El Butlletí nº 31SUMARI
|
El Butlletí NUM. 31 * Dijous, 08 de desembre de 2005
> PORTADA El boicot no s’ha de contrarestar amb l’antiboicot Més enllà d’actituds que es defineixen per si soles com la dels que pretenen boicotejar els productes catalans, també cal reflexionar sobre el posicionament antitètic dels que recomanen només comprar productes del país. La Fundació Catalunya Oberta observa dos aspectes negatius en aquesta actitud: d’una banda, un perill d’encariment o de minva en la qualitat; de l’altra desmotivació empresarial per innovar, millorar i reduir costos. > EDITORIAL NI BOICOT NI ANTIBOICOT
 La campanya de boicot als productes catalans organitzada per alguns sectors arran de l’aprovació del projecte d’Estatut de Catalunya i de l’opa de Gas Natural sobre Endesa és una d’aquelles actituds que es desqualifiquen soles. Com es desqualifica tota sola l’actitud d’alguns empresaris que s’ofeguen en un got d’aigua davant d’aquest intent de boicot. La Fundació Catalunya Oberta no s’ha pronunciat sobre aquestes qüestions perquè ens semblaven massa òbvies. En canvi sí que creiem convenient alertar sobre les actituds benintencionades que estan apareixent a Catalunya i que demanen que els catalans fem un esforç especial per comprar productes del país, per compensar en certa manera el boicot que els nostres productes poden patir a d’altres llocs. Creiem que aquesta posició, que en podríem dir l’antiboicot, tampoc no té cap mena de sentit.En primer lloc perquè aquesta mena de campanyes, tant si són a favor com si són en contra de comprar determinats productes, solen tenir un èxit escàs i fugisser. Però és que si la campanya perquè els catalans comprem productes preferentment catalans tingués èxit, les seves conseqüències serien negatives. Negatives per als consumidors i negatives per a les empreses catalanes. Per als consumidors perquè podrien acabar comprant productes més cars o d’inferior qualitat a d’altres que hi ha al mercat, i per a les empreses perquè podrien acabar disposant d’un mercat “captiu” que reduiria els seus incentius per innovar, millorar la qualitat i reduir els costos. A Catalunya hem progressat perquè hem intentat, i hem aconseguit, competir lliurement.
Els catalans hem de consumir el que millor s’adapti als nostres desigs i pressupostos, amb independència d’on hagi estat produït. Ni boicot, ni antiboicot: mercat i prou.
> LA RODA DE MOLÍ  DIPUTACIÓ DE BARCELONAOn és el pressupost?
El ple de la Diputació de Barcelona ha aprovat fa pocs dies el pressupost de la corporació per a l’any 2006. A través d’una nota de premsa publicada a la web de la Diputació l’única informació que se’ns dóna sobre el nou pressupost és l’import total al qual ascendeix (622 milions d’euros) i l’increment que aquest comporta respecte a l’any anterior (un 12,7%).
Si volem saber-ne més d’aquest elevadíssim pressupost del qual disposa la Diputació de Barcelona (representa ni més ni menys que 121,5 euros per càpita), ens remeten a un dossier de premsa de 7 pàgines on s’amplia la informació de la nota de premsa. Però ni rastre del pressupost de la corporació!
No hi ha manera de trobar el pressupost per al 2006 a la seva web. De fet, tampoc s’hi
 troben els pressupostos d’anys anteriors. L’únic que podem consultar són els dossiers de premsa elaborats any rere any per a la presentació dels corresponents pressupostos.Tot això malgrat que se suposa que, un cop aprovat el pressupost per a l’any vinent, els ciutadans hauríem de poder accedir-hi fàcilment per consultar què fan amb aquests més de cent mil milions de les antigues pessetes, per saber com es gasten aquests 121 euros i mig de cadascun de nosaltres. Sembla que a la Diputació de Barcelona la transparència no és un concepte que l’interessi gaire.
No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut president Corbacho!
