El Butlletí nº 6

> PORTADA

La solució zapatera: només per quedar bé

Fa gairebé un any, el professor Giovanni Sartori expressava, en la recepció del Premi de Periodisme que atorga la Fundació Catalunya Oberta, el seu desacord amb el que ell anomenava la “soluzione zapatera”, en relació amb la retirada de les tropes de la guerra de l’Iraq. Una manera de fer que s’ha anat repetint, en diferents àmbits, durant aquest últim any. Un sistema de solucionar problemes pueril, que aplica receptes senzilles a problemes complexos. Una política que ens ha acostat, per exemple, a Hugo Chávez i ens ha allunyat dels Estats Units. Ara, seguint aquesta línia, s’ha creat la Comissió d’Afers Exteriors del Congrés dels Diputats, pensada per anar a visitar països especialment importants, però amb el veritable objectiu de refer relacions amb els Estats Units. Però el primer país que visitarà és l’Iran. Tot sigui per quedar bé: és la solució zapatera.

> EDITORIAL

Fa prop d’un any que el professor Giovanni Sartori, en rebre el premi que anualment concedeix la Fundació Catalunya Oberta, va advertir contra els riscos de “la soluzione zapatera” referint-se a la retirada de les forces espanyoles de l’Iraq. En els mesos transcorreguts des de llavors la solució zapatera s’ha anat manifestant en molts altres camps de la política exterior espanyola. S’ha manifestat en els discursos a l’ONU i en la Lliga Àrab amb defensa de  l’anomenada Aliança de Civilitzacions, s’ha manifestat amb el reiterat suport al dictador veneçolà Hugo Chávez i amb la connivència amb el règim castrista cubà, s’ha manifestat amb la “relació especial” que el govern espanyol ha bastit amb el Marroc, s’ha manifestat amb la nova amistat amb França, Alemanya i Rússia, s’ha manifestat amb l’autisme sobre el Pròxim Orient, s’ha manifestat en gairebé totes les àrees de la política exterior espanyola. Però, per damunt de tot, s’ha manifestat i es manifesta dia rere dia en la relació, o manca de relació, entre Madrid i Washington.

La solució zapatera es basa a aplicar receptes senzilles, gairebé infantils, a problemes complexos. La solució zapatera es basa a prendre decisions transcendentals només pensant en les enquestes de popularitat. La solució zapatera es basa a defugir qualsevol responsabilitat internacional que pugui tenir el més petit cost. La solució zapatera és una política exterior d’aparador que no té en compte els interessos econòmics i estratègics del país.

> LA RODA DE MOLÍ

Val més informar-se abans d’actuar

Una de les pancartes que van fer servir els activistes de Greenpeace per donar suport a aquesta acció contra l’energia nuclear deia Contra el cambio climático, exigimos energia limpia, tal com es pot veure en una foto publicada a la web de la mateixa organització o a El Periódico del dia 27 d’abril.

La polèmica sobre l’ús civil de l’energia nuclear és prou coneguda i els motius per oposar-s’hi poden ser ben diversos, però si un argument no es pot utilitzar és, precisament, el del canvi climàtic. Els ecologistes de Greenpeace s’haurien d’haver llegit l’informe de la Unió Europea sobre el Protocol Internacional de Kyoto, on s’explica claríssimament que l’energia nuclear no produeix CO₂ ni altres gasos d’efecte hivernacle, i per tant, no incideix sobre el canvi climàtic. La mateixa Unió Europea destaca que hi ha països, com Finlàndia, que estan  apostant per aquest tipus d’energia com la millor manera de complir els compromisos de Kyoto.

Greenpeace hauria de ser responsable amb els arguments que fa servir i no fer-nos creure el que no és.

No ens facin combregar amb rodes de molí, benvolguts senyors de Greenpeace!

> UN COP D'ULL

Dos columnistes de prestigi però d’origen ideològic i cultural ben diferent –Jim Hoagland i Ralf Dahrendorf– semblen haver-se posat d’acord per atacar la meritocràcia entesa com a cursa funcionarial per accedir al poder per mèrits propis. I tot pel descrèdit de la classe política francesa i, en el cas de Dahrendorf, també dels professionals de la res publica de la Gran Bretanya, ara que estan d’eleccions.

