El Butlletí nº 14

> PORTADA

La confiança en els polítics, sota mínims

El darrer Baròmetre d’Opinió Pública, elaborat aquest mes de juny, posa en relleu una alarmant manca de confiança dels ciutadans catalans envers els seus polítics. Tot i que aquesta tendència també s’observa a altres països, a Catalunya, que té un nou govern des de fa menys de dos anys, caldria esperar una confiança renovada. Però no és així, ans al contrari, sembla prou evident el desencant de la població amb el govern català. En definitiva, hi ha un distanciament dels ciutadans respecte dels seus dirigents que Catalunya no es pot permetre.

> EDITORIAL

EL DESCRÈDIT DE LA POLÍTICA

El Baròmetre d’Opinió Pública Juny 2005, elaborat pel Centre d’Estudis d’Opinió depenent de la Generalitat de Catalunya, posa en relleu de forma contundent la poca confiança que la població catalana té en els seus dirigents polítics. Un 58,2% dels enquestats asseguren que la política els interessa poc o gens, un 52,6% es declara poc o gens satisfet amb el funcionament de la nostra democràcia i un 68% opinen que els polítics només busquen el benefici propi. En definitiva, aquesta enquesta confirma el que apunten nombrosos estudis: que la política i els polítics pateixen un descrèdit sense precedents.

Certament aquesta tendència no és nova ni exclusiva de Catalunya, però a pocs països del món i en pocs moments s’ha arribat a nivells tan baixos de confiança de la població en els seus dirigents polítics. És encara més insòlit que aquesta situació es produeixi després dels canvis en el govern de la Generalitat i de l’Estat dels darrers temps. Quan un govern, com el català, porta menys de dos anys en el poder i ha substituït una força política que havia governat durant 23 anys, la lògica faria esperar una renovada confiança dels ciutadans en l’acció política.

Però s’aprecia tot el contrari. L’única explicació per a aquesta situació anòmala és el desencant de la població amb la tasca del govern català. Un desencant que es manifesta en una baixada de la valoració dels dos principals partits que integren el govern i dels seus líders, però que es manifesta també en el distanciament respecte de tot el que representa la política. En definitiva, les dades sociològiques demostren que l’actuació del govern català i les seves contínues crisis ens estan portant a una perillosa indiferència social cap a la política.

Si cap país del món no es pot permetre un grau tan baix de sintonia entre ciutadans i polítics, per a Catalunya aquesta situació és encara més dramàtica. Històricament els catalans hem compensat el dèficit de poder polític propi amb graus elevats de cohesió social i de confiança en els dirigents. Ara això està en perill. I això també posa en perill l’actuació del govern català.

> LA RODA DE MOLÍ

INSTAL·LACIONS I EQUIPAMENTS ESPORTIUS

No exagerin

El secretari general d’esports de la Generalitat de Catalunya, Rafel Niubò, ha presentat el Pla director d’instal·lacions i equipaments esportius de Catalunya (PIEC), un pla que constitueix l’eix central del seu mandat. Aquest pla té per finalitat que qualsevol ciutadà disposi d’unes instal·lacions esportives bàsiques de referència en el seu àmbit territorial mitjançant la consecució d’una dotació mínima de la xarxa bàsica d’instal·lacions esportives pel 2011.

Segons declaracions del senyor Niubò en una entrevista a la revista Actual (doc), des del 1992 a Catalunya “es deixa acumular un dèficit molt gran que no se soluciona, i ara s’ha fet una pila considerable”. Aquest dèficit tan gran que s’ha proposat resoldre la

secretaria d’esports de la Generalitat d’aquí al 2011 és de 604 instal·lacions segons el PIEC, o de 559 instal·lacions segons l’entrevista al senyor Niubò. Sobre un total de 6.265 instal·lacions que formen la xarxa bàsica, aquest dèficit representa entre un 9,6% i un 8,9%.

Sembla que el senyor Niubò està exagerant una mica el fet d’haver aconseguit determinar, “després de 17 anys”, el gravíssim dèficit d’instal·lacions esportives de Catalunya, tot i que les xifres encara ballen una mica segons la informació que consultem.

