El Butlletí nº 26

> PORTADA

Estatut, endavant

Tot i que el text de l’Estatut no és del tot satisfactori, la Fundació Catalunya Oberta opina que, un cop admès a tràmit al Congrés, haurà pagat la pena tot l’enrenou creat al seu voltant si Madrid respecta la millora substancial en el capítol del finançament que va sortir del Parlament.

> EDITORIAL

ESTATUT CONSIDERAT

Tal i com estava previst, l’endemà de tots sants, dia dels sants difunts, es va celebrar al Congrés de Diputats el ple de la presa en consideració del projecte de reforma de l’Estatut de Catalunya aprovat pel Parlament català el passat 30 de setembre amb el 89% del suport dels diputats.

Uns dies abans, el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, havia intentat infructuosament posar d’acord els tres oradors encarregats de defensar la proposta catalana a Madrid, Artur Mas (CiU), Manuela de Madre (PSC) i Josep-Lluís Carod Rovira (ERC), així com frenar la possibilitat d’una retirada del projecte en el cas que hagi de ser retallat a les Corts. Des de la Fundació Catalunya Oberta haguéssim considerat millor una defensa solemne de l’Estatut per part del president de la Generalitat, actuant seguint el compromís d’un text solemne prèviament pactat per les forces catalanes, que hagués permès l’avantatge de poder-ne fer versions en totes les llengües abans de ser llegit i, per tant, ser dit íntegrament en català a la tribuna del Congrés.

Malgrat això, el suport als oradors catalans al Congrés dels Diputats va ser àmpliament garantit per la presència d’una cinquentena de diputats, una quinzena de personalitats, el president de la Generalitat de Catalunya i el seu antecessor en el càrrec, entre elles, una vintena llarga de representants de la societat civil catalana, encapçalats per Òmnium Cultural i la resta d’integrants de la plataforma Respecte per Catalunya, i la presència dels responsables sindicals catalans i l’absència, per problemes d’agenda, dels màxims representants de Foment del Treball i la Cambra de Comerç.

Les intervencions dels oradors catalans, cadascú des del seu punt de vista –Mas, el respecte a un text que no defensa cap privilegi per a Catalunya; De Madre, aclarint que la nació catalana no nega l’espanyola, sinó a l’inrevés; i Carod, requerint el president del govern espanyol a complir la paraula donada–, van satisfer les expectatives creades, si bé les contestes donades pels representants dels partits majoritaris espanyols, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, no van entrar en el fons de la proposta, i es van dedicar a marcar distàncies un de l’altre, implicant la resta d’oradors en la polèmica sobre l’oportunitat, constitucionalitat i efectivitat del plantejament de la reforma estatutària.

Finalment i després de les intervencions al Congrés dels representants de CiU, ERC, PNB, IU, CC i de les quatre formacions integrades al grup mixt, i de la cloenda del portaveu del PSOE i de José Luis Rodríguez Zapatero, amb ulterior i engrescada polèmica sobre política, constitució, política i nacions amb Mariano Rajoy, l’Estatut va ser admès a tràmit amb 146 vots contraris i una abstenció.

Des de la Fundació Catalunya Oberta ja havíem indicat que el projecte de nou Estatut d’Autonomia no ens satisfeia en molts dels seus punts i que tampoc no ens agradava el seu to reglamentista i intervencionista, però també havíem dit que és un projecte que incorpora un gran pas endavant en el finançament de la Generalitat de Catalunya i en la progressiva reducció del dèficit fiscal. Ara, que s’han iniciat els tràmits pensem el mateix, i continuem dient que tot l’enrenou propiciat, i el que pugui venir, pagarà la pena si Madrid aprova la millora substancial en el camp del finançament que recull el text del Parlament de Catalunya, perquè dóna a la Generalitat capacitat normativa sobre tots els impostos que paguen els ciutadans i les empreses de Catalunya; perquè atorga a l’administració catalana la capacitat de recaptar tots els impostos; perquè fixa que l’aplicació del model es pactarà bilateralment entre l’Estat i la Generalitat; i perquè estableix un mecanisme transparent de determinació i pagament de la contribució catalana a la solidaritat amb la resta d’Espanya.

Si no és així, tant li fan les raons que s’addueixin, perquè no n’hi pot haver cap que condemni Catalunya a viure per sota de les condicions d’equitat en finançament reconegudes ja a l’Estatut del 1979, que parlaven de mitjana entre població i renda, amb atenció a l’aportació catalana al PIB estatal.

