El Butlletí nº 17

> PORTADA

El nou curs polític comença amb la rèmora de l’Estatut

Setembre és, en general, un mes de represa. També en política. Però a Catalunya aquest tornar a començar ve marcat per una circumstància que remet al passat: l’etern debat sobre l’Estatut. Paral·lelament, altres qüestions queden aparcades. És per aquesta raó que cal una nova agenda en què el govern afronti els problemes del país.

> EDITORIAL

CURS NOU, AGENDA VELLA

Quan arriba setembre, tothom sol fixar-se els objectius per al nou curs, després de dedicar les vacances a fer balanç del curs anterior i aclarir idees i prioritats de cara als mesos vinents. Així funciona no només el món acadèmic sinó també el món empresarial, tot i que els comptes es regeixin per l’any natural, o fins i tot la vida personal: el setembre és el mes de l’any en què hi ha més inscripcions als gimnasos o més revisions mèdiques. També el món polític funciona amb aquesta lògica i no és casualitat que sigui en aquesta època quan se solen celebrar els debats parlamentaris de política general. Són els debats que marquen l’agenda del nou curs. Els debats on el govern estableix les seves prioritats i objectius i on l’oposició afina les crítiques i perfila les alternatives. Amb l’arribada del nou curs s’estableix una agenda nova.

Així sol ser, però aquest any a Catalunya sembla que no serà pas així. Arriba setembre i som allà mateix. Seguim empantanegats en un debat sobre l’Estatut on el govern només sembla preocupat per no carregar-se el mort del fracàs. L’Estatut ha esdevingut un punt de referència sense contingut i sembla que només es tracta de discutir si n’hi haurà o no n’hi haurà i quines conseqüències polítiques es derivaran d’aquest fet. Comença el nou curs, doncs, i encara tenim l’agenda vella.

Una agenda on el debat de l’Estatut deixa en segon terme la resta de temes polítics i econòmics. Des de la crisi de l’energia, el dèficit d’aigua o la pèrdua de competitivitat fins a la immigració, l’ensenyament, la sanitat o el civisme. Temes que es van agreujant dia a dia i per als quals no es planteja cap mena de solució més enllà de la retòrica ideològica.

Comencem un nou curs i, amb Estatut o sense, necessitem una nova agenda. Necessitem un govern que afronti els problemes del país amb decisió no fos cas que de tant proclamar que som una nació o ens acabéssim quedant sense país.

> LA RODA DE MOLÍ

PIB INDUSTRIAL

Un panorama poc realista

El departament de Treball i Indústria de la Generalitat de Catalunya elabora cada any l’Informe Anual sobre la Indústria a Catalunya. Les principals conclusions recollides al comunicat de premsa sobre l’Informe de 2004 són “la millora de la inversió i la producció industrial” i “l’augment del PIB industrial del 2004 en un 1%”.

En base a aquestes dades, el secretari d’Indústria i Energia, Jordi Carbonell, va afirmar durant la presentació de l’informe que “la indústria catalana supera, el 2004, l’estancament dels dos exercicis anteriors”.

Enguany s’ha produït un canvi de base de la Comptabilitat Nacional d’Espanya per tal d’homogeneïtzar el càlcul de macromagnituds econòmiques en els països de la Unió Europea. En aquest sentit, un informe sobre aquest canvi de metodologia de l’Institut d’Estadística de Catalunya adverteix que “la taxa positiva del 2004 difícilment pot atribuir-se a un canvi de tendència de l’activitat industrial, en la mesura que gairebé tot aquest augment és imputable a la branca de producció d’energia i no a l’activitat de fabricació de productes industrials”.

Sembla que el nou secretari (nomenat a començaments de juliol) no ha tingut en compte aquesta advertència a l’hora de comentar les dades. Ni tampoc li ha donat temps d’estudiar en detall els indicadors sobre l’evolució de la indústria, ja que els comentaris que fa obvien la situació negativa de la majoria de les dades.

Del clima industrial destaquen que “el 2004 se situa dos punts per sobre de la corresponent al 2003”, però s’obliden de comentar que l’indicador del clima industrial, malgrat millorar, continua sent negatiu. Concretament passa d’un –5,4 el 2003 a un –3,4 el 2004.