No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut senyor Niubò!

> UN COP D'ULL

Que Tony Blair s’ha convertit en l’únic dirigent europeu actual capaç de redreçar l’actual impàs al vell continent és un punt coincident a la premsa britànica, però també a les capçaleres més influents de les altres potències. Els rotatius anglesos saluden amb titulars del tipus “Una missió per a Europa” The Observer o “Com planeja capitalitzar la crisi a la Unió Europea” (The Independent) la posició presa per Blair en vigílies d’assumir la presidència semestral de la UE. Amb un viatge a Washington i una intervenció solemne davant el Parlament Europeu (Blair 1, Blair 2), dijous passat a Estrasburg, pel mig. Per The Independent, “la sang vessada a la cimera de Brussel·les no s’ha acabat d’assecar”. Mentrestant, el columnista de The Observer, Andrew Rawnsley, presumeix al Courrier International que certs països europeus estan disposats a sentir la Gran Bretanya “però no a deixar-se dictar la seva conducta”.

Però si els anglesos coincideixen en elogiar Blair, els alemanys i els francesos –l’eix derrotat les darreres setmanes– no es queden enrere. Pel Frankfurter Rundschau, “la crisi és una oportunitat”. “Hem de ser moderns i dir adéu als vells temps”, sentencia, i per l’econòmic Handelsblatt, sort en tenim de Blair per redreçar la desfeta perquè “la crisi ha alliberat una energia que durant molt de temps ha mancat als governants europeus. La pressió és tan forta que la caravana no pot avançar com abans, i l’absurda política agrària de la Unió Europea finalment podrà ser discutida”.

El conservador francès Le Figaro enterra l’euroideologia: “és la supranacionalitat d’una Europa concebuda com a potència política mundial, com a contrapès als Estats Units, la que ha estat rebutjada”. El mateix diari fa pedagogia –escombrant cap a casa, val a

dir– sobre el sentit de la política agrària comuna (PAC), que ajuda milionàriament els seus agricultors i que és el fonament final de l’objecció britànica a tirar endavant el pressupost comunitari.

El redisseny del futur d’Europa i el previsible canvi de lideratge du el torinès La Stampa a retratar Angela Merkel, la dirigent democristiana que previsiblement prendrà les regnes de la política alemanya a la tardor. Fet determinant? És de l’est i, per tant, educada en la no-democràcia, cosa que li permet entendre millor les frustracions d’una part notable de la població.

I Turquia, naturalment, no roman fora del debat. Quan cada cop s’aixequen més veus contra l’entrada d’aquest Estat de cultura musulmana dins la Unió –de fet era un dels arguments del no francès–, són els Estats Units els que pressionen a favor d’un país clau en l’equilibri entre Europa i Àsia. A més, ha estat el garant fidel del Bòsfor i del mar Negre a l’OTAN de la guerra freda. The Washington Post evoca el seu miracle econòmic, amb un creixement del PIB d’un 8%.

Si Europa ens preocupa, el món polític i democràtic manifesta la seva inquietud davant del resultat de les eleccions presidencials a l’Iran. Des d’Occident, el Financial Times posa objeccions al desenvolupament nuclear i a les mancances democràtiques del règim que ara presidirà l’ultraconservador Mahmud Ahmadinejad, cosa que fa que instin el

Regne Unit, França i Alemanya a vigilar de prop aquesta república islàmica. L’editorial del mateix diari atribueix l’enduriment del vot popular a la incapacitat del president sortint, el moderat Jatami, per enfrontar-se als líders religiosos.

Des del propi escenari les coses es veuen de manera diferent, com és obvi. L’editorial del panarabista Al-Hayat considera que els Estats Units no han pogut influenciar perquè els iranians escollissin un candidat moderat o reformador i que, de fet, “el vot expressa el suport del poble a la política exterior de Teheran, sobretot pel que fa a la qüestió nuclear”. D’altra banda, Iran Daily, òrgan d’expressió en llengua anglesa, recull la inquietud econòmica expressada des del primer moment a la borsa i adverteix que sense canvis econòmics “les seves promeses de justícia social i de lluita contra la pobresa seran irrealitzables”.