> LA RODA DE MOLÍ

TURISME BARCELONA

Un caos de xifres

Ja fa temps que el govern municipal ha apostat per convertir Barcelona en una ciutat que visqui principalment del turisme. Però no sembla que tinguin un model definit sobre quin tipus de ciutat turística volen construir, fet que es veu agreujat amb el descontrol de les dades sobre el sector turístic de la ciutat. Segons quin document de l’Ajuntament de Barcelona es consulti es poden trobar unes xifres o unes altres sobre el turisme a la capital catalana.

Les pernoctacions a Barcelona l’any 2003 segons un monogràfic especial (La Vanguardia. Monogràfic especial. Barcelona economia. Turisme. Pàg. 1) dedicat a la magnífica situació del sector turístic a Barcelona ciutat, promogut pels responsables de turisme de l’Ajuntament de Barcelona, van ser 10.627.190. En canvi, segons les estadístiques municipals, van ser 9.102.090.

L’oferta hotelera segons el publireportatge de l’Ajuntament (La Vanguardia. Monogràfic especial. Barcelona economia. Turisme. Pàg. 2) és de 33.000 places, segons les estadístiques de Turisme de Barcelona és de 45.286 places.

La motivació dels visitants segons el publireportatge de l’Ajuntament (La Vanguardia. Monogràfic especial. Barcelona economia. Turisme. Pàg. 1) és el 44% per turisme i el 42% per negocis. En canvi, segons les estadístiques de Turisme de Barcelona, el 47% dels visitants vénen per turisme i el 50% per motius professionals (negocis, fires i congressos). Per tant, no sabem si els visitants vénen a Barcelona principalment per turisme o per negocis.

L’ocupació hotelera segons una nota de premsa de Turisme de Barcelona es va situar l’any 2004 en un 77,4%. Però, segons les estadístiques municipals, es va situar en un 76,4%, i segons les estadístiques de Turisme de Barcelona va ser del 75,5%.

És del tot impossible que el govern municipal aconsegueixi definir un bon model de ciutat amb aquest caos de xifres sobre el turisme a Barcelona.

No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut tinent d’alcalde Portabella!

> UN COP D'ULL

Dues sacsejades vinculades a la corrupció o a les males pràctiques polítiques han creat aquests últims dies una notable commoció a les cancelleries dels països occidentals i als mitjans de comunicació més solvents. Tots dos, a més, condueixen a un mateix destí: l’Iraq de la llarga preguerra, de la curta guerra i de la llarga i dura postguerra. Ens referim a l’últim document de l’ONU sobre els suborns que s’amagaven darrere l’operació “petroli per aliments” a l’Iraq i el processament de la mà dreta del vicepresident nord-americà, Dick Cheney.

Que sota l’aparent ajut humanitari a la població iraquiana, que no tenia cap culpa de tenir un dictador al poder, hi havia interessos econòmics foscos es veia a venir. Que darrere l’abstencionisme o l’obstrucció clara i directa d’algunes potències a les pretensions americanes d’acabar amb Saddam Hussein també hi havia interessos econòmics i no solament diplomàtics i geoestratègics també estava més que cantat. Però és que al final són centenars d’empreses –incloses notòries multinacionals– i d’alts funcionaris els que en surten esquitxats.

I la premsa va plena, evidentment. L’informe Volcker, el predecessor d’Alan Greenspan a la Reserva Federal americana, és demolidor i va ocupar des que es va fer públic les obertures dels informatius de les ràdios i televisions com la BBC. La premsa més seriosa dels països més directament al·ludits no va poder obviar entrar al drap. Així, el setmanari alemany Der Spiegel o el diari francès Le Figaro, que parla de “relacions perilloses” i retrata una per una les onze personalitats denunciades a l’informe.

És clar, els Estats Units no podien mantenir-se neutrals en un afer que els afecta molt directament. D’una banda, perquè surten escaldats països que no els han ajudat gens ni mica a l’Iraq i n’han tret profit, i en segon lloc perquè no oblidem que darrere el programa de les Nacions Unides “petroli per aliments” han sortit denúncies de corrupció a l’entorn del mateix secretari general, Kofi Annan, un altre objector a la guerra encetada per Bush. Així que, lògicament, des de The New York Times fins al Washington Post no han faltat els comentaris sobre la trama que sospitosament parava la mà mentre altres preparaven la maquinària de guerra.