Pel que fa a les inversions industrials destaquen que “la indústria catalana continua sent remitent neta d’inversions a l’estranger” cosa que, segons el secretari, “és propi d’una societat econòmicament desenvolupada”. Però no sembla que els hi preocupi

massa que tant les inversions estrangeres al sector industrial com les inversions industrials a l’estranger hagin disminuït dràsticament, un 11,7% i un 51,2% respectivament.

A més a més, cal destacar que la ocupació al sector industrial continua baixant i que la indústria perd pes percentual en el PIB, passant de representar el 26,1% del PIB el 2000 al 22,7% del PIB el 2004.

El panorama no és tan meravellós com ho pinta el nou secretari d’Indústria i Energia.

No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut senyor Carbonell!

> UN COP D'ULL

L’impàs de l’estiu no ha canviat gaire els focus d’atenció internacional. Ni el terrorisme ha descansat –veiem sinó Xarm-al-Xeikh– ni la pau ha arribat al Pròxim Orient, l’Iraq continua sent un polvorí, i la Xina continua el frec a frec amb Europa i els Estats Units per fer-se un espai al lliure comerç, proclamat per tots amb la boca grossa però a la que s’intenta posar portes que aturin el desembarcament de productes tèxtils del gegant asiàtic. De manera que seguirem parlant de temes vells, però d’intensa actualitat i interès.

El Pròxim Orient ha obert una escletxa a l’esperança amb el procés, ja clos amb èxit, de retirada dels colons jueus a la franja palestina de Gaza. Encara que això reporti problemes al premier Ariel Sharon dins el seu propi partit.

The Jerusalem Post cedeix un espai perquè l’escriptor àrab Daoud Kuttab valori aquest “sis dies d’agost” des d’una clau més propera a la causa palestina. El mateix diari anglòfon de la capital titula “adéu a Gaza” un article del veterà corresponsal de The New York Post. Però, en general, la premsa israeliana utilitza les seves columnes d’opinió per analitzar els fets més de la seva òptica. Així, a Haaretz, Moshe Arens retroba el vell argument de la pau per territoris per preguntar-se si la marxa de la població jueva anirà acompanyada d’una pacificació a la zona per part de l’altre bàndol –el palestí.

“Malgrat tot, les colònies no són intocables” sentencia el mateix Haaretz, que considera el procés de Gaza com un bon precedent per escometre la mateixa operació a Cisjordània.

Sobre el paper que Hamàs, la branca més radical dels palestins, jugarà en el futur més immediat, Courrier International recull dos testimonis del cantó àrab, però molt agnòstics sobre la pretesa moderació del col·lectiu armat: el diari palestí Al-Quds i el rotatiu àrab editat a Londres Al-Hayat.

A Europa tampoc no falten veus com la de la professora Esther Benbassa al parisenc Le Figaro, que aprecia un rearmament dels sentiments i la nostàlgia entre la població jueva novament perseguida.

Mentre els esdeveniments acabaran donant la raó a uns o altres, i potser una bona part a totes dues bandes en conflicte secular, el que no s’arregla és l’escenari iraquià, malgrat l’aprovació del projecte de Constitució que ara haurà d’anar a referèndum amb la campanya en contra dels sunnites. Mal presagi que no fa preveure una treva en la insurgència dels antics seguidors de Sadam Hussein.

“Els trossos d’Iraq” titula el diari europeu International Herald Tribune l’editorial homònim del The New York Times, amb una anàlisi sobre el paper de xiïtes, sunnites i kurds en el repartiment del territori i del poder. El setmanari britànic The Economist fa servir un argument similar, que recorda la impossibilitat de l’acord malgrat haver-se prorrogat per tres cops els terminis assignats per a l’aprovació.

Si The Jerusalem Post parla d’una llarga lletania de contradiccions, el diari USA Today, per la seva banda, creu que aquest maquillatge del reconeixement de tres comunitats no és una bona estratègia que garanteixi la fi de la violència. A fi de comptes, els Estats Units se senten pròxims perquè també pateixen aquesta violència dels insurgents.

