El Butlletí nº 32

> PORTADA

Ajudar afavorint el lliure comerç

Tot i veure amb bons ulls les iniciatives que, mitjançant la solidaritat, contribueixen al desenvolupament dels països més pobres, els occidentals veiem amb por l’eclosió al mercat d’aquests països desfavorits. Cal, però, contribuir al seu avenç afavorint-los comercialment i evitar polítiques econòmicament restrictives com les que postulen les grans potències a la darrera cimera de l’OMC.

> EDITORIAL

LLIURE COMERÇ: L’AUTÈNTICA AJUDA

Les societats occidentals, com la catalana, tenim una certa consciència de privilegi. Sabem que vivim molt millor del que es viu a la majoria de països del món, i tendim a pensar que hem de fer alguna cosa pels milers de milions de persones que no poden com nosaltres: els volem ajudar. Fruit d’aquesta consciència de privilegi i d’aquesta voluntat d’ajuda, els darrers anys s’ha produït una autèntica explosió d’organitzacions no governamentals dedicades a l’ajuda al desenvolupament. Simultàniament els governs occidentals han convertit les promeses d’ajuda als països del Tercer Món en una part important del seu discurs, saben que és un discurs ben rebut per la ciutadania i que, en general, dir que s’ajudarà els pobres no surt gaire car.

Tots, governs i ciutadans, ens apuntem a aquesta mena de solidaritat que, com a molt, ens compromet a fer petites donacions econòmiques. En canvi, tots, governs i ciutadans, reaccionem de forma defensiva cada cop que un país menys desenvolupat vol guanyar-se la vida amb el treball i el comerç. Per posar dos exemples prou significatius: reaccionem negativament quan els pagesos turcs ens volen vendre les seves avellanes o quan el tèxtil xinès ens vol vendre la seva confecció. I donem suport a mesures que restringeixen el lliure comerç i que dificulten que aquests països surtin de la pobresa i que els seus ciutadans millorin el seu nivell de vida. Tenim tota mena d’excuses: des de la protecció dels nostres llocs de treball fins a les crítiques a la manca de drets socials dels treballadors d’aquests països o al poc respecte que demostren pel medi ambient. Però són excuses que amb prou feines amaguen el fons de la qüestió: la por a perdre la nostra situació privilegiada.

Aquests dies s’està celebrant a Hong Kong una importantíssima cimera de l’Organització Mundial del Comerç on, un cop més, els europeus i els nord-americans intentem justificar el que no té justificació. Intentem mantenir la nostra indecent política de protecció agrícola, intentem mantenir els aranzels i els contingents a les exportacions del Tercer Món, intentem, en definitiva, que res no canviï, que els països menys desenvolupats no tinguin l’oportunitat de guanyar-se la vida venent-nos aquelles mercaderies que poden produir de manera més econòmica que nosaltres. I així no els deixem sortir de la pobresa, i així podrem seguir parlant de l’ajuda i fent donatius a les ONG’s. Si volem ajudar-los de debò ho tenim ben fàcil. Deixem-los comerciar lliurement, comprem-los els seus productes. Aquesta és, sens dubte, la millor de totes les ajudes: deixar que es guanyin la vida.

> LA RODA DE MOLÍ

CONFERÈNCIA DE MONTREAL

Predicar o donar fruit

El diumenge 11 de desembre ha acabat a Montreal la primera conferència dels països signants del protocol de Kyoto. Espanya va arribar a la conferència “amb la pitjor nota” en emissions de gasos de tots els països que van signar el protocol (La Vanguardia, 25.11.05).

Espanya és el país industrialitzat on més han augmentat les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Les emissions de diòxid de carboni no han parat de créixer, fins al punt que l’any 2003 havien crescut un 41,7% amb relació al 1990, molt per sobre de l’objectiu assignat a Espanya pel protocol de Kyoto que és un increment màxim d’un 15% fins al 2012.