L’altre front internacional de la setmana ha estat el processament de Lewis Scooter Libby, el col·laborador més proper del número dos de la Casa Blanca. Aquí no hi ha diners pel mig, sinó obstrucció a la justícia i fals testimoni sobre el cas Plame, que acaba conduint també a les operacions secretes al voltant de l’Iraq.

Novament la premsa nord-americana de referència –Washington Post, The New York Times i USA Today– entren a valorar si això no serà la culminació del descrèdit d’un president al que encara resten tres anys de qui sap si llarg i tortuós mandat.

I, de fet, de tortura xinesa parla The Economist quan analitza el futur d’aquest cas i augura que la Casa Blanca en patirà les conseqüències, alhora que recorda que Karl Rove, el màxim assessor polític del president Bush, de moment està lliure de càrrecs, a diferència de Libby.

Seguint a la mateixa àrea de l’Orient Mitjà, el diari novaiorquès posa l’Afganistan com a exemple de país pobre que ha demostrat que pot assolir la democràcia encara que això exigeixi haver d’abocar entre un i dos mil milions de dòlars a l’any per dotar el país d’unes infraestructures mínimes. Tot i així Le Figaro fa esment de les dificultats que tindrà el primer ministre afganès, Hamid Karzai, per trobar un punt d’equilibri en el gresol de factors culturals, religiosos i, perquè no dir-ho, també d’interessos que conflueixen en l’actual societat afganesa: els “amics” americans, els “enemics” afgans que anhelen prendre el Parlament, els “senyors de la guerra” o els talibans.

En canvi, per acostar civilitzacions que a vegades potser no són tan llunyanes, el nord-americà Richard W. Bulliet ens recorda al Corriere della Sera que potser les civilitzacions cristiana i islàmica encara “que sembli un oxímoron” estan més properes del que sembla.

L’incendiari discurs del nou president iranià, on advocava per l’extermini de l’Estat d’Israel, ha merescut la condemna general del món occidental i, evidentment, dels mateixos afectats directes. Per això l’editorial del Haaretz, un dels diaris jueus més prestigiosos, demana directament l’expulsió de l’Iran de les Nacions Unides, i la Tribune de Genève alerta sobre el “naziislamisme”.

Per cert, que els esforços de Tony Blair per aïllar el fonamentalisme islamista i perseguir la mínima convivència amb la causa que mou els terroristes a posar bombes mortals, du

el Daily Telegraph a especular si aquesta norma no podria dur a la presó l’esposa del primer ministre, l’advocada Cherie, destacada militant de moltes causes i que temps enrere fins i tot havia participat en una capta a favor dels refugiats.

Naturalment, la Cimera Europea del passat cap de setmana no ha quedat fora dels titulars de premsa. Amb poques esperances que francesos, alemanys i anglesos poguessin harmonitzar des de la política agrària comuna fins als esforços econòmics, cosa que suposaria un salt endavant en matèria de recerca i innovació per poder competir, la premsa britànica s’avançava al debat amb anàlisis de situació de com està Europa en termes de competitivitat (The Economist) i de dèficit tecnològic (The Guardian). Fins i tot el financer The Wall Street Journal entra a l’anàlisi, vist des de l’altra banda de l’Atlàntic.

Mentre Europa com a conjunt i projecte de vida en comú reflexiona, els seus sumands també passen comptes. Les dues forces polítiques majoritàries que preparen el pròxim govern d’Alemanya ja s’han posat d’acord en què cal reduir el dèficit públic i una de les vies és l’allargament de la vida laboral fins als 67, advertiment que destaquen des del Frankfurter Allgemeine fins al Financial Times.

El britànic Daily Telegraph, per la seva banda, posa Noruega com a exemple europeu a seguir, amb el nivell de renda més alt, una inflació i uns índexs d’atur molt baixos i una vida plàcida en un vast territori poc poblat. I com que el greuge comparatiu és, de vegades, el recurs de l’impotent, els italians posen l’ull a l’endarreriment que pateix Portugal des de l’entrada de l’euro, com recorda Corriere della Sera.