La democratització de l’Iraq amb la convocatòria ja feta d’eleccions i, ara, l’aprovació de la Constitució, és una bona part de l’argument utilitzat per l’Administració Bush per perviure a la vella Mesopotàmia. I de l’èxit o el fracàs de la Constitució dependrà en gran part el crèdit de què encara gaudeix dins la societat, molt cansada ja d’un conflicte que costa vides i, sobretot, molts diners. “Vietnamització de les vacances del president Bush” titula molt gràficament Frank Rich el seu article habitual de The New York Times. I és que l’acampada de Cindy Sheehan –mare d’un soldat mort al

conflicte– davant el ranxo de Crawford, propietat de Bush, juntament amb altres marxes de solidaritat però també de rebuig per part, en aquest cas, dels partidaris de la intervenció americana a l’Iraq, recorda les mobilitzacions de finals de la dècada dels seixanta contra la guerra del Vietnam. Joan Baez inclosa, que també ha estat cantant ara a Crawford.

La premsa pren partit, evidentment, i no precisament a favor del president. Tot i que, en alguns casos, s’intenti equilibrar les veus com fa The Washington Post amb el seu reportatge “Mares de la guerra versus mares de la pau”, amb testimonis que expressen tots dos sentiments.

I per a aquells que vulguin treure conseqüències amb el màxim d’informació possible, els oferim el text íntegre del discurs que George W. Bush va adreçar el dia 24 a la Guàrdia Nacional a Idaho, un missatge amb l’argumentari actualitzat sobre perquè cal continuar estar presents a l’Iraq.

I dels escenaris del Pròxim Orient i l’Orient Mitjà passem a l’Extrem Orient: la Xina. La premsa oficial, El Diari del Poble, editorialitza sobre els entrebancs posats per Europa a la importació de productes tèxtils –recordem que estan pendents que s’ampliïn les quotes acordades a començament d’any– i es pregunta: “el desenvolupament de la Xina és veritablement un perill per a Europa?”. En la mateixa línia destaca en un altre article la puixança de la seva presència empresarial a Europa, amb 3.000 empreses només a França.

Que la Xina és una potència en expansió que liderarà el món d’aquí pocs lustres és una idea cada cop més estesa. Per exemple, Jacques-Henri David, president del Deutsche Bank a París, que parla a Le Figaro de l’escenari de l’any 2020: “Nova York, Pequín, Delhi i els altres”. O les conclusions de la darrera cimera del grup Buttonwood recollides a The Economist sobre els mercats emergents on s’inclouen també Turquia, Sud-àfrica, Mèxic o Polònia.

I que els Estats Units no són l’única potència a Amèrica ho recorda bé un informe de The New York Times, que alerta sobre la competència que ve del nord del territori NAFTA: “estigueu atents al Canadà”.

Dins el debat econòmic, l’alt cost que està suportant el petroli i la incidència que això té sobre el conjunt de l’economia mundial fa reflexionar Newsweek sobre la conveniència que Estats Units trobi una font d’energia alternativa que no li provoqui un grau de dependència exterior tan gran com l’or negre.

És clar, mentre es parla de mercats emergents i de productors en sèrie beneficiats per l’obertura de fronteres comercials, la vella Europa reflexiona i es mira el melic per veure per què no rutlla prou.

Per exemple, els anglesos, que donen voltes sobre el concepte de “britanitat” (diari Daily Telegraph) davant de la diversitat territorial i la multiculturalitat i multiracialitat del seu país. Quins valors defineixen la “britanitat”? És la pregunta a què pretenen

donar resposta.

Però, a més de l’anglès, llengua hegemònica i internacional, els britànics han de saber més llengües? Això és el que inquieta el Financial Times, que recull les dades de les matriculacions i de les notes escolars en el capítol dels idiomes. Un balanç més que pobre i decebedor.

