El Butlletí nº 9SUMARI
|
El Butlletí NUM. 9 * Dijous, 26 de maig de 2005
> PORTADA Europa pren decisions desesperades Schröder fracassa i dissol el Parlament federal; Berlusconi fracassa i forma un nou govern per tal d’allargar la legislatura i França fa una campanya desesperada per aconseguir el sí al tractat europeu. Que potser ens trobem davant d’una Europa vella i cansada? El cert és que el vell model econòmic i social sorgit de la postguerra mundial pateix una crisi molt greu. Europa se’n pot sortir, però necessita líders que expliquin al ciutadà que el camí serà dur. > EDITORIAL LA DESESPERACIÓ D’EUROPA
La decisió del president del consell de ministres italià, Silvio Berlusconi, de formar un nou govern per mirar d’allargar la legislatura, després del fracàs a les regionals, va ser també una decisió desesperada. Un últim recurs per mirar de posar ordre i donar impuls a la malmesa coalició de govern. La campanya del govern francès per aconseguir que el sí guanyi al referèndum de la Constitució europea, és també una campanya desesperada. Una campanya on els arguments racionals sobre el text constitucional europeu, queden enterrats davant les ganes de bona part de la població de castigar els governants i el principal partit de l’oposició. Una cosa semblant pot dir-se de la campanya pel referèndum europeu a Holanda. Que, amb tant poques setmanes de diferència, els dirigents polítics dels grans països fundadors de la Unió Europea (Itàlia, Alemanya, França i Holanda) estiguin afrontant situacions desesperades deu voler dir alguna cosa. Vol dir que les seves societats estan també impregnades de desesperació. Segons el diccionari, desesperació és un “estat greu de pertorbació de l’ànim deguda a la pèrdua de tota esperança de salvació, a la consideració d’un mal irreparable, de la impotència de reeixir”. Els dirigents d’aquests països europeus s’ofenen quan des de l’est d’Europa o des de l’altra banda de l’Atlàntic se’ls qualifica de “la vella Europa”, ells prefereixen dir que són “el cor d’Europa”. Tant és, el cert és que a la vella Europa li falla el cor i que els ciutadans se senten perplexos davant uns dirigents incapaços de dir les coses pel seu nom, incapaços d’afrontar els problemes de cara i que fan la política del qui dia passa any empeny. La societat europea pateix una greu desesperació perquè s’adona que el vell model econòmic i social nascut a la segona postguerra mundial pateix una crisi gravíssima. El que necessita no són líders que juguin també a la desesperada, sinó dirigents valents que els diguin que sí, que hi ha possibilitat de reeixir, però que el camí que porta fins a l’èxit és un camí dur i difícil. Europa necessita líders que expliquin que el sacrifici i l’esforç personal són imprescindibles per seguir sent països de primera divisió mundial.
> LA RODA DE MOLÍ  LÍNIA DE BESCANÓSegur que no és necessària?
El 22 de maig passat es va celebrar una manifestació a la Jonquera contra la línia de 400 kV que està en projecte construir entre Bescanó (Gironès) i Baixàs (Rosselló), on van participar una delegació d’ICV-EA encapçalada pel portaveu del grup parlamentari, Joan Boada. L’argument principal d’ICV-EA per oposar-se a la construcció d’aquesta línia és que “està demostrat que la línia no és necessària pel TGV ni per abastir les comarques gironines”, segons va declarar el vicepresident d’ICV, Jaume Bosch. Proposen com a alternativa al projecte, segons declaracions de Joan Boada recollides a diferents mitjans de comunicació TV3 i el diari Avui del 22.05.05, substituir la línia d’alta tensió per dues línies de 220 kV i estacions de cicle combinat suficients per satisfer la demanda energètica gironina i proveir el TGV.