L’operació de compra de l’operadora britànica O2 per part de Telefónica és observada des de The Economist com l’inici d’una guerra d’apostes entre les empreses del sector, que degenerarà en una nova bombolla al voltant dels teleoperadors. El rotatiu recorda amb unes paraules que no sabríem dir fins a quin punt contenen un xic d’ironia i humor britànics que, fins fa ben poc, la riquesa d’Espanya venia únicament de fer negocis amb Llatinoamèrica des de les èpoques dels conqueridors, però que ara ha trencat la tradició tot invertint 17,7 billions de lliures per comprar O2.

L’econòmic Il Sole 24 Ore parla de “lliçó espanyola als sectors regulats” com exemple de país que està a l’aguait mentre Itàlia les veu passar en ple llarguíssim debat preelectoral.

El Washington Post alerta sobre l’escassa efectivitat d’algunes mobilitzacions humanitàries immediates a l’impacte emocional de les catàstrofes naturals. Arran dels terratrèmols que han sacsejat l’Índia i el Pakistan, el diari de la capital federal es pregunta si l’endarreriment dels pagaments a un any vista, més enllà del diner “cash” que s’envia d’immediat, no serà massa tard per salvar gent que potser ja estarà morta quan arribin aquests fons. Dins la rivalitat entre els dos països veïns, l’hindú The Pioneer considera que el president pakistanès, Musharraf, ha perdut una ocasió d’or per aixecar ponts fraternals entre tots dos Estats encara que sigui per compartir la desgràcia.

Finalment, una notícia científica. Uns estudis finançats per la indústria farmacèutica sobre el 0,1% del nostre genoma humà que ens diferencia uns i altres fa pensar que en funció de les races hi ha més propensió a contraure determinades malalties, de manera que ja es comença a plantejar de fabricar medicaments a la carta en funció de l’ètnia. No obstant això aquesta hipòtesi, que ja s’havia estudiat entre la població negra dels Estats Units, obre certs escrúpols de tipus ètic, recorda Business Week, on ocupa el tema de portada.

Veus de la Fundació

Doncs recorrerem un cop més al tòpic tot parlant de fumata blanca en haver-se produït l’admissió a tràmit parlamentari de l’Estatut al Congrés de Diputats. El vot afirmatiu de la Cambra Baixa, de moment, evita una situació en què “Espanya en el seu conjunt i Catalunya en particular entrarien en un carreró sense sortida i s’obriria una crisi de conseqüències imprevisibles, però inevitablement negatives”, segons l’opinió de Jordi Barbeta (La Vanguardia, dimecres).

I no és qüestió d’aigualir la joia. Però Francesc Puigpelat (Avui, dilluns) té els seus dubtes sobre si l’Estatut s’entén. Ell opina que “des del preàmbul, el lector s’adona que s’enfronta amb un text molt enrevessat sintàcticament, cosa que en fa difícil la lectura”.

Però el que sí entén tothom és la proposta de finançament. Les cases regionals a Barcelona presenten “almenys un tret català que ha fet forat: el pragmatisme. La gent distingeix entre els seus interessos i els seus sentiments”. És a dir, pràctica unanimitat a l’hora de defensar les propostes de millora de finançament. Ara bé: “España sólo hay una”. Aquestes són les dades que aporta Enric Vila (Avui, diumenge) arran d’un estudi de camp sobre la visió de l’Estatut que tenen els integrants de les cases regionals a Barcelona.

“És evident que Locke, Montesquieu o Stuart Mill no figuraven entre els seus autors preferits”... Però ara, Joaquim Colominas, al comentari que fa dissabte al mateix rotatiu no es refereix als mateixos subjectes que la firma anterior sinó a aquells que, l’any 1979, en votar-se l’Estatut encara vigent posaven pals a les rodes a determinats reconeixements diferencials.

A l’ABC, per la seva banda, divendres Valentí Puig esgrimeix les possibles raons que van portar Zapatero a acollir “fidelment” un Estatut: “segurament suposava que seria una proposta amb talante i no un artefacte enciclopèdic el tràmit parlamentari del qual ve a ser constitucionalment, com passar una armadura medieval”.

Vicent Sanchis a l’article de diumenge del diari del qual és director afirma que “el Partit Popular ha convertit ‘el separatisme català’ i ‘la debilitat de José Luis Rodríguez Zapatero, captiu del nacionalisme rabiós’ en la pedra angular de la seva estratègia política”.