L’expresidenta de la Cort Constitucional alemanya intervé a Signandsight en el debat de la multiculturalitat que defensa i que confronta amb la seguretat obsessiva que pot atemptat drets bàsics. És clar que a Alemanya aquest tema està al debat electoral, com també l’ascens dels antics comunistes, que poden fer perillar la previsible victòria de la CDU de la senyora Merkel. “El treball en negatiu” titula Le Figaro per valorar l’estratègia de l’esquerra més enllà del canceller Schröder.

A Itàlia, on toquen eleccions legislatives a la primavera de 2006, també s’ensenyen les cartes uns i altres i la del centre és la més preuada per dretes i esquerres. Per això, Giovanni Sartori en fa referència a la seva columna del Corriere della Sera.

El pessimisme que envaeix alguns països europeus es fa palès a gran part dels seus mitjans informatius. Le Point acaba una sèrie sobre el tan qüestionat model social francès amb un títol significatiu “autòpsia d’un cadàver” i el lisboeta Diario de Noticias recorda que els portuguesos són els europeus que se senten més infeliços: “un país cansat”.

Veus de la Fundació

Ja amb el que és –per a la majoria– el ressò de les vacances, evoquem aquest període de lleure del que en gaudiem fa ben poc i ho fem amb Oriol Pi de Cabanyes (La Vanguardia, dilluns), de qui extraiem la frase “bon moment aquest de les vacances per badar” i, a continuació, fa esment de Josep Pla. “Josep Pla (sempre cal tornar a Pla) era un flaneur, un que rodava pels carrers sense rumb, ensumant-ho tot. I tot i que sentimental vergonyant i escèptic, era també un badoc, un meravellat com aquell santó del pessebre provençal que aixeca els braços al cel com admirant-se de tanta sorpresa”.

El dia 26 evocava les seves vacances al diari Avui, Jordi Cabré qui recordava les seves partides de botifarra al Pallars, aquest darrer agost. “I vaig pensar –diu– en la quantitat de vegades que hem dit i escrit que això de l’Estatut és una immensa partida de pòquer. Quan és molt clar que és de botifarra”.

Dilluns, l’Hora del tallat de Francesc Puigpelat, a l’Avui s’intitulava “Lincoln i l’Estatut” i constituïa tota una tesi sobre els primmiraments legals que han planat sobre l’acció política en la discussió sobre el projecte. Així, començava amb la frase de Lincoln “no crec que l’estricta justícia sigui sempre la millor política”, per assenyalar que, d’aquesta manera, Lincoln constatava “una evidència: que la política ha d’estar per damunt de l’estricta llei, i no a la inversa”.

I diumenge, al degà de la premsa diària en català, Joan Oliver esboçava a les Engrunes un seguit d’apunts sobre el passat, present i futur de Pasqual Maragall. Per exemple, del seu present, diu Oliver que “un cop més, com fa vuit anys, en Pasqual Maragall està sol, sense partit”.

Ramon Tremosa (Avui, dissabte) fa paleses les diferències entre els governs autonòmics català i valencià, d’una banda, i el basc, de l’altra. Mentre el nou Pla Estratègic d’Infraestructures de Transports (PEIT) no preveu l’enllaç del Tren d’Alta Velocitat entre Castelló i Tarragona, el govern basc ha seguit tirant endavant el seu projecte d’Y ferroviària d’alta velocitat, que pretén enllaçar les tres capitals d’Euskadi, malgrat que el ministeri d’Administracions Públiques va presentar un requeriment d’incompetència davant el Tribunal Constitucional. Amb aquests elements, Tremosa es posiciona de cara

a la redacció del nou Estatut: el finançament n’ha de ser l’aspecte principal. “Ara que s’està en el tram final de la redacció de l’Estatut, demanaria que l’accent principal se situés en el finançament, fins i tot per sobre de les competències: competències compartides, exclusives, excloents? Amb diners hi haurà autonomia real, com ho demostra el govern basc.”

I seguim amb la veu dels economistes. Xavier Sala i Martín escrivia a La Vanguardia un article que, tot i que va ser publicat el dia 17, té prou interès com per ser recordat encara avui. El professor Sala i Martín compara l’Estat del benestar a Espanya amb “Alícia al país de les meravelles”, perquè quan Alícia es desperta del seu somni fantàstic descobreix “que una cosa és la teoria i una altra la realitat decepcionant. I la realitat és que l’Estat ens cus a impostos que limiten severament la nostra llibertat d’escollir i ens tortura amb la seva regulació excessiva i amb la burocràcia”.