Però si la política internacional preocupa ho és en gran mesura per la incidència que pot tenir en l’estabilitat econòmica i pel preu que repercutirà a la nostra butxaca. Com el petroli, amb un preu que no s’atura. Un columnista de The Guardian, John Vidal, especula a Courrier Internacional (1, 2) sobre una possible reducció en la producció a partir de l’any vinent, segons l’apreciació d’un geòleg especialista en l’or negre. Posats a elucubrar, el dossier de la mateixa revista ens il·lustra “vuit preguntes” sobre el futur de l’energia amb un títol enigmàtic “Petroli: 2006, el començament de la fi”.

Malgrat que preocupi la butxaca, no es poden oblidar determinats valors, com la defensa de la llibertat i de la democràcia. Michael Ignatieff, professor a Harvard, planteja a The New York Times (1, 2, 3) el rol jugat pels nord-americans en l’expansió i exportació de la llibertat per tot el planeta, des del Pròxim Orient fins a les antigues repúbliques soviètiques. Una reflexió on no manca la crítica per la dificultat d’entendre que el concepte de democràcia no sempre és exportable a cultures diferents de la nord-americana, com és el cas dels països islàmics.

Molt comentat, d’altra banda, i en una línia semblant, ha estat l’article de Fareed Zakaria a Newsweek sobre “com canviar els règims lletjos”. Aïllament o suport amb vigilància de prop? És la pregunta del milió. Com a terapia, l’articulista recorda el cas xinès, quan Nixon i Kissinger van preferir donar la mà al règim de Mao en lloc d’aillar-lo i això ha acabat conduint a una obertura de signe capitalista.

Mentre Bush i els altres líders del món dissenyen el paper que reserven a les Nacions Unides amb motiu de la reforma plantejada pel setembre, l’actual secretari general de l’organització, Kofi Annan, fa sentir la seva veu des del diari The Wall Street Journal. “Ens mantenim units”, adverteix als poderosos que volen fer i desfer a esquenes seves.

Que la societat nord-americana és un exemple de “melting pot” (mescla de races) és públic i notori, tot i que les xifres semblaven contradir-ho. És cert que hi ha minories importants (llatins, negres afroamericans, asiàtics) però fins ara eren bastant endogàmics en matèria d’aparellament. Fins fa ben poc, perquè ara ja hi ha un 5% de matrimonis mixtos. D’això en parlen àmpliament tant The Washington Post com també Los Angeles Times.

Finalment, uns apunts sobre un altre tema recurrent que ara torna a estar en el debat polític: la pobresa als països desenvolupats i com treure l’Àfrica del pou i del subdesenvolupament. Els prestigiosos Anthony Giddens i Patrick Diamond analitzen la política social laborista al Corriere della Sera. El també prestigiós Martin Wolf aporta dades i estadístiques esfereïdores al Financial Times (1, 2) sobre els fluxos de capital entre països rics i pobres. Tot això mentre el mateix diari econòmic britànic es manifesta prudent davant la presidència rotatòria del G-8 per part del rus Putin.

Veus de la Fundació

Com una aportació més al debat encetat per la Fundació Catalunya Oberta, el vicepresident de l’entitat, Lluís Prenafeta (La Vanguardia, divendres), apunta que “sortir de nou en defensa d’un monument a la memòria de Winston Churchill a Barcelona produeix vergonya aliena, però vivim temps sumits en la grisalla, on la mediocritat ho devora tot i es perdona qualsevol cosa menys el geni. I són temps també de dogmatisme agut: aquí ho arreglem tot afirmant o negant en rodó, sense pudor ni discurs de cap mena”.