“Perquè els francesos poguessin sobreviure sense ell, –escriu Hoagland al Washington Post– De Gaulle va deixar-los la bomba atòmica i dues grans idees. La bomba encara la tenen, però les idees no és segur que perdurin. Una d’aquestes idees era formar una classe dirigent política fundada en el mèrit, amb un excel·lent nivell educatiu i capaç de revitalitzar una nació desfeta i desmoralitzada després de la Segona Guerra Mundial. Aquesta meritocràcia ha produït dues generacions d’administradors de talent que han ocupat la direcció de les grans empreses industrials i de les institucions polítiques”. Però després d’aquest escenari de conte de fades, el dues vegades premi Pulitzer acusa aquesta mateixa classe política burocràtica de ser la que ha conduït al descrèdit del sistema polític, sac on inclou dretes i esquerres: “Si és certa l’acusació de corrupció destinada a enviar diners pagats per empreses als partits gaullista, socialista, comunista i d’altres, la probabilitat que els alts responsables polítics no ho sabessin és pròxima a zero, ja que la classe política francesa funciona com el sistema nerviós central del país”.

Per la seva banda, Ralf Dahrendorf, exrector de la London School of Economics, escriu a La Vanguardia sobre els mateixos personatges formats a les “grandes écoles”: “Certament, els líders francesos no són immunes a la corrupció. La relació incòmoda entre els diners i la política ha donat origen a diversos escàndols d’alt nivell els darrers anys. Ja no sembla tan clar que els altament educats líders de França siguin capaços d’administrar els afers del país de manera més eficient i honesta que altres”. Recollint el parer del pensador laborista Michael Young, Dahrendorf, antic premi de periodisme de la FCO, ratifica que “la meritocràcia significa simplement que un altre grup dirigent tanca les portes darrere seu un cop ha obtingut el seu estatus. Aquells que han ascendit gràcies al seu mèrit ara volen tenir tota la resta: no només poder i diners, sinó l’oportunitat de determinar qui entra i qui queda fora del grup dirigent”.

No gaire més comprensiu amb determinades postures unipartidistes se’ns presenta un altre il·lustre convidat de la Fundació, l’editorialista i professor Giovanni Sartori. A la seva columna del Corriere della Sera anatematitza Berlusconi per la seva proposta de crear un partit únic de la dreta que li recorda el Fascio italià o el monolitisme soviètic: “El nostre problema és que havíem construït un bipolarisme demencial fundat sobre coalicions amb mil peus. I el nostre problema és arribar –ja que som en una democràcia– a coalicions de govern homogènies de dos o tres partits. I això, com es fa? És del tot evident que el nostre Cavaliere encara no ho sap. Ha explicat que la Thatcher “s’hi va passar quatre anys per entendre el problema i trobar-hi solució”, però Berlusconi ha tingut ja més de quatre anys per entendre-ho i continua com a mínim a l’any zero de la Thatcher”.

El rampell neocomunista que li ha vingut al president Putin és objecte d’editorials crítics a tot el món. Des de columnes del nostre país –Baltasar Porcel, per exemple, a la col·laboració diària a La Vanguardia (dijous, 28)– fins al Washington Post. El problema és, per a l’influent diari de la capital federal nord-americana, que Putin no considera un problema ni el genocidi comunista, ni l’anul·lació de diverses nacions sota el seu jou, però sí “el col·lapse” de la Unió Soviètica, que es va veure trencada en quinze repúbliques fins llavors no gens lliures, o la missió “civilitzadora que té al continent eurasiàtic”.

Especialment crític en la mateixa línia es manifesta el setmanari alemany Der Spiegel quan recorda el patiment de les repúbliques bàltiques que no tenen res a celebrar amb el 60è aniversari de l’entrada de les tropes de la URSS als seus territoris com pretén fer Putin. Van passar de la dominació nazi a l’ocupació i la repressió estalinista i això mereix un ampli informe sota el títol “reescrivint la història de Letònia” (Veure 1a part) (Veure 2a part).