I què fa el govern espanyol per resoldre-ho? Doncs queixar-se i demanar un còmput diferent a l’hora de fixar els objectius que els sigui més avantatjós.

Arturo Gonzalo Aizpiri, secretari general per a la prevenció de la contaminació i el canvi climàtic, afirma que a Espanya “no tenim més emissions per càpita que Gran Bretanya” i proposa que per a la propera fixació d’objectius es tinguin en compte les emissions per càpita, o bé per unitat de producció.

Potser eren aquestes les “mesures concretes” que havia començat a adoptar el govern per “recuperar el temps perdut durant els últims anys” i complir amb el protocol de Kyoto, anunciades a finals del 2004 per Cristina Narbona, ministra de Medi Ambient (El País, 19.12.04).

De moment, més enllà de demanar que canviïn les regles del joc, no sembla que el govern espanyol estigui fent res per complir els compromisos que va signar. I no en poden donar tota la culpa als governs anteriors ja que, segons xifres presentades per CCOO i WorldWatch, les emissions de gasos d’efecte hivernacle van augmentar a Espanya un 3,55% el 2004, un increment superior a l’enregistrat el 2003. Segons el representant de WorldWatch, l’any 2005 “amb l’escenari actual i sent realista és difícil que no ultrapassem el 50%” d’increment respecte al nivell del 1990. (El País, 5.05.05).

No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolguda ministra Narbona!

> UN COP D'ULL

Sense pecar de cursis podríem dir que aquests dies s’està decidint gran part de l’avenir del planeta. Des de la conferència del Clima a Montreal a la cimera de l’Organització Mundial del Comerç que té lloc fins diumenge a Hong Kong, passant per la nova pujada de tipus d’interès als Estats Units i la reunió semestral dels caps d’Estat i de govern de la Unió Europea, al Regne Unit. L’avenir econòmic i de sostenibilitat. En tot cas, només pel fet de parlar ja hem resolt part dels problemes i de les contradiccions d’un món globalitzat i alhora cada cop més fragmentat.

Mentre Blair acaba de mirar que li quadrin uns números on ningú hi té confiança (“la credibilitat d’Europa en joc” titulava The Independent), la discussió sobre els subsidis agrícoles depassa les fronteres de la Unió Europea i es converteix en el quid de la cimera de l’OMC. The Times ens il·lustra sobre com es reparteixen aquests diners, del que treuen suc fins i tot algunes famílies coronades. Europa endins, França i el Regne Unit no es posen d’acord. Els primers perquè volen continuar amb les subvencions al sector primari, i els segons perquè no renuncien al “xec” comunitari que fa que els retornin gran part de la seva contribució a la cohesió del Vell Continent com a compensació perquè treuen poc suc de la política agrària comuna.

Si això ho traslladem mimèticament al si de la cimera de Hong Kong, la possibilitat d’acord està ben llunyana. Les anàlisis prèvies de la premsa europea eren pesimistes, des de The Economist (“la tossuderia d’Europa”) amb una agricultura “boja” fins al també britànic Financial Times o Le Monde, que defensa Cloe és obvi, i al marge de partits, l’agricultura francesa. Fins i tot dos ministres es mobilitzen a Le Figaro per fer pedagogia a favor del seu país.

Fora del continent, les coses no es veuen gaire diferents però les culpes s’adrecen a Europa. El setmanari nord-americà Time parla de distorsió als preus mundials per culpa de “la lluita a la granja”, The New York Times denuncia el proteccionisme francès, i

l’hindú The Indian Express publica un ampli resum dels antecedents del lliure comerç des de la Ronda Uruguay i el Gatt fins als nostres dies.