Pura coincidència, les illes britàniques són, durant els darrers dies, part de l’epicentre de la política europea arran de la recent manca d’acord entre les idees de Blair pel futur d’Europa i les que encapçala l’eix francoalemany. Valentí Puig (ABC, divendres) augura un futur complicat a l’actual premier britànic en el seu període de president semestral de la Unió Europea perquè “els pròxims mesos, París i Berlín faran tot el possible perquè Londres es converteixi en el dolent de la pel·lícula. Jose Bové els donarà un cop de mà”.

Dissabte i des de l’Avui, Joan Oliver es posicionava clarament del costat de Tony Blair. “Si llegim la premsa del sud d’Europa –diu el director de la Fundació Catalunya Oberta–, podem acabar pensant que en Blair és un maníac insolidari que posa en perill el futur d’Europa. La realitat és ben diferent”.

Canviant cap a un to de clarobscurs, Marçal Sintes parla sobre el primer ministre britànic l’endemà dia 26, i des del mateix mitjà, quan planteja el dubte de si “és un llop amb pell de be que busca desarticular el projecte polític de la UE o és sincer quan, per exemple, es defineix com ‘un apassionat proeuropeu’ i apunta que l’actual crisi és una oportunitat per al reforçament”.

De crisi de fe a l’evangeli americà ens en parla Diana Negre (Actual). Però no pensem en assumptes relacionats amb la religió. No. La periodista parla d’un seguit de dogmes econòmics i se centra en els dubtes que planteja la política de lliure comerç en molts sectors de la societat nord-americana. “Simplificant-ho molt, la llibertat de comerç que fins ara semblava un carrer de direcció única, per vendre productes desenvolupats arreu del món i comprar articles als països poc desenvolupats a preu més baix, ara sembla un carrer de doble direcció en què la resta del món ven el treball que les empreses nord-americanes poden comprar més barat que als seus propis ciutadans”.

Aquesta “crisi” ha tingut el seu origen en el CAFTA, el tractat econòmic que el president Bush vol signar amb els països centreamericans i la República Dominicana, que tots junts representen una economia de 85.000 milions de dòlars, més o menys com la que sustenta l’Estat de Nevada, on pràcticament l’activitat econòmica se centra en els casinos i les estacions d’esquí de Lake Tahoe.

Ja més proper, Ferran Sáez (e-notícies, dilluns) se sorprèn de la repercussió d’un article anterior seu titulat “Què significa ‘no nacionalisme’” (vegeu el número 13 del nostre butlletí) i recondueix el tema per aprofundir en les seves tesis tot parlant-nos de “Drets individuals, drets col·lectius”. Per això, parteix de la base que “tant els drets individuals com els col·lectius són una construcció humana. A la natura no hi ha drets de cap mena, només hi ha fets. Si et cau una pedra de mitja tona al cap, no hi ha drets que valguin”.

Ciència pura. I d’això ens parla Andreu Mas-Colell que debatia a La Vanguardia sobre “La ciència a Espanya” el darrer diumenge. És optimista el llorejat catedràtic pel que fa al futur, partint del fet que la investigació científica i tecnològica “està millor que mai. Per bé que no arriba a la mitjana europea (com havia d’arribar tenint en compte la nostra història?), s’entreveu ja que si mantenim l’impuls actual l’assolirem”. Però no s’hi val a badar. “Perquè les bones perspectives donin pas a realitats pletòriques, hem de complementar-les amb factors en els quals incideix de manera decisiva la voluntat política”.

El tema de l’educació és abordat per Oriol Pi de Cabanyes, a propòsit dels continus vaivens governamentals amb relació al tema. “L’educació –diu l’articulista–, encara que avui soni malament dir-ho, sempre ha estat domesticació, domini dels instints, civilització. Una correcta gestió de les frustracions així com l’autocontrol, que és una de les competències emocionals bàsiques, han d’ensenyar-se tant a casa com a l’escola”.

La presència del periodista italià Bruno Vespa com a protagonista del darrer dinar-debat de la Fundació Catalunya Oberta, en què va il·lustrar el tema “Mitjans de comunicació: dependència/independència”, no ha passat desapercebuda entre els nostres comentaristes habituals. Per exemple, Joan Oliver evocava una frase de Vespa a l’Avui de divendres: “‘L’euro ha salvat Itàlia, però ha arruïnat els italians’. Si hi pensen, veuran

que aquesta mateixa frase es pot aplicar amb precisió a Catalunya i els catalans”.