I de les dictadures a altres paranys, com el discurs fàcil contra el capitalisme, el lliure mercat i el consum que estan fent certs grups crítics amb la societat de l’opulència disfressats amb campanyes contra l’obesitat propiciada, segons ells, pels grans supermercats. “Els nous troglodites”, els bateja Le Figaro parafrasejant Montesquieu, perquè “l’oblit del preu de la llibertat que jutgen els transforma en artífexs de la seva pròpia servitud”.

El britànic The Independent crea un cert alarmisme amb la nova emigració que els arriba de l’Est. Acostumats a encabir ciutadans de la Commonwealth que parlen anglès de colònies, no s’estan de criticar la munió de polonesos que ocupen llocs de treball abans reservats a altres ètnies més exòtiques. Calculen que n’han arribat a l’illa fins a 100.000 i el diari es pregunta: “¿La darrera persona que deixi Polònia podria apagar la llum?”.

Veus de la Fundació

Que el tripartit no inventa res que ja no estigui inventat és una afirmació que sembla que posa bastant d’acord els columnistes, com a mínim quan es tracta d’analitzar les propostes de finançament. Per exemple, a “L’Agència Tributària de Castells” (Avui, dimarts), Marçal Sintes assegura que “la proposta del tripartit segueix la filosofia aplicada històricament per Pujol, és a dir, no trenca el règim comú i posa l’èmfasi en la participació en els grans impostos”, però l’articulista també avisa d’alguns perills: “La proposta tripartida diu, però, que l’agència serà coordinada o consorciada. Si és coordinada, se suposa que la decisió última sobre els diners, la clau de la caixa, la té Catalunya. Si és consorciada, no”.

Però, en canvi, aquesta coordinació disjuntiva, aquesta o de les opcions coordinada/consorciada mereix una altra interpretació per a Joan Oliver (Avui, divendres), que felicita ERC per haver “aconseguit rectificar un dels gols que els van marcar en el Pacte del Tinell”, en el text del qual s’assenyalava que l’Agència Tributària de Catalunya “establirà les formes de coordinació i consorciació que calguin amb l’Agència d’Administració Tributària”. Oliver fa palesa la diferència entre el text esmentat i el projecte de finançament que, finalment, ha presentat el govern i que diu que “l’Estat i la Generalitat establiran els instruments de coordinació o consorciació que es considerin pertinents entre l’Agència Tributària de Catalunya i l’administració tributària de l’Estat”. El petit canvi de la i per la o és el que permet, segons Oliver “que Catalunya disposi d’una autonomia financera real”.

En les curioses afinitats de què parlàvem al principi incideix Jordi Barbeta (La Vanguardia, diumenge) quan al seu article “Triomfa de nou el ‘duo dinàmic’” evoca una antiga relació entre l’actual conseller d’Economia i Finances de la Generalitat, Antoni Castells, i qui ho era l’any 1993, és a dir Macià Alavedra, que, al seu temps “va arribar a la conclusió que l’únic camí per millorar la depauperada situació financera de la Generalitat era propiciar un pacte de corresponsabilitat fiscal amb els socialistes que iniciés el traspàs d’un cistell d’impostos a Catalunya, començant per l’IRPF. Militant destacat del pragmatisme, Alavedra va buscar un tècnic que donés forma a la proposta i va encarregar la tasca a un catedràtic d’Hisenda Pública amb maneres de poeta –fins i tot, havia compost lletres per a Lluís Llach– anomenat Antoni Castells. Van formar un duet molt dinàmic. I què ha fet ara Castells? Rememorar aquells èxits que semblen agradar tant al públic català. Del 15 al 30 i després al 50% de l’IRPF. Va ser un èxit del Duo Dinàmic la cançó Como ayer”. Aprofitant l’avinentesa, tant de bo que el conseller Castells recordi un altre gran èxit d’en Manolo i en Ramon que es deia Resistiré.