> UN COP D'ULL  Els diners d’Europa i dels europeus acaparen bona part de l’opinió publicada els darrers dies a la premsa del Vell Continent. Tot per compte de dos fets consecutius en el temps però que no tenen relació entre si: la pujada de tipus per part del Banc Central Europeu en un minso 0,25 i, per l’altra, l’esborrany gairebé definitiu de pressupost comunitari que està enllestint Tony Blair en la seva condició de president de torn de la Unió Europea i que se sotmetrà a votació dels vint-i-cinc països membres a la Cimera d’aquí a una setmana.No ha caigut gaire bé entre la classe política europea la decisió del governador del banc central, Jean-Claude Trichet, d’apujar el tipus d’interès a Europa després d’una galopant ascensió que ha deixat molt endarrerit el sempre totpoderós dòlar. I tot i que tocava, no tothom hi està d’acord. Aquesta crítica la recorda el Financial Times, tot el
 contrari del que fa el torinès La Stampa, que considera que és una decisió lògica que no hauria de merèixer cap crítica. L’econòmic Il Sole-24 Ore parla d’un llarg període de dos anys i mig sense tocar el preu del diner i l’editorial de Le Monde i l’alemany Süeddeutsche Zeitung coincideixen en una afirmació òbvia: “només és un quart de punt”. I tot i així, la que s’ha organitzat! The Economist ja havia parlat del “dilema de Trichet” i Les Echos, una web francesa, ridiculitza els buròcrates de Frankfurt titllant-los de gnoms.Per sort per Trichet, antic governador del Banc de França, el premier britànic li ha tret el protagonisme de seguida. Només el temps just fins que es filtressin les primeres xifres sobre el retall pressupostari que pensa presentar als seus col·legues de la Unió Europea (Financial Times i The Times discrepaven en la quantitat final). Així que el bram també estava assegurat. Els uns –Espanya– perquè pretenen estendre in aeternum els subsidis dels fons de cohesió, d’altres com els nous socis de l’est perquè no rebran tant com pensaven. I França, perquè és França i du la contrària als britànics (The Daily Telegraph), que no renuncien al “xec” mentre França no alleugereixi també les seves pretensions d’ajuts al sector agrari, le terroir, veritable viver de vots per uns i altres. I pel mig el mateix president de la Comissió, el portuguès Barroso, que qualifica d’“irrealista i inacceptable” la proposta (Le Figaro). De manera que no se sap si es podran posar d’acord per quadrar els comptes que, no oblidem, hauran d’aprovisionar els mateixos Estats, que Europa no treu recursos propis d’enlloc. D’aquests egoismes nacionals es fa ressò l’editorial de l’influent Le Monde: “mini-Europa”.
I mentre polítics i buròcrates es barallen per compte d’aquests números, uns altres francesos lluitaven per uns interessos que novament han quedat ajornats. Es tracta dels restauradors –potser la indústria més nacional de França amb permís dels estelats
 de Michelin catalans–, que aspiraven a un IVA reduït del 5,5% (Le Figaro). Alemanya s’ha tancat en banda i no ha tirat endavant aquesta pretensió al si de la UE, però el sector seguirà lluitant, entre altres coses perquè va ser una promesa electoral de Chirac.Continuem parlant de diners i d’economia. La ronda mundial del lliure comerç, ara a Hong Kong, escenifica les greus discrepàncies entre Amèrica i Europa i el Financial Times recorda la pretensió nord-americana que Europa retalli els subsidis agrícoles com a condició per seure a negociar la mateixa política per part d’ells.
Com que el present no ha de tancar els ulls al futur que cada cop s’acosta més, els països seriosos fan prospectiva de com es finançarà l’estat del benestar universalitzat fins i tot als nouvinguts que no es volen integrar a la societat occidental però que frueixen de les seves polítiques socials. L’últim Estat que es planteja allargar l’edat laboral –fins els 68 anys– és la Gran Bretanya. The Independent i The Economist ressenyen i comenten les recomanacions de la Comissió nomenada a aquest efecte. Potser per donar exemple de renovació d’idees, els conservadors acaben de posar al seu timó David Cameron, un jove de 39 anys, saludat per alguns mitjans, com The Daily Telegraph, com un no tan jove enfront un home del passat.
I mentre la Gran Bretanya llença aquest globus sonda de retardar la jubilació, el lisboeta Diario de Noticias es fa creus de la baixa natalitat a Portugal –1,4–, rècord ara a Europa, veritable enemic del país, segons aquest diari i no els veïns espanyols, que és l’argument gastat que solen fer servir quan el país no rutlla.
