la proposta que fa l’IPN per acabar
amb la pobresa passa pel respecte a la persona i a la propietat, tot reforçant
el poder de la capacitat individual. En la pàgina web, també podem veure com la
institució és crítica amb l’estratègia de les Nacions Unides, de qui diu que la
seva estratègia mediambiental no ha servit per a res a l’hora de reduir
l’impacte dels desastres naturals. D’altra banda, val a dir que la pàgina que l’IPN té
a Internet s’obre amb diverses recomanacions de llibres i articles, però també
podem trobar-hi, a banda dels diferents i tradicionals ítems, un apartat
dedicat als projectes de la institució. Un aspecte a destacar és que l’International Policy
Network ha instituït un premi anual de periodisme, el premi Bastiat, en honor
del periodista i filòsof francès del segle XIX Frederic Bastiat. El premi té
una dotació de 10.000 dòlars. |
En el to que li és característic, el president
de la Generalitat va deixar caure a París i davant el ministre francès d’Exteriors,
Michel Barnier, que Catalunya podria demanar l’ingrés a la francofonia i que
caldria potenciar l’aprenentatge del francès a les escoles catalanes, fins al
punt que aquesta podria esdevenir la primera llengua estrangera per a la
majoria d’estudiants catalans, desplaçant l’anglès que ara ocupa aquesta
posició. 
pretensions (de
l’Ajuntament).” I segons 
Que el melting pot, la mescla entre blancs i
negres, és un desideràtum no atès en dóna prou proves la realitat
nord-americana. Només un tres per cent de les dones negres tenen un marit blanc 
New Statesman. “La raó –diu
Mary Ann Sieghart a 
, mereix l’elogi de l’enviat especial de 
ni de la literatura, ni
dels manifestos, ni dels mediàtics”.
que no s’ajuda gaire el país i posa en aquest cas algun ciutadà que,
“per exemple, va guardar-se il·lusionadament el projecte de nou Estatut amb què
ERC va presentar-se a les eleccions del 2003 (“Constitució de l’Estat lliure
associat de Catalunya”) o el vídeo de la nit electoral, quan Carod va cridar “Visca
Catalunya lliure” i es va comprometre a favor d’un govern ‘d’unitat nacional’”.
societat espanyola–
“quan l’esquerra ha pretès anar per davant de la societat, les coses gairebé no
han anat mai bé”. I tot seguit, fa un repàs a la història més recent de l’Estat
espanyol per demostrar-ho.
Menys greu, en canvi, sembla que és, des del punt de vista mèdic, pesar
allò que se’n diu uns quilets de més. Cofoi amb les darreres dades que publica The Journal of the American Medical
Association –i que indiquen que és millor tenir una mica de sobrepès que el
pes considerat normal per a molts–, 
“Els llocs eminents fan els
grans homes encara més grans, i els petits molt més petits” Copyright © 2005 Fundació Catalunya Oberta