D’altra banda, Marc Prenafeta (e-noticies, dilluns), també parla d’aproximacions de cara a l’elaboració del nou Estatut, atès que “per a bona part de la població pot ser fins i tot l’últim marc que vegin en la vida. Això fa que d’una banda requereixi un molt ampli consens i d’altra banda que sigui prou ambiciós i engrescador per a una majoria política i social”. Tot i això, Prenafeta sentencia que “hi ha un punt clau i prioritari, en el qual no es pot cedir: el dèficit fiscal. L’objectiu final ha de ser la seva progressiva eliminació”. Però, per aconseguir els objectius, per fixar un sostre ben alt per negociar a Madrid, “oblidem-nos de si el model agrada o no a les altres autonomies (l’única cosa que sembla preocupar al PP de Catalunya), deixem de fer la guitza als bascos (no són ells qui ens imposen el dèficit) i concentrem-nos a proposar un sistema ambiciós i just per a Catalunya. Ja sabem que PSOE i PP s’hi oposaran”, així doncs, “el PSC ha d’estar disposat a enfrontar-se amb el PSOE per aquest tema, CiU ha d’oblidar-se de qui es pot apuntar l’èxit, ERC i IC, malgrat ser socis del PSC, han de pressionar-lo per apujar el sostre al màxim, si cal de costat amb CiU. El PP de Catalunya pot fer una gran contribució intentant influir en la seva direcció de Madrid”. Però que el lector no es pensi que Prenafeta és massa optimista: “La gran qüestió és si els nostres polítics sabran tenir altura de mires i sentit de país. No m’hi jugaria ni un plat de llenties”.

Per a Salvador Sostres serà ben clar qui no haurà sabut tenir aquest sentit de país, si fracassa la proposta de finançament, quan observa (Avui, dilluns) que “l’única possibilitat que tenia de sortir aprovat aquest finançament, o un altre més ambició (perquè francament, la proposta del tripartit no és un desastre però és molt toveta, de la senyoreta Pepis) era una majoria absoluta nacionalista a Catalunya i els 18 escons que Convergència i Esquerra tenen a Madrid i que Zapatero necessita per governar. Si el finançament es pacta a la baixa com a conseqüència de l’actual sistema d’aliances, Esquerra i la vanitat dels seus líders en seran els únics responsables. Els únics culpables”.

Segons Francesc Puigpelat (Avui, dilluns), vénen “dies moguts i confusos”, arran de la fumata blanca del tripartit pel que fa al finançament. “Per aclarir-nos, presento sis sentències de Confuci, mestre de la diplomàcia i l’ambigüitat, que hauria pogut ser l’inspirador de l’acord entre PSC, ERC i ICV”, anuncia Puigpelat, per després fer-ne la relació: La primera, “quedar-se massa a prop és tan dolent com voler anar massa lluny”; la segona, “una certa quantitat de diners evita preocupacions. Massa diners les atrau”; i, successivament, “si vols endevinar el futur, estudia el passat”; “les faltes dels homes són sempre relatives a la situació de cada un d’ells”; “no vull ni rebutjo res de manera absoluta, sinó que consulto sempre les circumstàncies”; i, per tancar, “l’obrer que vol fer bé la seva feina ha de començar per esmolar les seves eines”.

Hi ha qui diu que tot això que demana Catalunya genera “odi”. A fora, però, a vegades també a dins. Doncs bé, el dit a la nafra el posa Enric Vila (e-noticies, dimarts), tot assegurant que aquest odi “s’evitaria si periodistes i polítics recollissin el dolor amb què molts catalans viuen la indiferència de bona part de la immigració davant el problema de la nostra supervivència”. I sembla que és prou clar cap a quina immigració apunta i que, dins la mateixa immigració, fa distincions: “Els cretins i xenòfobs són els castellanoparlants que viuen aquí com si el català no existís i dificulten l’accés a la llengua als nous immigrants”. Clar i català... Per a qui ho vulgui entendre i no ho vulgui tergiversar.

