“El debat sobre la guerra eclipsa totes les altres qüestions”. Aquest títol tan clarivident de The Washington Post reflecteix amb molta precisió la realitat política dels Estats Units, entre una opinió pública que té unes prioritats i unes inquietuds socials i econòmiques i els seus representants a Washington, ocupats en guerres intestines a tres anys de les properes eleccions presidencials. Com ha dit a Der Spiegel el politòleg Robert Kagan “és més popular la guerra que Bush”, entre altres coses perquè el president està acabant un mandat del que no podrà ser reelegit i això li impedeix fer algunes coses que ell potser voldria fer.

Tot això ve a compte del resultat aclaparador (403 vots contra 3) assolit al Capitoli quan es va sotmetre a votació, per sorpresa, la possibilitat de posar data de termini a la presència de tropes dels Estats Units a l’Iraq. La iniciativa va ser quasi tan unànime que no es pot parlar de victòria republicana a seques, o del president Bush, sinó que és una victòria del sentit comú. Independentment de les pèrdues humanes –més de 2.000– i del desgast que pateixen els EUA per un conflicte que s’allarga més del previst, està en joc la dignitat d’una potència que ni es pot entregar ni pot donar-li un respir als que mouen els fils del terrorisme internacional contra els que pensen de manera diferent que ells. La soluzione Zapatera, que diria el professor Giovanni Sartori, no es dóna a Washington.

El resultat de la votació i el que va conduir a sotmetre la qüestió a l’escrutini parlamentari de la Cambra de Representants és analitzat, com és obvi, per la premsa més influent, des del mateix The Washington Post, que reprodueix com es va gestar la iniciativa de sotmetre-ho a votació, fins a The New York Times, que ara recorda una reunió al juliol entre Cheney i tres senadors republicans preocupats pel tractament dispensat als presoners.

A tot això, The Washington Post aventurava ahir que malgrat la votació de divendres passat, l’any vinent es podrien retirar tres brigades de les ara destinades a posar pau a l’Iraq.

Mentrestant, el president Bush ha retornat del seu periple asiàtic amb resultats minsos. Tampoc hi havien gaires expectatives que se’n sortís amb el plec d’exigències que li havien preparat els seus assessors i el món econòmic inquiet pel creixement desorbitat de la Xina, objectiu bàsic del viatge. Ja The Economist, en una crònica prèvia, advertia de les dificultats de domesticar el dragó, però un cop vista la valoració final, tant The New York Times com The Washington Post avaluen el que s’ha aconseguit amb la revalorització de la moneda local, el yuan, els aranzels a l’exportació d’articles o els drets humans. Precisament d’aquest últim punt se n’ocupa The Christian Science Monitor, per a qui la visita pot conduir a l’alliberament de presos polítics. Com a mínim que quedin menys que els que hi havia abans de la visita, perquè en aquests casos de visites amb força soroll mediàtic sol treure’s de la circulació els dissidents.

La premsa oficial xinesa, i també l’anglòfon China Daily, en canvi, celebra l’entesa expressada per Bush i Hu Jintao amb les frases habituals d’“estrènyerrelacions” o el paper dels dos Estats per garantir “l’harmonia del món”.

Els lectors més exigents poden accedir, si volen, a l’informe anual de la comissió del Congrés dels Estats Units sobre les relacions amb la Xina.

Per cert, i per als curiosos, però sobretot per als que tracten o fan negocis amb la Xina, sàpiguen que ha aparegut una guia oficial del govern xinès, amb indicació –i fotografia, aspecte important!– dels ministres i alts càrrecs de Pequín. Una altra curiositat per conèixer millor el país: fan falta mestres masculins. Estan cansats de tanta dona a les escoles i volen igualar la balança ara desequilibrada d’un tres a un a favor de les mestres.

La part menys transcendent, tot i ser simbòlica, la va aportar l’escala de Bush a Mongòlia, un país que cotitza poc al concert de les nacions però que ha passat d’un comunisme ben tancat a la democràcia plena, tot i que la raó elemental de la visita era agrair el suport que presten amb la seva aportació de tropes a l’Iraq. A The Washington Post hi escriuen una crònica des d’aquells confins.