Amb aquests diners dels impostos, entre altres coses, les administracions paguen els actes públics. Com el de l’Onze de Setembre, data que, per cert, segons Jordi Graupera (Avui, dilluns) “sempre fa riure i alegra les primeres jornades laborals”. Per exemple, aquest any, amb la idea de convidar Mayte Martín a l’acte central de la Diada. Martín ha manifestat que no tindria cap sentit que cantés en català quan sempre ho ha fet en castellà. Graupera ho considera normal perquè “això tan senzill, de no voler renunciar a qui s’és, ho ha entés la Mayte, però no el govern, que deu pensar que el flamenc representa molt bé el simbolisme del dia”.

I ara parlem de Barcelona. Salvador Sostres (Avui, dijous), tot analitzant-ne alguns pros i alguns contres, acaba fent un cant d’amor a la seva ciutat quan diu que “quan som aquí qualsevol ciutat ens sembla més neta, culta i civilitzada, però t’enyorem desesperadament, Barcelona, quan la vida ens porta lluny de casa”. Entre els contres,

naturalment, Sostres fa un esment puntual a determinades actituds incíviques que, d’altra banda, han estat al primer pla els darrers dies.

També en parla Roger Jiménez (La Vanguardia Digital, dia 23) al seu article “Calfreds”, en què es refereix a la violència i la seva repercussió mediàtica, i dóna les seves coordenades sobre com hauria d’actuar la premsa davant d’aquests fenòmens. “El foment de la pau i el rebuig de la violència és el paper que ha de jugar la premsa en qualsevol lloc i en qualsevol moment, encara que sigui a costa de sacrificar una exclusiva enverinada”. Per cert –i és de justícia dir-ho– Jiménez recomana, en el seu escrit, un article de la seva companya de mitjà Eulàlia Solé, de títol “Odiar al prójimo” i publicat el diumenge dia 21, en què es refereix al conflicte a l’Orient Mitjà.

A la conflictiva zona es refereix Valentí Popescu, a l’Avui de dijous, tot centrant-se en les madrasses, és a dir, les escoles alcoràniques que ostenten, particularment al Pakistan, “el protagonisme més o menys passiu en el terrorisme fonamentalista”. Però el

periodista expert en temàtica internacional aclareix que, tot i ser “incubadores d’odi a Occident (...) aquest odi és menys el fruit d’una política preconcebuda que no pas el resultat d’una triple misèria: política, material i intel·lectual”.

No abandonem zones conflictives. Ara, Valentí Puig fa referència a la retirada israeliana dels territoris de Gaza (ABC, dimarts) en el seu article “Sharon ja no és un monstre” i opina que “alguna cosa està canviant al Pròxim Orient i fa bona olor”.

I si la imatge de Sharon està millorant darrerament, pel que sembla la de Blair perd punts en alguns col·lectius. Per exemple, en els que Marçal Sintes titlla de pseudoprogressistes espanyols. Un representant d’aquest grup seria aquell que “per exemple, està radicalment a favor dels drets culturals dels indígenes guatemaltencs però rebutja per provincià, essencialista i antiquat que un català vulgui que el deixin viure en català”. També afirma Sintes que a aquests pseudoprogressistes espanyols els sembla “horrible que Tony Blair estigui decidit a no deixar entrar a la Gran Bretanya els imams radicals i que vulgui retornar al seu país els que justifiquin públicament el terrorisme o en facin apologia”.

També a l’exterior, ara a Itàlia, es fixa Joaquim Colominas (Avui, dia 24), que cita Giovanni Sartori i li dóna la raó tot afegint-se a l’opinió de l’editorialista italià, en el sentit que “la coalició que faci menys bestieses, la que aconsegueixi mantenir un major nombre de partits units guanyarà les eleccions” de la propera primavera.