De moment, en un mes, ja han multiplicat per dos la necessitat d’energia elèctrica de Girona, tot i que segueixen dient que la línia de 400 kV és innecessària. No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut senyor Boada!> UN COP D'ULL
No menys original és la tesi del rotatiu econòmic Handelsblatt, per a qui l’anunci del canceller agafa desprevinguda l’oposició: “El programa electoral de la CDU-CSU no estarà a punt, el capítol de la política fiscal havia de ser anunciat tot just a la tardor”. La rèmora econòmica i la renúncia a una part dels principis bàsics de l’Estat de benestar han estat la rïuna del govern, interpreta el Berliner Zeitung. I té una frase que resumeix el desencís dels treballadors que ha dut el govern a la ruïna: “cinc milions”. Exactament la xifra de llocs que pretenien crear i que en realitat són els que s’han destruït durant el mandat. Tot i que el mateix rotatiu de la capital fa esment de la liberalització i l’obertura de la societat o dels posicionaments en matèria exterior que han fet dir sí a la guerra de Kosovo “i sobretot no a la de l’Iraq”. El referèndum sobre la Constitució europea convocat a França per a aquest diumenge es presenta ple d’incerteses. Què passarà si guanyen els partidaris del no com apunten les enquestes? Se’n va en orris la construcció europea o es reforça, si el tractat de Niça és qui regeix l’equilibri entre els 25 més dos nous Estats membres? “Assumiré el dia després”, assegura el primer ministre Jean-Pierre Raffarin, conscient que Chirac pot descarregar en ell la responsabilitat del fracàs. A l’entrevista que publica Centre Presse, l’inquilí de Matignon se sent amb “el coratge i la lucidesa” necessaris per I és que ningú defuig que els francesos es poden sentir temptats de dedicar un càstig a la força governant amb l’excusa de la votació de diumenge, sense entrar en els detalls de la lletra de la Constitució. Com Jean Daniel, l’històric director de Le Nouvel Observateur (veure 1a part) (veure 2a part), que despulla les intencions de l’anomenat “pla B”. En un extens article amb un títol prou clarificador (“Carta a un amic partidari del no”), Daniel adverteix que “el camp del no reuneix diversos components radicalment heterogenis. L’única cosa que tenen els seus líders en comú és la necessitat i la voluntat d’oposar-se a tots els que tenen alguna autoritat al país. Cal trencar, diuen ells. Amb qui? Resposta: “amb tot”. I de la mateixa manera que l’any 1986 Felipe González s’interrogava “qui administrarà el no” en cas que el referèndum de l’OTAN hagués estat negatiu, l’articulista assegura que ara “en cas de victòria (del no), mentre els representants del no voldran fer-se entendre, els altres europeus no sabran a qui escoltar” per manca d’interlocutor. L’intel·lectual d’esquerres Edgar Morin utilitza Le Monde per advertir “el que manca per pesar positivament sobre el vot és la consciència d’una comunitat de destí, la voluntat de trencar amb una civilització de potència per embarcar-se en una civilització de diàleg”. Una columna gens allunyada de l’observació de la política des de dins, la de Denis Mac Shane, fins fa pocs dies ministre britànic d’Afers Europeus, acusa directament Chirac per fer de França la víctima de la seva falta de visió i d’acció. Aquest personatge, que coneix Chirac d’haver-lo tractat a les cimeres europees, escriu a The Independent que, contràriament als seus antecessors, “Chirac no ha tingut mai una visió clara d’Europa. Per a ell, Europa esdevé més un problema que una solució” a més “d’una amenaça a la sobirania nacional”. Sense moure’ns de l’euroescèptica Gran Bretanya, George Trefgarne escriu a The Daily Telegraph que “sense una Constitució, l’euro serà una moneda òrfena”. El rebombori creat arran de la retenció-expulsió d’una sèrie de polítics i periodistes per part de Fidel Castro ha fet aflorar la realitat d’una Cuba que reprimeix la dissidència i silencia els opositors i els qui els vulguin escoltar. Sort que, a manca de periodistes Encara bo que entre tant progressisme i tant nostàlgic de Sierra Maestra que ara calla surten veus que denuncien el silenci espanyol a l’atropellament. “La tímida protesta d’Espanya contrasta amb el fort to crític de la UE”, titula Diario Exterior. I qui també sembla que té problemes, però ara amb les exportacions xineses, són els Estats Units, per això, tal com ens explica The Washington Post, l’administració Bush vol gravar els articles de roba, però aquesta decisió comporta un perill. “Conseqüències perverses –afirma el rotatiu–. Restringint artificialment els subministraments de roba xinesa als Estats Units, l’administració inclinarà a l’alça els preus dels articles xinesos i incentivarà els marges de