Els pacifistes pensants... i els inconscients

 

La guerra només la pot voler un dement, perquè és una cosa horrible. I després dels espantosos banys de sang de les últimes guerres mundials, a Europa la guerra ja no la vol ningú. Per tant, qui avui distingeix entre pacifistes i militaristes fa una distinció errònia. La distinció recau entre pacifistes inconscients –que anomenaré “cegopacistes”– i pacifistes pensants. El cegopacista no escolta raons, és tot cor i gens de cervell. El guru pacifista del moment, Gino Strada, escriu això: “És possible que el moviment per a la pau no pugui fer caure un dictador, però hi ha una cosa del tot certa i és que [...] mai no ha creat ni ha ajudat a imposar-ne cap.” Però, per desgràcia, no és veritat. Lamentablement Strada està del tot convençut de coses del tot falses. Els pacifistes de la dècada dels trenta van ajudar a imposar Hitler, com també els pacifistes de la guerra freda –que cridaven: better red than dead, millor rojos que morts– convidaven la Unió Soviètica a envair una Europa que no s’havia defensat. El Parenostre diu: “No caiguis en la temptació”. Encara resen el Parenostre els nostres pacifistes eclesiàstics? I si el resen, per què no pregunten si el seu pacifisme absolut –que substancialment és un pacifisme de rendició– no fa caure en la temptació els malintencionats que encara no s’han convertit en xais? Pel que fa als nostres cegopacistes laics, us recordo la dita que l’ocasió fa el lladre. No us ho creieu? Doncs proveu a deixar obertes les portes de casa vostra. Hi entraran a robar els lladres creats per l’ocasió.

La sort vol que als pacifistes inconscients se’ls contraposin els pacifistes pensants que rebutgen la guerra ofensiva, però aproven la guerra defensiva, que distingeixen entre guerra injusta i guerra justa i que fan saber que es defensaran si són atacats. El món lliure deu la seva llibertat a aquest pacifista amb el cap al seu lloc. Però ell també se sent incòmode en presència de la nova idea de guerra preventiva.

Em direu que la guerra preventiva ha existit sempre. Sí, però no. No pas en el sentit que, actualment, la doctrina de la guerra preventiva es basa en una nova raó de ser que s’insereix en un nou context: el context d’aquella guerra que Umberto Eco ha batejat com a “guerra difusa”. En les guerres del passat hi havia dos (o més) enemics ben reconeixibles amb uns exèrcits que s’enfrontaven al llarg d’una frontera que era el límit que calia superar. En conseqüència, aquestes guerres es caracteritzaven per una frontalitat territorial. En la nova guerra l’atacant és un terrorisme global inspirat per un fanatisme religiós –i, per tant, sense pàtria precisa– que no es deixa localitzar, que està a tot arreu i que opera tot amagant-se. En aquesta guerra difusa, latent, però per això mateix sempre amatent a colpejar, l’atacat ja no sap a qui contraatacar. O més ben dit: només pot atacar les infraestructures amb què es produeixen les armes dels terroristes i els Estats que hi “donen suport”.

L’altre aspecte del problema és que la guerra terrorista disposa de noves armes químiques i bacteriològiques. La novetat és tecnològica. I el fet és que avui disposem d’una tecnologia fàcilment amagable, el potencial destructiu de la qual és terrorífic. Abans hi havia canons i blindatges. Avui gairebé no hi ha blindatges i els canons són gegantins. Una sola persona pot enverinar l’aigua potable d’un milió de persones. El cegopacista no ho veu, però el problema és aquest.

Deveu haver observat que no he fet esment a l’Iraq. De fet, el que ens interessa aquí és entendre la raó de ser d’una guerra preventiva. Si aquest nou dret de guerra és aplicable o no (i amb quins procediments) als diferents casos concrets, i avui al cas de Saddam Hussein, és una qüestió a part. Cada cosa al seu moment. I aquesta vegada el tema és que, davant la gran vulnerabilitat i el fàcil “aniquilament” de les societats industrials avançades, el pacifista d’avui encara és més cec i incaut que el del passat.