També diumenge el “Llir entre cards” de Salvador Sostres parlava de l’esdeveniment del dia 22 de juny, però ho feia mitjançant un fresc en què recordava que “La Fundació Catalunya Oberta ha reunit en poc més d’un any el grup d’intel·lectuals més important que cap fundació o institució hagi reunit en aquest país i en aquest període”.

Una veu externa i venerable com la del veterà periodista Carles Sentís, present al dinar-debat, comença un article a la secció “Diàleg” de l’Avui del dia 26: “Es diu Bruno Vespa, però com que és un luxe intel·lectual, bé podríem dir que roda més aviat amb Ferrari”. Definitori, sens dubte.

Nous membres s’han incorporat a la nostra Fundació en qualitat d’adherits. Alguns són columnistes habituals, com Anton Maria Espadaler, que a La Vanguardia de dimarts ens ha de recuperar de l’oblit –com sovint succeeix amb tants personatges tractats

injustament– Lola Anglada, que “va ser la primera il·lustradora del país, posseïdora d’un estil inconfusible amb el qual va donar vida als personatges més variats i del que parteix la moderna il·lustració sota el format que sigui”.

De les noves i clàssiques concepcions de la família i de tota l’allau de manifestacions a favor i en contra d’un o altre posicionament ens en parla la també nouvinguda Natàlia Molero. Tot apuntant cap a una banda dels manifestants, afirma: “només agraeixo als bisbes que han tingut seny: als bascos i, sobretot, als catalans, que no han participat en aquesta mascarada. Una prova més que davant l’Espanya estrambòtica, aquesta que sempre està a la grenya, hi ha territoris absolutament diferents. I qui vulgui fer el ximple, ja té en Carlinhos Brown”.

També s’incorpora a la Fundació el director del setmanari Actual, Joan Roy, que aquesta setmana ens il·lustra sobre la nova situació que es genera a la zona conflictiva del Pròxim Orient amb els resultats de les eleccions al Parlament del Líban i remarca els mèrits de Saad Hariri, que ha aconseguit allò que no va tenir mai el seu pare Rafic, “una majoria suficient al Parlament del país per estalviar-se la tutela siriana i poder legislar i gestionar directament en favor dels interessos nacionals que, en el cas del Líban, són molts per l’alta penetració financera i comercial que té de sempre amb el món occidental”.

Inèdit

LES ONGs I LA POBRESA

Enric Canals

Un diari titula “Un sol bisbe contra la pobresa” en referència a la manifestació organitzada a Madrid el passat diumenge sota el lema “acabar amb la pobresa que afecta milions de persones al món”. La manifestació havia estat organitzada per “l’Aliança espanyola contra la pobresa”, una organització que diu que va aplegar unes mil ONGs de tipus molt diversos. Hi van anar, sent generosos, unes 35.000 persones.

Resulta evident que si el diari titula que un sol bisbe està contra la pobresa, ho fa per destacar i posar al davant la dada d’una dotzena i mitja de bisbes clamant fa una setmana contra el projecte de llei de matrimonis homosexuals. Tot i que un considera que on estan millor els bisbes i els capellans és a les seves parròquies, cal fer diverses consideracions. La primera és que en una democràcia a les manifestacions hi va qui vol, cosa molt diferent d’una dictadura. Posats a mirar, si la convocaven mil ONGs i només hi havia 35.000 persones, la mitjana d’efectius d’aquestes organitzacions que es van mobilitzar per una causa tan noble i extrema és de només 3,5 per ONG. Una misèria. Un fracàs. Posats a no anar-hi tampoc hi van anar el dirigents del Partit Comunista d’Espanya, que celebraven congrés, ni els membres del govern, ni els intel·lectuals progressistes de torn, ni els actors coneguts. I ningú creu que tots ells estiguin a favor d’augmentar el nivell de misèria i gana que assoleix el món. És més, si féssim la proporció entre bisbes i assistents potser veuríem que percentualment hi havia més prelats a la de la fam que a la protesta antimatrimoni homosexual.