I d’economia domèstica parla Ramon Tremosa (Avui, dijous) quan fa avinent que “la caiguda de l’estalvi és una tendència global que afecta també Catalunya. Una solució passa pels plans de pensions privats, pensats com a complement de la pensió pública de jubilació”.

El desplegament dels Mossos d’Esquadra a Barcelona “és una oportunitat que no es pot malmetre”, segons Marçal Sintes (Avui, dimecres), atès que “pocs països tenen l’oportunitat, com està tenint Catalunya, de construir de nou en nou una policia”. I és per això que cal –encara que no sigui suficient– “que un mosso no sigui percebut com hostil al país, sinó com algú que s’hi identifica i que es troba al seu servei”.

D’educació en parla Ferran Sáez i cita el mot tres vegades al seu titular de l’Avui de dissabte, tot dient que també es repeteix força en temps de campanyes electorals, però també apunta: “Quin sentit té, per exemple, dissenyar sofisticades polítiques culturals (i plantejar-les a llarg termini!) si els futurs destinataris freguen l’analfabetisme funcional?”

Per cert que la tradició també és cultura. Per això, ens pot alliçonar l’article que signa dimarts Anton Maria Espadaler a La Vanguardia i que parla, en una data força indicada, de la mort. “A la mort –diu l’articulista– hem de tractar-la amb el màxim de cura, per la qual cosa no hi ha res millor que recórrer a un llenguatge molt mesurat, eufemístic, però a la vegada cal redimir-la de la tradició tètrica que hem heretat del barroc hispà i tridentí”.

Per la seva banda, Jordi Cabré (Avui, divendres) teoritza sobre l’enfoc que les dones confereixen a la bellesa masculina, tot dient que “és notòriament inferior a la dels homes la capacitat femenina per venerar la imatge, la figura, l’ésser físic per si sol”. No ho considera un defecte, però...

Sí que s’hi podria considerar el fet de ser racista, però Natàlia Molero (Actual) nega aquest extrem en el seu titular tot i que ho fa amb ironia. I és que l’articulista denuncia que a un país on “el 2003 l’increment de naixements va ser d’un 6,6% i el d’adopcions un 1,42%. Som bona gent, no?” hi ha molts infants que mai tindran una família perquè no responen al perfil desitjat.

Valentí Popescu aborda la crisi alemanya arran de la dimissió de Franz Münterfering com a president de l’SPD. A l’Avui de dimecres assenyala que “la política alemanya ha embolicat la troca i ha aconseguit una primícia: tenir una crisi governamental abans de formar govern”.

Als Estats Units les preocupacions són unes altres. Bé, concretament per a dos monstres de la indústria automobilística com Ford o General Motors, que “aquesta setmana van anunciar pèrdues de milions que posen en perill la seva supervivència”, segons explica Diana Negre a les pàgines d’Actual.

Mitjà en el que Joan Roy ens trasllada al Pròxim Orient on “des la seva arribada a la presidència de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), el principal problema de Mahmud Abbas (Abu Mazen) no ha estat Israel, sinó les organitzacions armades palestines, que mai no han reconegut la seva autoritat”.

L’homenatge que la Fundació Catalunya Oberta va retre dijous a Heribert Barrera ha tingut un ample ressò a la premsa, tal com podeu veure a la secció Dossier de Premsa dins la web de la Fundació. Dels molts articles i ressenyes en destaquem, per acabar, dues: Salvador Sostres (Avui, diumenge) diu del polític i personatge clau en la vida sociocultural catalana que “va improvisar un discurs consistent, ben travat, emocionant, sense fissures ni contradiccions, gens autocomplaent i crític amb la situació política actual” durant l’acte.

De la mateixa manera, Roger Jiménez, a La Vanguardia Digital dilluns centra l’objectiu del tribut: “No es tractava d’enaltir el polític sinó l’home, el mestre, el científic amb els seus 88 anys ben complerts, que forma part del concepte històric del país”.

O Joan Oliver (Avui, divendres): “Amb gran delicadesa, sense voler entrar en polèmiques, va explicar que sempre havia estimat la llibertat”.