benefici, és a dir, es crearà una situació desfavorable d’un altre tipus”. Des de The Economist s’interpreta la situació com que “el missatge americà cap a la Xina és clar: feu alguna cosa amb el ien ben ràpid o arrisqueu-vos a patir mesures proteccionistes”, però també es fan ressò de la resposta xinesa del primer ministre Wen Jiabao: “La Xina és sobirana i qualsevol pressió política sobre una qüestió econòmica no ajudarà gaire a arreglar els problemes”. Més endavant, el mateix setmanari adverteix que “no cal esperar un gran canvi a la Xina pel que fa les polítiques de tipus de canvi”. Un altre conflicte dels Estats Units, ara amb l’Iraq i el món àrab, és analitzat per Le Figaro, que arriba a la conclusió que “si bé la guerra de l’Iraq ha tingut els seus efectes positius (la fi del règim de Saddam Hussein entre d’altres), el resum és negatiu”. Que l’economia nord-americana va bé els ho hem de dir els europeus. Mentre el New York Times fa sang del temps que costa muntar un negoci a un emprenedor de Silicon Valley (Califòrnia) que busqui la ventura a l’empori del capitalisme, ha de ser The Economist, el setmanari més prestigiós a aquesta banda de l’Atlàntic, qui canti les I una bona notícia per als viatgers! Mentre que Europa cada cop s’obsessiona més per la seguretat i imposa mesures que incomoden els viatgers, els Estats Units comencen a alleugerir aquestes cauteles. Concretament, els aeroports volen escurçar el temps que els passatgers inverteixen (més aviat perden) a passar els controls, que era d’una mitjana de quaranta minuts. Ho explica el USA Today. I una signatura il·lustre, Jimmy Carter, com a convidat a l’International Herald Tribune, encara que reproduït, en francès, al Courrier. L’expresident nord-americà s’“horroritza” davant el fet que arran de la reunió per examinar el Tractat de Proliferació Nuclear, que s’està duent a terme durant aquest mes, existeixi “indiferència als Estats Units i entre altres implicats en la qüestió”.
Veus de la Fundació
“Una reconfortant impressió” va causar l’article a un bon amic de la Fundació Catalunya Oberta, Baltasar Porcel (La Vanguardia, diumenge), que afegeix que l’antic premier “no tan sols és imprescindible, sinó que no hi ha ningú a Espanya o a Catalunya als segles XIX i XX que es pugui comparar amb ell”. Seguim encara al segle XX i continuem amb aquells contra qui el futur homenatjat de la Fundació Catalunya Oberta va lluitar: els totalitaris que aplicaven les “suposades ‘grans solucions’”. A El Temps, Ferran Sáez contrasta els resultats d’aquesta teoria amb els que ha ofert “una modesta suma de petites solucions: l’Estat de benestar, per exemple, no era més que això. Les petites solucions aportades pel liberalisme tampoc no acostumen a constar en acta, però han fet –i fan– que la gent visqui millor. Les petites solucions són poc espectaculars, però no maten a ningú, ni condueixen mai a la destrucció de nacions senceres, tal com ha passat en els darrers cent anys”. En “Els protagonistes de la història” recent del nostre món també se centra Valentí Popescu (Actual), que es pregunta, tot donant voltes a la commemoració de la fi de la Segona Guerra Mundial, “per què se celebra el 60è aniversari, trencant el costum dels 25, 50 o 100 anys”. Però ell mateix es respon que “això és el més lògic i caritatiu”, basant-se en una “raó absolutament pragmàtica: atesa l’edat dels combatents d’aquell conflicte, la commemoració no es podia posposar gaire o aquells que van viure i patir les atrocitats de la guerra més mortífera de la història, haurien de commemorar els aniversaris clàssics des del més enllà”. Encara que per a Popescu “això ha estat l’únic aspecte coherent i amable d’aquestes celebracions”, que han estat per al president rus, Vladímir Putin, un De problemes, però, als Estats Units també en tenen, i potser amb l’economia... Ficticis o reals, això és el que cal descobrir, tal com ens explica des d’allà Diana Negre (Actual). Les enquestes indiquen que més de dos terços dels nord-americans creuen que l’economia va malament; el Banc Central, en canvi, apuja els tipus d’interès amb la seguretat que l’activitat econòmica és tan bona que no cal témer la inflació. Davant d’aquesta situació, Negre apunta que “és possible que el sentiment popular sigui més savi que els departaments d’anàlisi econòmica, perquè els guanys en el nombre de llocs de treball no han servit per millorar gaire el nivell de vida dels treballadors”. I, encara més, “la notícia que els Estats Units han tornat a posar-se per davant d’Europa en ritme de creixement pot donar una petita satisfacció moral, però és evident que si un dels principals interlocutors econòmics es debilita, les exportacions es reduiran, cosa que