Odiar-se, segur que no, però de ben cert que Pasqual Maragall i José Montilla deuen tenir més discrepàncies del que creiem, tot i militar a la mateixa formació política. Com a mínim, Valentí Puig (ABC, dimarts) ho veu així, quan els compara amb aquella actriu que fou coneguda com La Divina al seu article “Maragall, Montilla i Greta Garbo”. I els compara perquè, com la sueca, “preferirien estar sols”, en els moments claus de la seva experiència política. “A Montilla l’afarta haver de suavitzar les expressions de Maragall i a Maragall li sobra aquesta tutela permanent”. Si haguéssim de dir que pren partit per l’un o per l’altre, apuntaríem més aviat que Puig sent més simpaties per Montilla que per l’actual president de la Generalitat, encara que obre una “incògnita sentimental de la política catalana” com és “saber fins quan resistirà Montilla”. Però també ofereix una hipòtesi: tot i que amb el nou Estatut, Maragall podria repetir com a president, potser amb majoria absoluta, d’altra banda hi ha “les distàncies que Maragall va marcant a la realitat, com La Divina  Greta, ja cansada d’homes i d’experiències. Potser el candidat hauria de ser José Montilla, a per totes com la Garbo a Gran hotel”.

En fi, tot és relatiu. O no. Del relativisme –un dels grans conceptes mediàtics a casa nostra els darrers dies, juntament amb el finançament– en fa una anàlisi Jordi Graupera (Avui, dilluns). Clar i concís, diu: “El relativisme (“tot és relatiu”) és un indispensable punt de partida, cal tenir en compte sempre les circumstàncies relatives a un fet o a un individu que vol interpretar un fet, així com totes les interpretacions que es puguin fer d’un mateix fet; però afirmar-lo com a punt d’arribada, creure que la solució és el “tot és vàlid, “tot és igual de bo” o “això depèn de cadascú” és la constatació d’una derrota, ser incapaços d’oferir cap model.

I és que el relativisme com a fi és el que a vegades porta alguns a jutjar les coses segons qui les faci. D’això ens en parla Ferran Sáez (e-noticies, divendres). Al seu article “Mugabe, sàtrapa homologat”, Sáez fa una reflexió de tots els vaivens que han sofert les polítiques postcolonials a l’Àfrica, i que han portat al fet que persones com per exemple el president de Zimbabwe, Robert Mugabe, estiguin al capdavant d’un país. Mugabe, segons l’articulista, “ha aconseguit que els seus súbdits –parlar de “ciutadans” fóra abusiu– tinguin la meitat del poder adquisitiu del que disposaven quan eren una colònia, i que la seva esperança de vida sigui una de les més baixes del món (i cal recordar que estem parlant d’un dels països amb més recursos naturals d’Àfrica)”. Tot i amb això, “contra el règim de segregació racial dut a terme per Mugabe no he vist pas concerts multitudinaris, ni manifestacions massives, ni proclames d’intel·lectuals”, afirma Sáez.

Contra qui sí que es veuen manifestacions, pintades i altres tipus de protestes és contra l’alcalde de Sabadell, Manel Bustos. Arran de la situació, Salvador Sostres (Avui, dissabte) fa costat a aquest alcalde del qual té una “pobra” opinió, però que pensa que està fent tot el que pot per solucionar el problema de les agressions dels grups nazis contra els ciutadans. A més, li dóna la raó en la qüestió de les detencions d’aquells que van penjar una pancarta a la via pública. “Si fos sabadellenc –conclou Sostres– de cap manera votaria Bustos, però li estaria molt agraït d’haver-me defensat de la barbàrie de guixaires i pancartistes, activitats totes elles pròpies de localitats tercermundistes sense talent ni imaginació per resoldre els seus problemes d’una manera ja no educada sinó simplement intel·ligent.”