Mirador

ELS PECATS ORIGINALS

Ferran Sáez Mateu

S’acosten dates fatídiques per a la política catalana, i també per al país. Faig aquesta distinció perquè el sainet del nou Estatut pot arribar a tenir dos tipus de damnificats que cal no confondre: d’una banda, una ben o mal anomenada “classe política” que no ha estat a l’alçada de les circumstàncies; de l’altra, una ciutadania perplexa i fastiguejada, gairebé atònita, que constata que la solidesa de les institucions és només una il·lusió necessària per sobreviure sense cobriments de cor periòdics. Vull dir, en definitiva, que en cas que tot això no rutlli no li caurà un calbot només al govern, o només a l’oposició, o només als partits: serà el conjunt del país qui se’n ressentirà. No m’estic referint simplement a les conseqüències immediates de mantenir un sistema de finançament infecte, per exemple, sinó a una cosa tan important com difícil de quantificar: la confiança. No hi ha res més paralitzant que una societat civil escèptica, decebuda, definitivament incrèdula. Fins i tot –i això és el més greu– en el cas que s’acabi aprovant l’Estatut, el mal ja estarà fet. La gent no es xucla el ditet i sap distingir perfectament entre el consens real, que no s’ha produït, i el sargit precari que es pot arribar a dur a terme a còpia de voler salvar les aparences.

Tot això no ha passat perquè sí, naturalment. Estem purgant determinats pecats originals impresos in cordibus Cataloniae des de la Transició. La cosa ve de lluny, doncs, i té un caràcter acumulatiu. Encara que pugui semblar una consideració intempestiva, el primer gran pecat original rau en el fet d’haver inoculat falses expectatives en relació a la noció d’autogovern. La pretensió segons la qual “tenim una mica d’Estat” ha comportat, al capdavall, unes conseqüències nefastes. L’Estat és com la grip: o se’n té o no se’n té. Per aquesta elemental raó l’Estatut és, en realitat, una llei orgànica aprovada al Parlament espanyol. I punt. Això enllaça amb un segon pecat original: jugar a fer política “normal”, de dretes i d’esquerres, en un escenari fictici. Ara, aquesta simulació l’estem pagant molt cara. L’any 2003 ERC va decidir legítimament establir una suposada divisió entre partits progressistes (PSC-ERC-IC) i partits conservadors (CiU i PP). Es va voler suposar que això era Dinamarca, posem per cas, on, efectivament, la inèrcia de la democràcia parlamentària genera blocs ideològics naturals. Però resulta que això no és Dinamarca, sinó un racó de món força més complicadet, on el transvasament de vots no obeeix una lògica tan diàfana i unívoca. Al cinturó industrial de Barcelona, per exemple, molta gent que abans votava el PSC ara vota el PP, i a l’interior de Catalunya molts ciutadans que abans simpatitzaven amb CiU ara ho fan amb ERC. Aquesta regla té moltes excepcions, certament, però continua sent la norma bàsica, tant si agrada com si no. Haver-la vulnerat ha conduït directament a la creació d’una falsa majoria formada per grups amb un projecte de país antagònic. Si algú en vol proves, de tot això, que observi atentament el procés estatutari: els punts en comú entre CiU i ERC han resultat tan cridaners com els vincles entre el PSC i el PP en qüestions bàsiques, encara que tothom hagi volgut fer veure que no se n’adonava. No perdem de vista, en aquest sentit, un altre pecat original paral·lel relacionat amb la creació de falses majories, en altres temps protagonitzat per l’impossible tàndem CiU-PP.

Per fer política normal cal assolir, per força, una normalitat prèvia. I per començar a treballar-la cal confegir una majoria política estable, real i coherent. Fer-ho a l’inrevés no funciona ni crec que arribi a funcionar mai. Els darrers mesos hem pogut corroborar aquesta senzilla idea fins els límits d’allò que és estèticament tolerable.

PERDONITIS I PERDOFÒBIA

Francesc Puigpelat

Des que ETA va anunciar una treva en les seves actuacions contra els càrrecs polítics, estic esperant amb ànsia una reacció clara i contundent.