Mentrestant hi ha cert pessimisme sobre si els europeus i els americans baixaran del burro en la seva imposició d’uns subsidis agrícoles favorables i proteccionistes cap als seus interessos, algú se’n recorda dels països més pobres? Per exemple, l’expremi Nobel d’Economia, Joseph Stiglitz, que al Financial Times postula ajudar els països pobres, cosa que ja ha anunciat que farà el govern japonès a través de l’influent Asahi Shimbun. El mateix Financial Times editorialitza per recordar que el temps no juga a favor dels més modestos però adverteix que pot haver-hi aliances com Brasil-EUA per a l’agricultura i Índia-EUA per als serveis. Per la seva banda, un informe de l'Institut Francès de Relacions Internacionals reflecteix les diferències de desenvolupament de les nacions que focalitzen els objectius de l'Organització Mundial del Comerç.

L’altra cimera que ha acaparat l’atenció els darrers dies, on Clinton va jugar un factor important per assolir un mínim comprimís (Corriere Della Sera), serveix també perquè The Economist posi en dubte si les decisions sobre el clima no són únicament polítiques sense l’aval científic, que queda fora de la discussió.

Curiosa descoberta la que fa Le Figaro: resulta que els belgues són els europeus que tenen més diners al banc, per davant dels suïssos. El diari parisenc ho atribueix a l’estalvi dels seus veïns però també a l’amnistia fiscal de fa poc temps.

The Times saluda la promoció de David Cameron al lideratge tory amb l’enquesta que situa els conservadors britànics per damunt a les preferències electorals en molt de temps. The Daily Telegraph fa un pas endavant i alerta que ara cal que Cameron es vagi fent a la idea que pot guanyar.

On la tempesta va en augment és a Alemanya per causa de l’acceptació per part de l’excanceller Schröder d’un sucós contracte amb Gazprom, l’empresa russoalemanya que

construirà el gaseoducte pel mar Bàltic. El problema és que el contracte entre els dos països es va signar pocs dies abans de les eleccions que l’apartarien del poder. Tothom denuncia aquesta manca de dignitat i d’ètica, que a més juga amb els interessos estratègics d’Alemanya, entregada de ple a Rússia. Parlen de la qüestió des de Der Spiegel fins al sensacionista Bild, The Observer, The Washington Post o el ponderat Financial Times. Per cert, que ara a sobre un exministre de Comerç amb Bush, Donald Evans, també s’ha vist recompensat per un altra empresa de les que es van expropiar el represaliat amo de Yukos, com informa des de Rússia el diari liberal Kommersant (Veure versió en rus).

Per al·lusions a l’etiqueta “néoreac” amb què Nouvel Observateur qualificava determinada intel·lectualitat francesa ha sortit a replicar un d’ells –Alexander Adlet– a Le Figaro, on a la seva vegada reutilitza un altre terme d’ús comú als Estats Units: “neocons”. El mateix diari encabeix dos articles sobre un debat de moda aquests dies: la laïcitat de l’Estat a França al complir-se cent anys d’aquesta proclamació solemne (1 i 2).

Des de la Xina, el Diari del Poble ens recorda que les exportacions de cotxes superen ja les compres a l’exterior d’aquest bé de consum.

Mentre The Times aventura una retirada aliada de l’Iraq a partir del març, anunci fet precisament quan el país inicia el procés d’eleccions legislatives, encara cueja el

resultat de la gira europea de Condoleezza Rice, que The Washington Post jutja de positiva perquè ha vençut algunes resistències. “On són els diners del petroli?” pregunta el mateix diari de la capital respecte als guanys milionaris del petroli a Dubai, diners que van a parar a fons d’inversió a l’estranger. Mentrestant, l’ USA Today fa un interessant seguiment de la població negra que emigra cap al sud a l’edat de jubilació, estatus abans reservat a la classe mitjana-alta anglosaxona.

I, en temps de globalització mediàtica, una notícia que ens porta Le Devoir, del Québec: el canvi de normes imposat per Wikipedia per poder editar articles en la seva enciclopèdia autogestionària.