encara augmentarà més el crònic dèficit comercial nord-americà”. I a tot això, Europa es juga el futur en el seguit de referèndums per ratificar el Tractat de la Unió Europea, començant pel de França. Valentí Puig (ABC, dimarts) parla, arran d'una informació del Newsweek, d'una estratègia que pot contribuir a evitar el no a França: “No els diguis als electors immadurs, puerils i indocumentats que si diuen no –com els demana el cos– hi ha un pla alternatiu; ans al contrari, digues-los que no hi ha pla B i així potser s’ho creuen, temen el buit i voten que sí”. Sigui com sigui, amb Europa no s’hi valen bromes. S’hi valien o no a Israel, les bromes (o les “petites anècdotes” com qualifica el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, alguns passatges del seu viatge a Israel i al Pròxim Orient)? Doncs sembla que sí. Segons ens explica Jordi Barbeta (La Vanguardia, dissabte), Maragall qualifica l’estada d’“èxit excepcional” i diu que de la polèmica per l’incident amb la senyera i la retirada de Carod de l’homenatge a Rabin “pràcticament me n’he assabentat pels diaris”. “Per no haver-hi –assenyala Barbeta– no hi ha ni diferències amb el líder d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira”. Barbeta ens seguia oferint la informació més acurada (La Vanguardia, diumenge) tot explicant que davant la tomba d’Arafat l’ofrena es va fer “sense banderes al pal i amb una corona que tenia la bandera catalana i l’espanyola, més petita, i sense cap inscripció. Un gran retrat del líder palestí desaparegut va aparèixer amb una cinta de bandera catalana. Es va buscar una síntesi i Josep-Lluís Carod-Rovira es va donar per satisfet”. I, cal parar atenció a l’agudesa del moment, Jordi Barbeta assenyala a continuació: “Falta veure què n’opinaran les Dos articulistes més parlen de l’incident davant la tomba de Rabin. Salvador Sostres (Avui, dilluns), a “Fofó a Terra Santa”, diu a Carod que “si vols que en un acte a Israel hi hagi senyera, ho negocies a l’hora de preparar el viatge” i li recorda que “no sé a què ve ara tant de problema amb la senyera quan tu mateix has fet que per primera vegada en democràcia un espanyolista sigui president de Catalunya”. Però el record del titular al mític pallasso televisiu de ben segur ve de la “pallassada” que, per a Sostres va significar la broma amb la corona d’espines. Marçal Sintes, en canvi (Avui, dimarts), qualifica de “totalment digna” l’actitud de Carod i diu que “l’error d’ERC va ser, probablement, refiar-se de l’equip presidencial”, encara que “pel que fa al segon episodi, el de la corona d’espines, aquí no hi ha disculpa que valgui. Es tracta d’un numeret que el president de Catalunya i el líder de la segona formació del govern no es poden permetre”. Al mateix article, Sintes fa una relació de mandataris als quals no s’imagina fent aquest “numeret”. Per exemple, Moratinos i Zapatero. Perquè del president del govern espanyol opina (El Mundo, diumenge) que “De ‘Bambi’ no en té res”. “A Zapatero se li podrà dir qualsevol cosa, però no ingenu”, comença dient per seguir, més endavant “ZP no alberga una ànima blanca i indefensa i sí, al meu entendre, una personalitat política marcada per l’ambició i l’ideologisme, a més de ser un xic temerària”. Així doncs, Ramon Tremosa (El Temps) pot veure reforçada una teoria que té des que va assistir a una jornada organitzada per l’Insitut Ignasi Vilallonga d’Economia i Empresa. Allà Tremosa va arribar a la conclusió, després de sentir Manel Nadal parlant d’infraestructures, que “des de Madrid, ara potser amb la complicitat del PSC, ens tornaven a despistar. Saragossa passarà a ser la capital ferroviària espanyola” si es construeix la línia València-Saragossa-Somport en detriment de l’enllaç València-Barcelona “i si al mateix temps es potencia l’eix Com ho vàrem fer a l’hora de corregir les greus errades en el nostre català, després de tants anys de repressió. “Busson?” No, “bústia”; “sello?”, No, “segell”; “mansana?”... Sí, “mansana”. Oriol Pi de Cabanyes (La Vanguardia, dilluns) ens sorprèn: “’Mansana’ és paraula catalaníssima, encara que l’hagi convertida en sospitosa de ser castellanisme la seva escriptura als registres de propietat i altres tràmits oficial com a ‘manzana’ (que sí que apareix al diccionari de la Real Academia Española: ‘A les poblacions, conjunts aïllat de diverses cases contigües’). Tot i això, Pi de Cabanyes fa palès que l’esmentada paraula no apareix ni al Fabra ni al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, ni tampoc al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines. De ben segur, aquells que anys enrere defensaven la proposta del català light estaran –erròniament, això sí– ben contents amb la troballa.