Poso un exemple del que espero: quan ETA va declarar una treva només per a Catalunya, periodistes i polítics de tots colors van clamar que la treva era immoral i insolidària, i el govern tripartit català es va apressar a convocar una manifestació el sentit de la qual era: “No volem una treva per als catalans sols. O treva per a tothom, o per a ningú”. Només després de l’esmentada manifestació, va amainar una mica la tempesta anticatalana, en què se’ns van dir insults de tots els calibres.

Les treves parcials generen aquest problema: causen greuges comparatius entre diferents col·lectius de persones. A Espanya, es van sentir agreujats pel que es considerava un privilegi de Catalunya (aconseguit en no sé quines tèrboles negociacions de Carod a Perpinyà). Aquesta sensació de greuge pot ser, fins a cert punt, comprensible. Ara bé: com s’explica que la mateixa sensació no s’hagi girat contra els càrrecs polítics que, a partir d’ara, gaudiran d’immunitat, mentre la resta de la població (els pobres desgraciats sense carnet) ens arrisquem que ens esclati una bomba mentre prenem el sol a la platja?

Si agafem com a referència el comportament dels catalans davant la treva parcial que ens beneficiava, és evident que alguna cosa no encaixa en la reacció dels càrrecs polítics. Per ser com nosaltres, els polítics haurien de demanar disculpes a tota la ciutadania i, en acabat, convocar una manifestació on quedés ben clar que rebutgen la treva d’ETA: que no accepten cap favor dels terroristes. Però no ho han fet. Ni ho faran. Haurem d’acusar ZP, Rajoy i tutti quanti (com es va acusar Carod) d’haver negociat en secret amb ETA aquesta treva parcial que només els beneficia a ells?

Crec que aquesta pregunta és totalment pertinent. I, donada la diferència de reacció entre els càrrecs polítics espanyols i els ciutadans de Catalunya, només hi ha dues possibles conclusions:

1.- Els polítics espanyols són uns impresentables que s’aprofiten del seu poder per tenir una treva, mentre la resta de la població viu sota l’amenaça d’ETA.

2.- El Govern i els ciutadans catalans van ser uns perfectes babaus en convocar i assistir a la manifestació per demanar perdó per la treva d’ETA.

Probablement, són les dues coses alhora. El fet ineluctable és que els catalans patim perdonitis: demanem perdó per tot. Els espanyols, en canvi, pateixen perdofòbia: no demanen mai perdó per res. I així ens va a Catalunya, parafrasejant Groucho Marx: “El meu gran mèrit és que, havent sorgit del no-res, he aconseguit arribar a la més absoluta misèria”.

> ENLLAÇOS RECOMANATS

www.dgap.org

DGAP és una pàgina alemanya les sigles de la qual corresponen a Deutsche Gesellschaft für Aüswärtige Politik e.v. o, el que vindria a ser el mateix, el Consell Alemany de Relacions Exteriors. Aquest és un organisme privat i sense ànim de lucre que participa activament en les decisions de política exterior del país.

Actualment, aquesta entitat consta de 1.684 membres dividits en 1.564 que ho són a títol individual, 25 ambaixades com a membres corporatius i 120 representants dels sponsors de la institució. El fet de ser membre possibilita la participació en grups de debat, la consulta de les anàlisis sobre política que elabora el centre de recerca de què disposa l’entitat, la possibilitat de publicar a la revista Internationale Politik i l’accés a la biblioteca i els fons d’arxius de l’entitat.

Però el que pot interessar més a qui s’apropi a la pàgina web de Deutsche Gesellschaft für Aüswärtige Politik e.v. –de la qual en trobarà la traducció anglesa– és el gran ventall de documentació que hi pot trobar sobre política internacional, a banda de les resolucions actualitzades de les diferents cimeres europees i la possibilitat d’accedir a la revista, abans esmentada, Internationale Politik. Menció a part mereix el Centre de Recerca, que té botó propi a la pàgina i que divideix la seva tasca en programes relacionats amb les relacions transatlàntiques, Europa, les regions estratègiques i els reptes globals. El desenvolupament de cadascun d’aquests programes també és de lliure accés per als internautes.