La cultura del NO, això de dir que no a tot mentre ens instal·lem en una societat
 opulenta que sembla que funcioni sense energia, ni infraestructures, ni presons, no és patrimoni del nostre país, tot i que aquí estigui molt arrelat entre la “progressia” mentre no governa. A Itàlia també ha calat el missatge. Aquests dies s’ha fet molt soroll per la revolta d’un sector de població contra un tram del tren d’alta velocitat Torí-Lió a la vall de Susa. Determinada premsa (La Repubblica) s’escandalitza per la càrrega policial, mentre que Corriere della Sera alerta del subdesenvolupament d’Itàlia a què poden abocar les resistències al progrés com aquesta.França ha apagat les flames dels suburbis, però les conseqüències polítiques i les propostes de redreçament que es proposen donen peu a múltiples comentaris. Els més recents, les crítiques coincidents de Le Figaro i Le Monde per la reforma educativa que pretén el govern De Villepin. Ni el xec escolar és la solució, diuen, ni tampoc allargar l’edat d’escolarització perquè s’està creant una generació de catorze anys que no sap llegir ni escriure.
La revista Le Nouvel Observateur retrata el que anomena “els nous reaccionaris” i posa nom i cognoms –Gluksman, Finkielkrauf– a aquests pseudointel·lectuals que han canviat de discurs. I com que és un tema també recurrent que dota la república francesa de llibertat, igualtat i fraternitat, Le Monde obre un debat amb tres pensadors (Pierre-Henri de Tavoillot, Charles de Laubier i Michel Onfray) sobre la vigència de la laïcitat en un moment que França conviu amb una immigració de fortes conviccions religioses en un Estat formalment i vocacional laic “lliure de cultes”.
 Sense canviar del tot de continent perquè, tot i que sigui política dels Estats Units els fets s’han produït a Europa, el viatge de Condoleezza Rice a diversos països del Vell Continent, aliat crític, s’ha centrat sobretot en l’entrevista amb la novella Angela Merkel (The Washington Post) i l’acord per estacionar tropes a Rumania. El fet més transcendent, a més de reconèixer que hi havia hagut alguna conducta de la CIA incorrecta, és l’anunci (Financial Times i Reuters) d’un nou codi envers els detinguts que, per suposat, descarta el recurs a la tortura. Aquesta estrena de la cancellera, que ha de refer les malifetes del seu antecessor en les relacions amb la Casa Blanca, és objecte de comentaris a tota la premsa alemanya (Frankfurter Allgemeine, Die Tageszeitung, Die Zeit).Precisament i amb motiu del segrest d’un ciutadà alemany a l’Iraq, el setmanari Der Spiegel publica el que seria la guia per ensinistrar en els segrestaments els seguidors d’Al-Qaida. D’altra banda, l’antic comandament militar a la zona, Wesley Clark, recomana a The New York Times reforçar la frontera amb l’Iran i no solament amb Síria com a porta d’infiltració d’insurgents.
Una reflexió final sobre aquesta àrea de conflicte. Sorprèn que mentre la premsa europea s’esplaia amb ets i uts sobre les ximpleries de Sadam Hussein en el judici, posposat per cert fins el dia 21 (USA Today), has de recórrer a la premsa nord-americana per tenir accés als testimonis de les víctimes (Herald Tribune-Associated Press). Per exemple l’anomenada testimoni A, que assenyalava les tortures a què l’havien sotmès els esbirros del dictador.
Acabem amb la Xina, un gegant de contrastos capaç d’encarregar d’una sola tacada 150 avions Airbus (China Daily, Diari del Poble) i alhora haver estat amagant l’evidència de moltes catàstrofes (el vessament químic recent) que després ens arriben a occident (SARS) enmig d’una censura rígida, com denuncien The Washington Post i Herald Tribune.
Un repàs a la situació política imminent a Amèrica Llatina fa observar Valentí Puig (ABC, dimarts) que “Tornen els cabdills”, començant per Hugo Chávez a Veneçuela. L’articulista, alhora, analitza la situació que això comporta pel que fa a Espanya, que “perd pes a Iberoamèrica, com el va perdent en la Unió Europea i com ja l’ha perdut en la relació transatlàntica. És més: es diria que assistim amb complaença al retorn dels cabdills”.