Inèdit LA FÍSICA:
De la física han sorgit moltes aplicacions que han modificat la nostra manera de viure i han influït decisivament en la societat contemporània: informació i telecomunicacions, transport, energia, electrodomèstics, tècniques mèdiques, nous materials, satèl·lits artificials, armes devastadores … Efectivament, la física és la base –entre moltes altres coses– dels ordinadors, les fibres òptiques i els làsers, les cintes de vídeo i els discs compactes, els telèfons mòbils i els satèl·lits de telecomunicacions, l’electricitat, els forns de microones i els condicionadors d’aire, les centrals nuclears i les piles fotovoltaiques, els raigs X, l’ecografia i la ressonància magnètica nuclear: algú pot discutir el lloc crucial que ocupen aquestes tecnologies en la vida contemporània? Així, la física juga un paper estratègic en el present i el futur de l’economia, i ho fa a diversos nivells. El més ambiciós és el desenvolupament de noves línies tecnològiques, amb incidència internacional, a partir de descobriments bàsics rellevants: això demana bona recerca fonamental i aplicada, una indústria atenta i innovadora, unes inversions agosarades, una política científica eficaç. Però hi ha d’altres nivells més modestos, com formar tècnics altament qualificats i disposar d’un entorn universitari inquiet i competent: són dos factors clau per atreure inversions. No hem de limitar-nos, però, a considerar només la física estricta: també les seves interaccions amb altres camps, com ara la química, la biologia i la medicina, tenen una importància estratègica. En particular, Barcelona té una tradició important en recerca clínica, i aspira a situar-se com a centre de recerca i desenvolupament a escala europea. La física pot ajudar-hi, donada la importància de les tècniques físiques en diversos aspectes de la recerca biològica i mèdica actual. El segon aspecte de l’Any de la Física és la preocupació per la davallada del nombre d’estudiants en física, a Europa occidental i als Estats Units, si més no. La iniciativa d’aquest Any pretén despertar la curiositat dels joves per la física, no tan sols en una perspectiva pràctica, sinó també com a excitació intel·lectual, en l’ampli ventall de problemes que en constitueixen les fronteres: el contingut de l’univers –matèria fosca, energia fosca–, les partícules elementals –teories de supercordes–, la física quàntica –i les possibles aplicacions a nous ordinadors molt més potents–, la complexitat –l’estructuració dels sistemes allunyats de l’equilibri, les xarxes neuronals, metabòliques i ecològiques–, les energies –nuclear, solar, eòlica, piles d’hidrogen–, els nous materials –superconductors, ceràmiques–, nanotecnologia –microsensors, microcircuits–, el medi ambient –meteorologia, oceanografia, canvi climàtic–, la biofísica –motors moleculars, estructura de proteïnes, neurobiologia. Hi ha un domini prou vast de fronteres per explorar, que expliquen l’atractiu d’aquesta ciència. De fet, si hi ha un descens en el nombre d’estudiants de física es deu, en part, al fet que els nous desenvolupaments de la física han donat lloc a noves carreres tecnològiques –telecomunicacions, informàtica– que atreuen força estudiants. Comentades aquestes idees generals, ens hem de preguntar per l’estat de la física a Catalunya. Ho hem fet, per exemple, en els Reports sobre la Recerca en Física a Catalunya (1990-1996 i 1996-2002), de l’Institut d’Estudis Catalans i el Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació. El conjunt és força positiu i posa de manifest una empenta i una vitalitat molt considerables de la comunitat científica a Catalunya, tot i que encara queda camí per recórrer, sobretot en les interaccions entre ciència bàsica i aplicada i entre aquesta i el desenvolupament industrial. Algunes dades destacables d’aquests reports són, a parer nostre, les següents. En primer lloc, un gran increment en el nombre total d’investigadors, que ha augmentat des d’uns dos-cents cap al 1975, fins a uns nou-cents actuals. Aquest increment s’explica per l’ampliació de plantilles docents a les universitats, pel paper dinamitzador d’alguns nous instituts i per altres iniciatives com ara la incorporació