Veus de la Fundació

Un cop celebrades les esperpèntiques eleccions veneçolanes, i a diferència del que els chavistes auguren, l’economia veneçolana pot caure en el desastre més absolut, segons explica Diana Negre a l’Actual. “No hi ha prou diners: aquest any, Veneçuela rebrà 36.000 milions de dòlars per les exportacions petrolieres i es gastarà la meitat en

“joguines” de Chávez”. I, a sobre, “Chávez sembla orientat més que res a fer mal als Estats Units”, el seu comprador número u, però que pot deixar de ser-ho tot i que el president veneçolà “sembla creure que està en una situació geogràfica ideal i pot fer xantatge al seu principal client”.

Però els Estats Units, o com a mínim Condoleezza Rice, de qui esperen més és d’Europa. De fet, el viatge de la secretària d’Estat nord-americana al Vell Continent ha tingut com un dels seus objectius “adreçar-se als responsables europeus en demanda de la necessària solidaritat continental als plans nord-americans”, aclareix al mateix mitjà Joan Roy qui afegeix que Rice “va recordar a Europa el caràcter comú de l’amenaça terrorista”.

Una amenaça de la qual també en parla Valentí Puig divendres a l’ABC i que, a partir del “traç específic” que ha tingut a Espanya el combat contra ETA de “comptar amb les víctimes, donar-les el seu dolgut protagonisme, assumir la seva veritat, saber que han existit i que hi ha entre nosaltres qui les honora i recorda tots els dies”, opina que “no hi ha certesa del mateix amb el procés de pau a Irlanda del Nord” arran de la iniciativa del govern de Tony Blair “per la qual fins i tot els terroristes en fuga puguin tornar a casa amb la garantia que no aniran a la presó”.

Per evitar problemes d’aquest tipus, també hi ha altres estratègies, com la del ministre d’Interior francès, Nicolas Sarkozy, que passa per la màxima: “si podem subvencionar mesquites (...) evitarem que les manipulin d’altres, les controlarem”. Però l’article de Jordi Graupera (Avui, dijous) on es reflecteix aquesta manera de pensar del ministre no parla de terrorisme, sinó de religió i dels cent anys que divendres dia 9 va fer des que F

rança va promulgar la llei de separació de les esglésies i l’Estat. L’articulista acaba opinant que “pecava França de menyspreu a la religió quan la creia privada, peca ara Sarkozy quan creu que és propaganda. França té un problema universal: falta de fe, manca de vocacions.”

Un altre problema a escala mundial, i que també té a veure amb qüestions de seguretat, és la immigració. Precisament, les mesures restrictives que es van imposar als Estats Units arran dels atemptats de l’11-S van provocar un fet curiós que relata Joan Oliver a Dossier Econòmic i és que la catàstrofe terrorista “va fer que inicialment es destinessin menys recursos a la protecció de fronteres terrestres i que tot l’esforç se centrés d’una manera obsessiva en el trànsit aeri (...) amb el pas del temps, s’ha vist que no tenia cap lògica obrir un forat per tapar-ne un altre”. Total que, arran dels atemptats, ha disminuït la immigració legal “sense impedir que creixés el nombre d’il·legals”, cosa que ha comportat una sèrie de problemes. Per a resoldre’ls s’està debatent la possibilitat de crear l’anomenat guess worker, que es podria traduir per “treballador convidat”, que disposaria d’un temps limitat de residència de tres anys, que podria anar renovant, sempre que pagués els seus impostos. Oliver acaba assenyalant: “Fixin-se que, mentre aquí parlem de tenir contracte de treball, allà parlen de ‘pagar impostos’, un concepte molt més ampli, que inclou no solament els que treballen per compte d’altri sinó també els que són capaços de muntar el seu propi negoci”.