Posats a comparar tampoc hi va haver manifestacions ni concentracions a Catalunya. I això vol dir que aquí la pobresa preocupa menys? Potser cal obrir el debat i posar sobre la taula el paper de les mateixes ONGs, els seus objectius, la seva organització, la fiscalització de la seva feina, el control de les seves despeses (bona part provinent de subvencions públiques) i la seva efectivitat real. Aquest últim punt s’ha posat en dubte en alguns conflictes que han assolat el món com el de Ruanda, per exemple, i que a voltes esdevenen l’oportunitat de fer turisme de campanya.

D’un temps ençà, els nobles i elogiables objectius i programes de moltes ONGs s’han anat convertint en la pedra de toc de la crítica al sistema de partits en democràcia. En moltes d’aquestes organitzacions –per sort, no en totes— es fa més visible la imatge que la feina real. Tot embolcallat en un discurs únic i dirigit. És a dir, manipulat.

> ENLLAÇOS RECOMANATS

www.umbele.org

Umbele significa futur en suahili i aquesta és la finalitat que té la fundació d’aquest nom impulsada pel també patró de la Fundació Catalunya Oberta, Xavier Sala i Martín: que hi hagi un futur ple d’esperança al continent africà. Per això, la Fundació Umbele impulsa plans d’ajut a l’Àfrica, tot canalitzant els recursos dels països rics mitjançant la corretja de transmissió que signifiquen els missioners, com a garantia davant d’algunes ONGs de les quals els ciutadans es malfien.

Ja d’entrada, al web s’adverteix que no existeixen solucions miraculoses –“no està a les nostres mans solucionar tots els problemes. Ni tan sols alguns dels problemes. El que sí podem fer és donar una mica d’esperança, una mica de futur, una mica d’umbele a algunes de les persones que més ho necessiten”–, però sí eficiència, i aquesta és la clau del bon funcionament d’Umbele. El lema de la Fundació és 1€ = 1€ o, el que és el mateix, un euro que doni qualsevol persona des d’Europa serà un euro que arribarà a l’Àfrica “amb la màxima eficàcia, sense burocràcies i sense intermediaris corruptes al país de destinació”. Per aconseguir això es compta amb l’ajut del Banc Sabadell, que a més de no cobrar les despeses financeres de les transferències a un altre país, també finança les despeses i comissions que carreguin els bancs africans. A més, de les despeses d’administració i la burocràcia se’n fa càrrec la mateixa Fundació Umbele.

Crítics amb les polítiques proteccionistes d’Occident i Japó, els membres de la Fundació Umbele han orientat la seva tasca d’ajut cap la incentivació de la microeconomia, tot dirigint-se al ciutadà com a font d’ajut. El realisme que inspira la Fundació Umbele fa encaminar els ajuts cap a la creació de riquesa més que a allò que s’assemblaria a la caritat. Els diners recaptats tenen com a finalitat que els receptors –amb especial atenció a les dones– muntin el seu negoci propi, circumstància aquesta que els allunya de la necessitat de percebre aquest bé material com una almoina. Es tracta d’ajudar les persones “perquè puguin sobreviure i viure amb el seu esforç”.

Ja hem explicat que el canal utilitzat per canalitzar les donacions són els missioners que hauran de “moure” aquest capital com creguin més convenient –gestió que expliquen fil per randa en una relació de comptes que apareix puntualment reflectida a la pàgina web de la Fundació–, atès que són ells qui coneixen més a fons la problemàtica de la regió. És per això que la Fundació Umbele té la voluntat d’escoltar aquests missioners, de demanar-los que els diguin quina és la millor manera de fer les coses, que proposin projectes i, en definitiva, que contribueixin a la reflexió al si de la Fundació.

Experiència, honestedat, simplicitat, transparència i eficiència són els compromisos que adquireix la Fundació Umbele a fi de contribuir a alleugerir la tragèdia d’Àfrica.