Més al nord, als Estats Units, el soroll d’avions acompanya el viatge de la secretària d’Estat, Condoleezza Rice a l’Alemanya d’Angela Merkel. Soroll dels pressumptes avions
 de la CIA, és clar, que segons Der Spiegel haurien sobrevolat el cel d’aquest país. Diana Negre (Avui, dilluns) es fa ressò de la petició dels partits de l’oposició al govern de Merkel perquè la cancellera “demani a Rice una ‘explicació detallada’, però sembla improbable –afegeix Negre– que hi hagi cap confrontació durant aquesta visita”.Una Angela Merkel que, d’altra banda, i malgrat alguns auguris més aviat negres, encara pot sortir-se’n, segons Valentí Popescu (Actual) atès que “des de fa mesos en l’economia del país es registren certs símptomes de reactivació; que el país està sortint de la sotragada a poc a poc i gairebé sense la intervenció dels governants”. I això és positiu per a un govern sortit, en part, com a resultat del fet que el poble alemany no vol patir grans sacrificis com a conseqüència d’unes reformes econòmiques que el seu govern, inevitablement, ha d’escometre.
Els països membres de la Unió Europea tampoc semblen gaire disposats a fer gaires esforços econòmics. I així assistim a una xarxa d’estires-i-arronses entre tots ells, que ens explica Joan Roy, també a l’Actual, i que es resumirien en gran part dient que “la Unió Europea arrossega greus problemes pressupostaris, bàsicament per la manca de voluntat dels seus països integrants més rics a apujar aportacions més enllà de la fita tradicional de l’1’1% dels respectius PIB nacionals”.
I ja en l’àmbit occidental, que “el vell conflicte entre la llibertat i la seguretat preval sobre les solemnes declaracions de promoció dels valors constitucionals, la pluralitat, la independència, els drets humans” és la teoria que defensa Roger Jiménez a El Periódico de divendres.
I no voldríem deixar de fer esment d’una entrevista apareguda diumenge al suplement Presència amb el patró de la Fundació Catalunya Oberta, Eugeni Bregolat, on fa un repàs a les seves amples vivències com a ambaixador espanyol a diversos països i també dóna la seva opinió sobre alguns aspectes de la realitat sociopolítica i econòmica del món actual.
Ferran Sáez critica a El Temps la política cultural perquè “és, abans que qualsevol altra cosa, política” i d’aquesta circumstància se’n desprèn, entre altres problemes, el fet que el nombre d’actes culturals que es munten “resulta objectivament desmesurat”. I per què passa això? Sáez sospita que perquè “hi ha un pressupost que cal gastar, i la millor manera de fer-ho és muntant un acte efímer que justifiqui la despesa o, si més no, que ho sembli”.
Paral·lelament, Oriol Pi de Cabanyes (La Vanguardia, dilluns) carrega contra el sistema de concurs ideat per designar el nou director del MNAC, que busca escollir un expert
 internacional que enlluerni però que sembla deixar de banda les característiques específiques d’un Museu que és important “que ambicioni una ressonància internacional més gran. Però això no s’aconseguirà de la nit al matí i en base només al fitxatge d’algú que aterri aquí com al Madrid d’en Florentino. Cal buscar un expert que sàpiga què té entre les mans i deixar-lo treballar sense interferències per un temps fix”.Francesc Puigpelat (Avui, diumenge), davant la negativa –la segona– del reconeixement internacional a la Federació Catalana de Patinatge per competir internacionalment, fa una recomanació al secretari d’Esports de la Generalitat, Rafel Niubò: “digui al seu president i el seu conseller primer que s’ocupin de posar els fonaments i de pujar les parets de la sobirania de Catalunya. Després, quan la casa s’aguanti (...), posem-hi la teulada del patinatge”.
Per la seva banda, Anton Maria Espadaler posa al seu punt de mira, al suplement esportiu de La Vanguardia de dilluns aquells que volen torpedinar la tasca de l’actual directiva del Futbol Club Barcelona com un lletrat que “amb maneres de picaplets va esgrimir els estatuts i va tocar el cornetí reclamant eleccions per aquesta primavera. Feia temps –diu el propi Espadaler– que no escoltava una qüestió tan graciosa”. I tot això, en aquests temps de felicitat blaugrana amb la impecable trajectòria del primer equip de futbol.