Per buscar solucions a aquests problemes i altres col·laterals, com poden ser els d’alguns països o continents emissors de població migratòria, també hi ha organitzacions internacionals diverses. Una altra cosa és si ho aconsegueixen o no. Per a Xavier Sala i Martín, l’ONU o el Banc Mundial no ho estan fent precisament bé a l’Àfrica, a causa del seu sistema burocratitzat de tutelació dels ajuts. Parlava d’això el professor de la Universitat de Columbia a La Vanguardia del dilluns, on també desvetllava un fet desconegut fins ara i que té a veure amb la soprano Victòria dels

Àngels, “una de les veus més dolces que mai van cantar al nostre planeta: abans de morir, Victòria va deixar la fundació Umbele com a heredera universal de tots els seus béns”. Cal recordar que Umbele és la fundació impulsada per Sala i Martín per contribuir a eradicar la pobresa al continent africà.

I de l’ONU, però en clau catalana, en parla Marçal Sintes a l’Avui de dijous, arran del viatge a Nova York del secretari de Cooperació Exterior de la Generalitat, Albert Royo, per tractar entre altres aspectes sobre l’obertura d’una oficina d’aquesta organització a Barcelona, que anirà a càrrec del pressupost català. Per a Sintes, llums i ombres: “cal felicitar-nos per l’espectacular operació novaiorquesa. Tanmateix, no s’acaba d’entendre que disposant d’Unescocat-Centre UNESCO de Catalunya –també hi ha el Cifal (Centre Internacional de Formació d’Autoritats Locals), vinculat a l’ONU– s’hagi decidit a obrir una oficina nova de trinca”.

És clar que tot seria més fàcil si anéssim, tal com reclama Salvador Sostres (Avui, dissabte), on “hi ha la mare dels ous, la gallina. És a dir, els diners, la clau de la caixa. L’única qüestió que importa i que ni és exhaustiva, ni intervencionista. És nostra: i si la tenen ells és perquè ens l’han robada. No cal ni nou Estatut ni cap proclama. Que ens la tornin i de la resta ja en parlarem quan n’haguem de parlar”.

Qui en va parlar d’aquesta qüestió, i de moltes altres a bastament, va ser Ramon Trias Fargas al seu llibre Narració d’una asfíxia premeditada, de l’any 1985, del qual Ramon Tremosa (Avui, dijous) es felicita per la reedició que en farà la fundació que honora la memòria del polític difunt. En la seva ressenya, Tremosa indica que “dues coses sorprenen d’aquest llibre. Primerament, l’actualitat i el paral·lelisme de moltes situacions que descriu, ara que acabem d’aprovar un nou Estatut. En segon lloc, el caràcter profètic de moltes afirmacions, tot avisant com anirà el finançament de la Generalitat”. També, en referència a la UCD i el PSOE, en el tema de la defensa d’interessos comuns, el llibre constata que “la resistència del centralisme és inesgotable”.

I potser no tan sols per part d’aquells partits. La majoria d’intel·lectuals de Madrid als quals s’ha demanat suport a l’Estatut “han respost declinant la invitació i al·legant motius ideològics suposadament antinacionalistes, que els impedeixen recolzar un text que, en la seva opinió, sorgeix d’un antediluvià i troglodític sentiment tribal que convindria eradicar sobretot de Catalunya”, segons Jordi Barbeta (La Vanguardia, diumenge). Ell hi diu la seva: “És el que té el nacionalisme espanyol, que els que el practiquen són meticulosos amb la palla en l’ull aliè, però molt poc amb la biga al propi”.

A Francesc Puigpelat (Avui, diumenge) no el sorprèn el més mínim l’actitud d’aquests “intel·lectuals espanyols d’esquerra sobre l’Estatut. El que m’hauria estranyat és que s’haguessin mullat”. I segueix més endavant “el que ens dol als catalans és que els espanyols no tinguin intel·lectuals botiflers (en el sentit espanyol, i valgui l’expressió). És a dir, que a Espanya no hi hagi intel·lectuals que posin en dubte la idea predominant d’una Espanya una i nacional”.