Mirador

LA DOBLE VIDA DE SILVIO BERLUSCONI

Roger Jiménez

El 9 d’abril del 2006 Itàlia viurà una cita transcendental amb les urnes per decidir sobre la continuïtat del govern de centredreta de Silvio Berlusconi o bé donar l’alternativa a la nova coalició de la Unió, liderada per l’expresident de la Comissió Europea, Romano Prodi, molt enfortit després de superar llargament la prova d’unes eleccions primàries.

Les de la primavera vinent no seran unes eleccions normals per al país transalpí. Es presenten sota les característiques d’un “plebiscit”, és a dir, es votarà exclusivament a favor o en contra del més fort (en aquest cas, Berlusconi) que concita adhesió incondicional o rebuig total, consens o dissenció, aprovació acrítica o odi visceral. Aquest escenari ja es va presentar a les eleccions del 2001, en què Berlusconi va derrotar clamorosament Francesco Rutelli, aleshores candidat de l’Ulivo. En l’anterior campanya del 1996 no va succeir el mateix davant de l’actual rival d’Il Cavaliere, Romano Prodi, que sense ser un orador fascinant va aconseguir introduir en el camp electoral una estratègia comunicativa que es va mostrar superior, malgrat els ingents mitjans i la superioritat mediàtica de Berlusconi, un polític de fortuna fet a si mateix, dotat d’una portentosa intuició i d’una gran capacitat per col·locar el seu missatge.

Passi el que passi en aquestes pròximes eleccions, l’home que ha aconseguit concentrar els poders econòmic, polític i mediàtic, i la vida i miracles finançers del qual constitueixen en bona part un misteri, passarà al llibre dels rècords ostentant dues marques de signe contraposat. La primera és que haurà presidit el govern més longeu d’Itàlia després de la Segona Guerra Mundial esgotant els cinc anys de legislatura, tota una fita en un país on la mitjana de duració dels anteriors era de nou mesos.

La segona nota consisteix en haver aconseguit la quadratura del cercle a l’haver continuat tot aquest temps en el poder arrossegant un formidable conflicte d’interessos com a primer ministre, com a primera fortuna del país i com a patró de totes les televisions, públiques i privades. Per aconseguir-ho no ha tingut el menor complex en ignorar displicentment la distinció entre negocis privats i la funció pública. L’home que es declara admirador submís de Margaret Thatcher i de la seva política liberal en la gestió del sector públic considera que les lleis són uns expedients útils o unes normes lliberticides, segons el grau en què serveixin o no per als seus interessos. Així, mentre que Itàlia es troba pràcticament en recessió i no compleix cap dels requisits d’estabilitat ni el pacte de convergència europeu a causa del fort dèficit (més del 4% del producte interior brut) i l’endeutament, el cap del govern s’enriqueix cada dia més. En només dos anys el seu conglomerat empresarial ha crescut més del 71%, mentre que l’economia del país ho ha fet en un 0,1%.

Silvio Berlusconi creua diàriament la línia divisòria entre l’àmbit públic i el privat, es comporta com un daltònic davant el vermell i el negre. Despatxa els assumptes privats a la seu presidencial del Palau Chigi i els oficials a la seva residència romana de via del Plebiscit. El cas és que en un breu termini de temps va entrar a la llista dels trenta personatges més rics del món; després, en la dels vint, i d’aquí va passar a la dels deu màxims potentats del planeta. Les seves empreses gairebé han duplicat la seva facturació. L’any 2001 el grup televisiu Mediaset facturava poc més de 2.100 milions d’euros, i el 2004 en facturava 1.800 només durant el primer trimestre. L’últim exercici va donar un benefici de 331 milions d’euros.

Decididament, el miracle dels pans i els peixos que esperaven els italians s’ha produït, però en una única i particular direcció per omplir la cobdícia del patró de patrons i els seus deliris d’omnipotència. I aquesta dada, entre altres no menys insignificants, els italians l’hauran de valorar en el moment de la veritat.