d’investigadors consolidats en programes com els dels d’ICREA o del Ramón y Cajal, i el nombre creixent de joves doctors que vénen a fer una estada postdoctoral. Efectivament, un certa descentralització del Consejo Superior de Investigaciones Científicas ha permès instal·lar a Barcelona alguns instituts del CSIC (com el Centre Nacional de Microelectrònica, l’Institut de Ciències de Materials de Barcelona, l’Institut de Ciències de l’Espai). D’altra banda, s’han fundat altres instituts, en consorci amb la Generalitat, com ara l’Institut de Física d’Altes Energies, el d’Estudis Espacials de Catalunya, l’Institut de Ciències Fotòniques, els Centres Especials de Recerca en Astrofísica, Física de Partícules i Cosmologia, o en Bioeletrònica i Nanociència de la UB i el Centre de Referència en Materials Avançats per a l’Energia de la UPC. També ha augmentat la participació en organismes internacionals, com ara el CERN (Centre Europeu de Recerques Nuclears, a Ginebra), l’ESA (Agència Europea de l’Espai) i nombrosos projectes europeus. Com a conseqüència del gran increment en el nombre d’investigadors ha augmentat molt notablement el nombre total d’articles de recerca en revistes de difusió internacional, i diversos físics de les universitats catalanes han liderat projectes europeus de col·laboració internacional, alguns dels quals incorporen empreses. També ha augmentat –però encara no fins al nivell desitjable– la relació amb les empreses, tant públiques com privades, tant locals com multinacionals, especialment en ciència de materials, magnetisme, medi ambient, fluids, energia, òptica i electrònica. Per les seves repercussions futures cal destacar el projecte d’un gran sincrotró –un aparell que produeix raigs X en gran abundància i molt controlables– prop del campus de la Universitat Autònoma, que dinamitzarà àrees de la física, a més de ser un al·licient per al teixit industrial avançat, en especial les microelectròniques i les farmacèutiques ... El finançament per investigador i any ha crescut al mateix ritme que la inflació, en els deu darrers anys, de manera que a efectes pràctics s’ha mantingut constant. Ara bé, com que el nombre total d’investigadors ha augmentat, el finançament total dedicat a la física ha crescut, cosa que revela un esforç apreciable per part de les administracions. A més, les universitats s’han fet més sensibles a la necessitat de donar a conèixer la investigació que s’hi fa; els serveis de premsa són especialment actius i la presència de resultats de la recerca en els diaris ha crescut molt. La valoració positiva expressada en els punts anteriors ha de servir per encoratjar a seguir en una línia de consolidació, sense perdre de vista, però, que encara queda molt a fer. Efectivament, queda força camí per arribar a una situació d’excel·lència, en què les aportacions de les nostres universitats a la física siguin reconegudes mundialment, els nostres programes de doctorat atreguin un gran nombre d’estudiants i les nostres universitats figurin entre els primers llocs en algunes de les especialitats, perquè la transferència de tecnologia sigui capaç de crear noves empreses o de dinamitzar i enfortir empreses ja existents i les patents aconseguides siguin capaces de generar ingressos que contribueixin significativament al sosteniment d’instituts de recerca. Falta encara força camí perquè la física sigui vista pels inversors internacionals com un al·licient per instal·lar-se a Catalunya, o perquè sigui vista per la societat com un valor a tenir en compte en fer balanç de la creativitat del país. L’Any de la Física és una bona ocasió per comunicar al públic la importància d’aquestes aspiracions. La resposta està sent encoratjadora: les universitats, la Societat Catalana de Física, el Museu de la Ciència, el Museu de la Ciència i de la Tècnica, i altres institucions han organitzat molts actes, els mitjans de comunicació se n’han fet ressò, el Parlament de Catalunya ha dedicat una sessió de debat al tema (27 abril de 2005)... Sembla que la iniciativa de l’Any de la Física no està passant en va i que som una mica més conscients dels reptes econòmics, intel·lectuals i, fins i tot, humanístics, que la física ens planteja.