Seguim amb el futbol... O no, vaja. Però és que Ramon Tremosa a El Temps utilitza un símil futbolístic per parlar de l’agència tributària i recorda unes paraules de Johan Cruyff, quan entrenava al Barça i es jugava una competició europea: “de cara a jugar la tornada, i tenint en compte el valor doble dels gols marcats en camp contrari, el tres a un és un resultat més bonic que efectiu. El mateix podem dir ara de la negociació final
 de l’Estatut”. I és que el professor d’Economia considera que hem jugat el partit de casa i aquest a estat el resultat. Els gols? La nació, l’agència tributària i la bilateralitat en les relacions Estat-Generalitat, per part dels nacionalistes catalans i la determinació de la quota zero o inicial a pagar per la “solidaritat” –conseller Castells, en temps afegit– per part dels socialistes.Però no deixem l’esperit crític de les nostres Veus, no. Ara, és Joan Oliver (Avui, diumenge). Critica CiU per la seva iniciativa “de demanar que es consensuï el traçat del TGV per Barcelona amb els veïns. Ja n’hem parlat massa i ja l’hem consensuat prou, ara el que cal és fer-lo d’una vegada, fer-lo de pressa i fer-lo bé”. Cal aclarir per evitar malentesos que Oliver és un d’aquests veïns de l'Eixample.
Vicent Sanchis (Avui, diumenge) fa una repassada al “constitucionalisme” del PP tot dient que “quan el PP es proclama ‘constitucionalista’, senzillament es proclama ‘espanyol’ i defineix la seva pàtria, el seu idioma i la seva bandera. Això és ‘constitucionalisme’, definit també pels qui en fan divisa, de manera tan tramposa com irònica, com a ‘no nacionalisme’”.
Seguint amb el tema del PP, Jordi Barbeta ens reflecteix les contradiccions en què cau aquesta formació quan el seu líder, Mariano Rajoy, afirma “que la nació no són les terres ni els drets històrics, sinó que són les persones”. És clar, llavors el cap de
 política de La Vanguardia, dilluns li pregunta: “No havíem quedat que l’únic que val és l’opinió de les persones? Doncs resulta que a Catalunya una majoria amplíssima ha votat que Catalunya és una nació”.Tot això ve arran de la manifestació de dissabte en defensa de la Constitució, un estri jurídic que Marçal Sintes (El Mundo, diumenge) dubta que acompleixi, per si mateix, la fita que alguns li confereixen. “Quan, davant les demandes catalanes, des de la dreta o l’esquerra espanyoles es pretén justificar la immobilitat constitucional s’afirma d’immediat que la Constitució és la pedra de toc de la reconciliació entre els espanyols. Em sembla més aviat que la reconciliació segueix pendent.”
A tot això, Salvador Sostres (Avui, dilluns) fa una defensa dels polítics, perquè “gràcies a la classe política Catalunya és alguna cosa més que una tribu de botiguers malbaratant el país a canvi d’un ‘pedido’”.
I, com si fos un peix que es mossega la cua, Jordi Graupera (Avui, dijous) parla de l’embolic ETA-Catalunya, arran de les insinuacions d’alguns polítics del PP que vinculen la banda terrorista amb l’Estaut. Però, “què fa ETA citant-nos en els seus comunicats? Què ha de dir ETA de l’Estatut o del que som o deixem de ser?” s’interroga i més endavant adverteix: “qui relaciona ETA amb l’Estatut és ETA”.
Mirador
RELIGIÓ I PROGRESSISME
Natàlia Molero
 Fa poc més de cent anys trobem la llavor del que avui és Catalunya, igualment succeeix amb la resta de països europeus que han viscut la revolució industrial.Els moviments de població a l’entorn de les fàbriques marquen un canvi sociològic transcendental, apareix la societat de masses propiciada pels grups d’obrers que han de viure a prop dels tallers on treballen.
L’horari laboral estableix una nova dimensió pel que fa al temps, que s’articularà per primer cop en temps de feina i temps d’oci. Aquest darrer concepte és nou, no té res a veure amb el calendari producte del cicle agrícola que distribuïa els dies de l’any segons dies ordinaris i dies de festa organitzats a l’entorn de la tradició religiosa, fins al moment garant del coneixement i l’imaginari col·lectiu.
Els avenços tecnològics provinents de la incipient industrialització seran les noves coordenades dels temps moderns: la rotativa facilita la difusió de diaris i literatura popular, la fotografia democratitza la imatge individual i del grup familiar, la fabricació de miralls de grans dimensions en sèrie per un nou procés, adossats als armaris que substitueixen les caixes de núvia, obren els ulls a la identitat corporal pròpia.
Tots aquests objectes i d’altres que provenen de la producció en cadena gràcies a l’aplicació de descobertes científiques que donen la volta a la manufactura, la més important és sens dubte la màquina de vapor, marquen els nous temps.