“Don Mariano Rajoy, en la seva campanya contra la proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, sol llançar mistos de totes les mides amb el fi d’incendiar les turbes que l’aclamen. Entre la pirotècnia de don Mariano no falta mai la qualificació de l’esmentada proposta com a disbarat”, comença dissabte Anton Maria Espadaler el seu article a La Vanguardia. El mateix Espadaler segueix: “caram, això són paraules majors i convé aclarir-se”.

I de qui Rajoy és l’oposició política, és a dir, de Zapatero i els seus “asos (amagats)” en fa referència Vicent Sanchis, diumenge al diari del qual n’és director. Afirma “que tant

Esquerra com CiU acceptaran una rebaixa significativa de la proposta d’Estatut aprovada pel Parlament de Catalunya”, que de carambola “si Catalunya aprova un Estatut més ambiciós que l’actual, la política basca se’n ressentiria de manera positiva” i que “encarant la recta final de la legislatura, els socialistes deixarien de proposar iniciatives legislatives per acontentar el seu electorat més estricte i exigent. A partir de l’any que ve, per tant, el govern de l’Estat prendria decisions més populistes”.

D’Artur Mas, en fa el seu particular retrat Valentí Puig, a l’ABC de dimecres: “Ideològicament, la seva definició més plàstica seria encongir-se d’espatlles o, el que és el mateix, es considera social-liberal”

I de la federació que lidera, Enric Vila (Avui, divendres) en diu que tant aquesta com ERC “no s’adonen que es necessiten i que del menyspreu mutu només en trauran un altre fracàs i deixar la gàbia en mans dels micos col·laboracionistes, que cada dia són més”.

El lliurament d’un tricorni de la Guàrdia Civil al Papa Benet XVI fa palesar Roger Jiménez (La Vanguardia digital, dilluns) –recordem que havia estat corresponsal del diari a Roma– un fet que succeeix constantment al Vaticà: la profusió d’objectes i estris que han de ser beneïts i dels quals el Summe Pontífex en té el més absolut desconeixement. Jiménez explica una audiència que Joan Pau II va tenir amb el torero Jesulín de Ubrique. Quan els pares d’aquest li van dir que eren els progenitors “del que es juga la vida a les places de toros”, perplex, el Papa va preguntar al responsable de protocol: “A què diu que juguen?” En dues paraules, com diria el propi Jesulín, “impres-sionant”.

Finalment, Jordi Cabré, després que “m’han proposat de dur al cinema una novel·la i la idea m’està resultant reveladora”, fa una dissecció a l’Avui de dimecres dels artistes “alternatius”.

Mirador

L’HORA DELS GURUS

Roger Jiménez

El director del setmanari The Economist es va comprometre fa un parell de Nadals a regalar una ampolla d’un excel·lent vi de reserva a cada periodista de la casa que hagués encertat plenament en els seus pronòstics per a l’any que es despedia. Efectuat l’escrutini, la bodega del director no va patir cap minva sensible, una prova de l’extrema dificultat de formular prediccions sobre els assumptes polítics i econòmics en el món.

Una vegada més, en el ja habitual número especial d’aquestes dates els gurus de la revista han llançat els seus vaticinis, condicionats, lògicament, a imponderables fora del control de la lògica, tals com desastres naturals o l’acció patològica o disfuncional del terrorisme. En la mesura del possible, les expectatives positives dominen per a bona part del planeta. L’any vinent portarà un creixement econòmic lent encara que respectable i, en molts altres aspectes, resultarà inusualment encoratjador. El 2006 serà un any esperançador per als països més pobres. Si bé la majoria dels nens africans se n’anirà a dormir cada nit famèlica, els esforços concertats durant el 2005 alleujaran el deute i portaran més ajuda a les zones més desafavorides perquè surtin del forat.

Els avenços tecnològics, particularment els de les tecnologies més assequibles, desenvolupats per estendre els seus beneficis en aquests països, començaran a estar àmpliament a l’abast de molts. Un ordinador personal es podrà adquirir per 100 dòlars (una mica més de 15.000 pessetes) i un telèfon mòbil costarà 20 dòlars. El tractament de les malalties coneixerà unes possibilitats mai vistes, a les quals s’uniran altres com a resultat de la investigació en aquest camp. Des de la perspectiva del creixement, l’Índia assolirà el nivell de la Xina en tant que potències emergents.