ELIONOR DE CATALUNYA

Jordi Graupera i García Milà

Hi ha un tòpic que es repeteix sempre que es parla de la Constitució que diu que va ser escrita i aprovada amb soroll de sabres de fons. I es va aprovar així. Passats els anys les generacions noves reclamen el dret a decidir si aquest text és el que volen. Els polítics, els columnistes i els pocs interessats en política reclamen el dret a fer-ne una de nova o a tornar a votar. De fet, fins i tot aquest Estatut reformat es ven com un projecte generacional. Les generacions necessiten haver votat les lleis, per sentir-se-les seves, pel que es veu. Els nous polítics s’han posat a contrastar definicions d’Espanya: comprensivament (Espanya és o no una nació) i extensivament (quines són les seves atribucions). Elionor de Borbó ve a canviar una de les atribucions. A Espanya, ara per ara, li correspon ser governada pel primogènit home. I “la lògica dels temps” ens permetrà continuar la genètica monàrquica a través de la dinàmica ovular, ja no només des de la lògica semental. És curiós, però, que no es plantegi, ja que parlem de justícia, per què hereta el tron el primogènit i no el benjamí. De tota manera, canviar això demana una reforma de la Constitució, el suport de dos terços del Parlament, la dissolució de les Corts Generals, eleccions generals, una nova ratificació pels dos terços de la cambra i un referèndum. Alguns savis espanyols van dient pel món que una cosa tan unànime potser no cal que se sotmeti a referèndum. I ja deuen saber què volen dir quan diuen unànime, o quina olla de grills es destapa amb la reforma.

Si es fes la reforma de la successió al tron, referèndum inclòs, i els altres retocs previstos pel PSOE i assumibles pel PP, és a dir, poc revolucionaris, reduïts a atribucions concretes, què votarà Catalunya? Fer un nou referèndum sobre la Constitució, encara que sigui d’una reforma parcial i poc significativa, pot ser molt més definitiu que tenir el 89% dels diputats del Parlament de Catalunya a favor d’un Estatut d’equilibris polítics. Una participació mínima en el referèndum, o un sí a Catalunya, serà una acceptació de l’estatus actual de relació amb Espanya. Si surt el sí sense sabres, en aquest temps de noves generacions no guerracivilistes, ni estigmatitzades pel franquisme, si surt el sí, ja no caldrà demanar el dret a l’autodeterminació, perquè no l’haurem volgut.

Quines forces polítiques catalanes trobarien convenient defensar un no a la Constitució o a les seves reformes? Tots menys ERC la van valorar positivament l’any 1978 encara que alguns en reclamessin després una lectura no influïda pel 23-F o la volguessin reformar de seguida. El PSC serà qui la proposi juntament amb el PSOE i el PP. La pregunta doncs és per al nacionalisme moderat. Si CiU i ERC defensessin un no, quants ciutadans els seguirien? Si CiU o ERC optessin pel sí, com defensaria la nova generació política catalana els seu projecte de 25 anys fixat durant el procés de redacció de l’Estatut? Quanta gent hi ha a Catalunya disposada a qüestionar una institució espanyola en nom de l’autogovern?

Vindrà una nova època de sabres que ens serveixi de coartada per al futur? Hi haurà prou violència com perquè puguem fer pesar la responsabilitat? Elionor arriba per definir-nos.

> ENLLAÇOS RECOMANATS

http://liberal-dt.org.tr

Des d’aquest llindar incert entre Europa i l’Orient que és una Turquia que suscita encesos debats sobre la conveniència o no de la seva pertinença a la Unió Europea, arriba Liberal Düşünce Topluluğu –Associació pel Pensament Liberal– una entitat creada l’any 1992 on el pensament liberal turc pot trobar un aparador per difondre les seves idees.

Entre altres aspectes que criden l’atenció, la web d’aquesta associació presenta una molt peculiar versió del Camí de Servitud de Friedrich von Hayek il·lustrada amb vinyetes i que havia estat publicada originàriament a la revista artística nord-americana Look. Lògicament, la web respecta l’anglès original de la publicació dels Estats Units i no podria ser d’altra manera si tenim en compte que la mateixa pàgina té versió anglesa.

També conté un link que porta directament al Museu del Comunisme que és, alhora, una altra pàgina que es dedica a fer un repàs històric i també crític a aquesta doctrina. La raó per la qual la pàgina s’autoqualifica com a museu cal trobar-la en la manera d’avançar-hi –després d’haver rebut una salutació sonora opcional–, que s’assembla força a una visita museística.

En un altre link podem trobar “La filosofia de la llibertat” on, mitjançant la tècnica “flash”, es poden conèixer els principis que sustenten la base del liberalisme. En definitiva, ben bé podria dir-se que la proposta ajunta didactisme, informació i opinió –amb la contribució d’articulistes, com sol ser habitual en aquest tipus de webs– amb una certa espectacularitat.