Del gran inspirador de tot aquest gran problema que pateix Sabadell i també per desgràcia moltes altres localitats de Catalunya en parla Marçal Sintes a “El Hundimiento”, article de l’Avui de dissabte que versa sobre la pel·lícula del mateix títol. Sintes recorda que, en relació amb aquest film, “han estat molts, especialment a Alemanya, els que han criticat que a Hitler se’l retrati com massa ‘humà’, massa persona”. Però davant d’aquests comentaris negatius, alerta que “el mal no és aliè a la naturalesa humana, al contrari: en forma part indestriable, la conforma ontològicament. Per tant, la lluita contra el mal es guanya o es perd, en primer terme, a l’interior, a l’interior de cadascun dels homes i les dones, sense excepció”.

Inèdit

Bé, i ara què? Un cop ja hem demostrat que ens podem posar d’acord quasi fins a la unanimitat, ara que el govern és en mans d’una federació d’un partit espanyol, ara que hem conjugat la diagnosi amb la medicina, ara que ens hem deixat de protestar perquè no es publiquen les balances fiscals, ara que tenim una proposta feta amb la voluntat d’arribar a un acord i no només de reivindicar el que és just, ara ens trobem amb el límit de la democràcia a Espanya. Un Parlament espanyol dirà no a un Parlament català. Què ens queda? Ni tan sols tindria sentit que Maragall convoqués eleccions (convocar-les, per a  què? Surti el resultat que surti, el suport al nou finançament seria el mateix, a tret que el PPC pugés molt, cosa poc provable).

Potser ha arribat el moment d’entendre que la sobirania no es demana, s’obté. Que demanar permís a Madrid per poder fer la nostra sense haver de demanar permís és una paradoxa: o demanes permís o no en demanes; però si admets la preponderància de Las Cortes és que no creus que tinguis dret a obtenir sobirania. Hem arribat al moment de la confrontació democràtica: no hi ha conciliació possible entre la ideologia que s’emet des d’aquí i la que es rep des d’allà. I ara, què fem? Què farà el PSC amb el seu PSOE, amb els seus milers de votants que voten la E i no la C del seu logo? Què farà ERC amb el suport a ZP? Contra qui farà oposició CiU? Herrera i Llamazares, s’estimen de debò? I Piqué, amb quina cara mirarà l’empresariat català? I ara, què?

> ENLLAÇOS RECOMANATS

www.fondeinaudiroma.it

D’Itàlia ens arriba la pàgina de la Fondazione Luigi Einaudi per Studi Política ed Economia di Roma, una institució que data de l’any 1962 i de la qual crida l’atenció el fet que pretén difondre l’interès per l’estudi dels problemes polítics i econòmics, però que posa especial èmfasi en incentivar els joves cap a aquestes disciplines.

Com indica en la seva presentació, aquesta fundació  ha hagut d’aconseguir un lloc en un país especialment marcat per la mixtura entre les teories inspirades en el marxisme, el reformisme socialista i les teories catòliques sobre la solidaritat, cosa que ha dificultat força els ressons de les veus liberals.

Així, la seva pàgina web recull, entre altres aspectes, diversos manifestos sobre el liberalisme, així com informació sobre diversos actes, conferències (algunes transcrites) i publicacions d’interès per al pensament liberal.

La Fondazione Luigi Einaudi per Studi Politica ed Economia di Roma (repetim el nom sencer perquè a Itàlia, de Fundacions dedicades a Luigi Einaudi n’hi ha algunes més) centra darrerament els seus esforços en temàtiques per a ells prioritàries com són els nous i vells drets de la llibertat davant el procés globalitzador; la reforma de l’Estat italià, amb especial atenció a la hipòtesi del federalisme; els problemes de la informació a l’hora de parlar de política energètica i compatibilitat ambiental; la qüestió de la bioètica; les activitats de formació política i, finalment, la classificació i la gestió d’arxius liberals.

Aquesta fundació porta el nom de qui va ser president de la República Italiana, Luigi Einaudi (1874-1961), elegit el 1948 i que va deixar el càrrec el 1955. Einaudi, alhora, va ser un brillant economista, expert mundial en qüestions com ara la renda imposable i la teoria d’amortització dels impostos.