Barcelona es converteix en la gran capital, centre d’aquesta modernització que polaritza ingents grups de població provinent del món rural primer i, més tard, d’altres zones que tenen el desig de millors condicions de vida, atrets per la demanda d’ocupació que el moviment industrial genera com és el cas dels murcians de la dècada dels vint que vénen a causa de l’exposició universal i l’explosió urbanística que acompanya tots aquests fenòmens.
Apareixen els moviments obrers reivindicant uns drets laborals i de condició humana atès que aquest capitalisme incipient impulsor de la indústria els havia abocat a una existència miserable.
Paral·lelament sorgeixien en els àmbits més humils de l’Església tota una sèrie de beats, beates, homes i dones sacrificats que vénen a socórrer els més desventurats. Tant els revolucionaris com els sants prediquen i creuen en un món millor, una altra existència ideal.
Les ordes religioses femenines funden cases en les colònies fabrils de les ribes dels rius Ter i Llobregat principalment, amb l’objectiu d’evitar l’explotació infantil a les naus industrials i alfabetitzar les nenes per tal de dotar-les d’uns coneixements bàsics i útils que les ajudés a desenvolupar-se millor com a gestores del nucli familiar.
De tot aquest moviment provenen els pedagogs que veuran en l’educació dels infants el desllorigador per a una societat més justa i equilibrada, més feliç.
Els nuclis reaccionaris pel que fa als nous canvis socials seran irrellevants a Catalunya. L’instint de progrés propicia que els escassos superàvits de l’agricultura (més productiva també amb nous avenços tecnològics aplicats) vagin a parar a aquesta indústria incipient amb intenció de multiplicar-los.
La cultura popular, hereva del passat pagès i la tradició religiosa, ocuparà amb una vivesa espectacular l’espai de lleure dels obrers, adaptant-se a tots aquests canvis. És el moment dels cors Clavé, els esbarts, els ateneus...
La burgesia, com a nova classe emergent, fundarà Liceus, teatres, museus... elements culturals que els dotin d’allò que els manca com a nova classe dirigent per accedir també a una vida millor.
Políticament el catalanisme ocuparà amb vigor tots aquests nous espais socials, catalitzant aquesta ebullició en un sentiment col·lectiu fort, identitari, que té una base comuna d’orgull propi imprescindible per prosperar.
Després de cinc lleis d’educació en els darrers vint-i-cinc anys i d’anar a la cua d’Europa, qui es pot permetre tirar per la borda aquesta tradició amb el ridícul pretext que l’escola laica equival a coneixement excel·lent?
LA POLÍTICA DEL “COP DE TRIBUNAL”
 La degradació moral de la societat industrial és prou coneguda i ve de lluny. Però a força de saber-ho i patir-ho s’està perdent de vista un dels aspectes més alarmants d’aquesta degeneració moral: la marxa “democràtica” de les institucions cap a la conducta feixistoide.Es tracta de la propensió –seria més correcte dir l’“ús abusiu”– dels governs democràtics (i uns quants partits de l’oposició) a recórrer als tribunals per tirar endavant els seus projectes polítics i, sobretot, per imposar la seva voluntat política.
No estic parlant només d’Espanya, encara que al nostre país el fenomen sigui evident i continuï en progressió constant. Tampoc estic parlant d’una conducta d’aparició recent. Aquesta propensió és general en el món democràtic modern per diverses raons, entre les que destaquen amb un atractiu irresistible per als polítics que l’ús partidista de la Justícia significa una drecera còmoda en les gestions governamentals que s’encallen i que aquesta cacicada queda dissimulada per la suposada imparcialitat dels tribunals.
“VENJA’T ARA QUE TENS EL PODER...”
El món occidental, que té una autoestima desmesurada de les seves pràctiques democràtiques, s’escridassava denunciant les “purgues” de Stalin, els judicis polítics de Castro, les sentències arbitràries dels tribunals de la “revolució cultural” de Mao –per citar només alguns casos. Però amb prou feines s’ha aixecat alguna veu de protesta aquí i allà quan a la República Federal Alemanya es va jutjar el compte Otto Lambsdorff a causa dels donatius rebuts pel Partit Liberal Alemany (l’anomenat cas Flick). O quan el president nord-americà de torn escull els membres del Tribunal Suprem (càrrec vitalici) en funció de la ideologia del magistrat abans que pels seus mèrits. O quan es va desencadenar una caça de bruixes contra els polítics de CiU per activitats econòmiques personals. O quan s’arrossegava al banc dels acusats una sèrie de parlamentaris bascos perquè van interpretar d’acord amb el reglament del parlament basc la voluntat política del govern espanyol del moment.