> ENLLAÇOS RECOMANATS www.heritage.org/research/features/index/index.cfm L’enllaç que recomanem aquesta setmana us portarà a conèixer el nivell de liberalisme econòmic que tenen els diferents països d’arreu del món. Només us caldrà entrar a la pàgina web assenyalada i escollir el país del qual en vulgueu saber el grau de llibertat que té en matèria econòmica. No obstant això, si us ho voleu mirar des d’un punt de vista més global, també teniu la possibilitat de consultar un mapamundi on el món es divideix en quatre zones: països econòmicament lliures, països amb un alt índex de llibertat econòmica, uns de tercers amb un alt índex de manca d’aquesta llibertat i, per acabar, aquells on de llibertat econòmica no n’hi ha gens. Però, si com dèiem, voleu filar més prim, seleccionant un país d’arreu del món en podreu obtenir un munt de dades, pel que fa al llistó del liberalisme econòmic; a banda d’una puntuació i una classificació en el rànquing, hi trobareu puntuacions en aspectes com ara càrrega fiscal als ciutadans, intervenció del govern en l’economia, activitats bancàries i financeres i també política monetària i polítiques proteccionistes, per exemple. La pàgina està auspiciada per una altra, concretament www.heritage.org, que pertany a The Heritage Foundation, entitat que vetlla per una Amèrica “on la llibertat, les oportunitats, la prosperitat i la societat civil floreixin” i que sembla també interessada a difondre aquests valors a la resta del món. |
La decisió del canceller alemany Gerhard Schröder de provocar la dissolució del Parlament federal, després de la històrica derrota de l’SPD a les eleccions de Renània-Westfàlia, és una jugada desesperada. És l’intent desesperat de conservar el poder confiant que la seva capacitat per afrontar situacions adverses i algun esdeveniment de darrera hora li permeti conservar el poder. Com el va poder conservar el 2002 gràcies als aiguats i l’excessiva prudència de Stoiber.
Aproximadament un mes abans, el senyor Boada feia unes 
La desfeta dels socialdemòcrates alemanys a Renània del Nord-Westfàlia, presagi de la convocatòria electoral anticipada per a la tardor al conjunt del país, dóna peu a múltiples interpretacions a la premsa autòctona. Per al Die Welt (
tirar la tovallola si convé salvar l’amo, però adverteix “com més s’acosta l’escrutini més es referma la dimensió europea de la consulta”. 
espanyols, ens assabentem del que volien dir en públic. El 
bondats del sistema. En destaca la innovació i la capacitat per reinventar. Però, és clar, les coses sempre es poden tergiversar: els EUA van bé, però podrien anar millor. I aquí és on vénen les receptes, entre altres que Bush abaixi els impostos empresarials.
albors del segon mil·lenni”. La Fundació Catalunya Oberta recordarà Winston Churchill mitjançant un memorial que ja està encarregat i “sol·licitarà a l’Ajuntament de Barcelona que dediqui un espai adequat per emplaçar aquest memorial”. En aquest sentit, Joan Guitart recorda que “Churchill va posar la Barcelona del 1938 com a exemple de la capacitat de resistència de la població civil davant els atacs de l’aviació enemiga”. Aquesta seria una de les raons per les quals “la societat catalana no pot romandre aliena a la commemoració del 40è aniversari de la mort d’aquest gran polític, pensador i escriptor”.
arma de doble tall: positives, perquè s’ha fet un bany de masses i negatives per l’ampliació del viatge del seu homòleg nord-americà, George Bush, que ha tingut etapes a Riga i Tiflis, quan Putin hauria desitjat que només viatgés a Moscou.
autoritats israelianes”. El que sí que fa palès l’enviat especial de La Vanguardia és que “el malhumor de la delegació oficial és més que evident, sobretot perquè cada dia creixen els embolics en lloc de minvar i al president li interessa parlar sobretot dels contactes que va tenir ahir amb el rei Abdullah de Jordània, amb el líder palestí i successor d’Arafat, Abu Mazen, i amb el primer ministre palestí Abu Ala”.
Algesires-Madrid-Saragossa-Somport. Els avantatges d’aquest model neoradial amb la capital manya són diversos, des d’una òptica jacobina poc còmplice i sensible amb el fet català”. “Ja cal que ens espavilem”, conclou Tremosa.
Copyright © 2005 Fundació Catalunya Oberta