Israel es veu abocada, mentrestant, a les eleccions anticipades el mes de març. Les diverses defeccions, començant per la retirada del govern per part dels laboristes, i la creació pel primer ministre Sharon d’un nou partit, amb la qual cosa trenca amb el Likud, feien insostenible la situació i ja es troba formalment en període electoral, excessivament llarg d’altra banda. El diari hebreu Haaretz interpreta el sentit de la fugida endavant d’Ariel Sharon, alhora que aventura qui pot liderar el nou Likud sense la seva presència però amb set candidats, d’entre els que sobresurt Benjamin Netanyahu.

Evidentment no deixem Europa de banda en l’anàlisi de la premsa internacional. L’actualitat de la setmana ha vingut marcada ara per la presa de possessió d’Angela Merkel com a nova –primera dona en ser-ho– cancellera alemanya. El Frankfurter Rundschau i Die Welt se submergeixen en el que va ser la votació de dimarts al Bundestag –397 vots a favor i 202 en contra– i les defeccions trobades a la pròpia majoria CDU-CSU-SPD malgrat els gestos de comprensió prodigats les darreres hores pel canceller sortint Gerhard Schröder. D’altra banda, la ràpida visita feta a París com a primer destí mereixia ahir els comentaris de Die Welt en versió digital com a prolegomen del que avui serà notícia destacada a la premsa alemanya. El mateix diari valorava el seu comportament futur, que volen separar de la imatge d’una altra dama de ferro, a l’estil Margaret Thatcher.

França, malgrat que la foguera de la revolta s’hagi apagat, continua fent parlar i no manquen les anàlisis sobre què ha passat perquè els barris marginals de les grans ciutats s’aixequessin contra un model polític i social que pretén la igualtat. “Una tercera ferida identitària” comenta Jean Daniel a Le Nouvel Observateur, mentre el ministre de l’Interior, Nicolas Sarkozy, defensa al també setmanari L’Express el dret a expressar-se encara que el que es digui sigui dur i mal comprès. El mateix ministre i autocandidat a l’Elisi, malgrat no comptar amb el favor de Chirac, és saludat a Le Figaro com “el portaveu del país real”. L’escriptor britànic Anthony Giddens es pregunta des d’una columna a La Repubblica en què pensa canviar França a més de proclamar l’estat d’emergència i recorda el no al referèndum de la Constitució europea i una certa paràlisi social i política.

Aquest resum s’ha de fer ressò, aquesta setmana, d’un article del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, al prestigiós The Wall Street Journal, exercici de pedagogia sobre què és Catalunya i sobre què volem ser amb un títol prou clar: “Catalunya és una nació”. Un altre polític que s’ha posat davant l’ordinador és Tony Blair, que defensa a The Guardian la seva política educativa per desmentir que afavoreixi les classes mitjanes a costa de les classes més baixes. La llarga transició britànica que ha de concloure previsiblement amb una retirada prematura del premier per deixar pas a l’actual ministre d’Hisenda, Gordon Brown, dóna un nou capítol en aquesta pressió politicomediàtica amb l’editorial de The Times, que reclama novament el perfil propi de Brown.

La mort d’una dona policia a Bradford reobre el debat sobre si la policia ha d’anar armada o no. The Observer, tot i reconèixer la gravetat dels fets, insta a mantenir l’statu quo actual per no convertir la Gran Bretanya en un país que glorifiqui la cultura de les armes.

Dos apunts més d’actualitat al Vell Continent. La revista italiana Panorama es refereix a la liberalització de serveis per part dels professionals, àmbit on es mourien dos milions de persones a tot Europa, i que serà objecte de regulació per les autoritats comunitàries. L’altra ve de Finlàndia, arran que el principal diari, el Helsingin Sanomat, hagi advertit la proliferació d’espies en aquest país nòrdic, frontera amb l’antiga Unió Soviètica, fins al punt que els suposats agents secrets de Rússia ara serien tants com els que hi havia durant la guerra freda.

Les ben nodrides pàgines –quant a pes i interès, també– de The New York Times ens ofereix un retrat inèdit d’Evo Morales, el líder cocalero de Bolívia que si el seny –i el vot– no hi posen remei, va camí de convertir-se en el president d’aquella república condemnada a la misèria.