La llista d’enfrontaments polítics arrossegats pels cabells als tribunals es pot allargar tant com es vulgui. Els casos que he citat –excepte el nord-americà– tenen en comú un agreujant plenament dictatorial, feixista: la set de venjança, les ganes de destruir mitjançant sicaris jurídics l’enemic polític, que és invulnerable en els Parlaments i, en bastants casos, en el cor del poble.
EL MATÍS NORD-AMERICÀ
La situació dels Estats Units està mancada d’aquesta faceta venjativa, però és encara més greu perquè la possessió momentània del poder –el president de la legislatura en què es fa el nomenament– s’allarga ideològicament molts lustres, tants com durin la vida dels magistrats. I aquesta concepció política dels magistrats es projecta més tard en qualsevol aspecte conflictiu de la vida del país perquè l’àmbit jurisdiccional del màxim tribunal inclou la nació sencera, tot el que hi succeeix.
Malgrat tot, la situació dels EE.UU. està menys degenerada políticament perquè l’acció és genèrica, es limita a un nomenament presidencial sense objectius concrets del moment; es tracta d’assegurar mitjançant els magistrats una determinada interpretació política de la Constitució en els casos que es puguin portar davant el Tribunal Suprem. Però el que no persegueix ni ha perseguit cap president amb els nomenaments dels magistrats és manipular segons la seva conveniència la valoració legal de situacions conflictives del seu mandat o fer callar l’oposició.
En canvi, el nomenament dels fiscals generals és una acció molt a l’europea. Es tracta de dotar l’executiu d’un cavall de Troia –d’un mercenari– en la maquinària imparcial del poder judicial. No és, com havia pensat Montesquieu, un element més de la magistratura, aquest òrgan exquisidament imparcial que ha d’analitzar i valorar els fets perquè imperi la Justícia.
Ara, al Vell Continent, per al poder polític els fiscals generals ja han esdevingut poca artilleria per doblegar els Parlaments i les opinions públiques. Als magistrats i fiscals de carrera –domats, coaccionats o intimats, és el mateix– se’ls vol obligar a entendre la Justícia com una faceta més de la voluntat governamental (i en comptades ocasions, d’algun partit). I és cert que, a pesar d’això, en moltes ocasions els magistrats jutgen correctament, amb objectivitat. Però és alarmant que a tot arreu siguin cada vegada més nombrosos els casos en què les sentències deixen un mal gust de boca, un regust de parcialitat... I ningú protesta.
> ENLLAÇOS RECOMANATS  Ara que tant es parla de responsabilitat social i bones pràctiques de govern potser és un bon moment per fixar-se en les propostes de l’“European Corporate Governance Institute” (ECGI), que té com a objectius de discussió precisament la recerca de fórmules que garanteixin tasques de govern responsables, mitjançant el debat entre acadèmics, legisladors i els propis agents objecte de les finalitats de l’entitat. Alhora, també estudia aspectes com l’enfortiment de la unitat de govern, la corporativitat en els òrgans de govern.
Però no cal pensar només en termes polítics. De fet, l’ECGI pretén que les seves fórmules siguin aplicades en àmbits com l’empresarial o en qualsevol altre en el qual pugui haver-hi un òrgan de govern.
Per ser membre de l’entitat –se’n pot ser en diferents categories–, el requisit indispensable és estar implicat en qualsevol estructura de govern, a banda d’estar activament interessat en la temàtica objecte de debat.
El vessant mediàtic de l’ECGI se sustenta en els documents que publica, dividits en dos àmbits: el legal i el financer i que són gratuïts. Precisament, aquest any, l’entitat ha establert els Premis Anuals Egon Zehnder –que prenen el nom d’una firma internacional d’assessorament de dirigents i que col·labora amb la iniciativa d’ECGI– que s’atorguen a tres documents en cada edició. També s’editen vídeos d’alguns dels actes en què l’Institut participa i que es poden baixar i guardar directament des d’aquesta web.
|
Copyright © 2005 Fundació Catalunya Oberta