L’optimisme està present en moltes altres prediccions, fins i tot fora de les visions convencionals. Així, Nova Orleans serà reconstruïda per convertir-se en una ciutat millor i més sòlida. La Unió Europea desenvoluparà una política més realista i eficaç. L’encariment dels productes energètics estimularà l’estalvi i la inversió en la producció petroliera. Malgrat la lentitud de l’arrencada econòmica, es preveu un boom de la inversió corporativa. I, a pesar de la creixent preocupació per l’obesitat, els ciutadans dels Estats Units, el Regne Unit i altres països rics aconseguiran alliberar-se dels greixos. Per primer cop, l’homo sapiens serà més urbà que rural, la cultura assolirà una difusió inèdita, les línies aèries de Singapur disposaran de nous superjumbos A380 (el jet comercial més gran del món), el Japó construirà el banc més gran del planeta i la Xina inaugurarà la xarxa ferroviària més llarga. L’audiència televisiva més impressionant veurà la final del campionat mundial de futbol a Berlín...

Donen ganes de continuar escrutant la bola de cristall en les pàgines de The Economist per anotar altre cop bones perspectives. Les fantasies, tanmateix, no estan basades en vivències anteriors i, en conseqüència, és possible que no tinguin en compte els obstacles que sovint apareixen en la vida real. No és bo recrear-se excessivament sense considerar els obstacles. “Pensi en positiu”, aconsella una màxima prudent, “però no oblidi que pot costar molt arribar a l’objectiu.”

D’entrada, aquests bons auguris han de comptar amb el fet inqüestionable que per créixer ràpidament els països necessiten petroli. “És el petroli, estúpids”, dir un altre guru en un apartat distint. L’augment dels preus del cru i del gas repercutirà beneficiosament en l’economia dels grans productors, incloent-hi l’Iraq, que tindrà un creixement espectacular proper al 20%. Però aquesta serà la principal amenaça per als països importadors. I també planegen altres amenaces, com la pesta aviària, una guerra civil oberta a l’Iraq, la intensificació del poder nuclear de l’Iran. En un altre ordre no menys preocupant tenen lloc l’embogida bombolla immobiliària i el col·lapse del dòlar.

La gent necessita analitzar bé la diferència entre el pensament positiu que beneficia la motivació i l’acompliment, i un altre formal que no contribueix a la motivació ni al bon acompliment, i que fins i tot pot ser perjudicial al no tenir en compte les temptacions, els conflictes i els obstacles que sorgiran a ciència certa.

La nostra major esperança no és un futur que ens torni al passat. No obstant això, enmig d’una onada de fe utòpica en el renaixement tecnològic i empresarial, la llibertat de què gaudim en el segle digital depèn que no oblidem aquest passat ni la teoria de la informació a què va donar lloc.

EL REI VA NU

Jordi Graupera

Per fer aquest Estatut que volem que ens aprovin a Espanya, els nostres il·lustres 135 diputats han invertit divuit mesos. Han redactat dos-cents divuit articles, onze disposicions addicionals i cinc disposicions transitòries. Han descrit fins al mil·límetre algunes competències perquè, ja que no s’han atrevit a augmentar-les gaire en nombre, almenys les que ja hi havia les han augmentat en intenció. No ho dubti, ho han fet amb la legítima voluntat d’evitar que el govern central les dinamiti fent les seves lleis expansives. No és que sigui intervencionista (encara que a molts diputats del Parlament ja els aniria bé), és que és una trinxera i ja se sap que un trinxera funciona si abasta tot el front, si és exhaustiva. I ens ha quedat un Estatut la mar de llarg, la mar de precís i la mar d’ideològic. A més, com que els drets fonamentals ja són a la Constitució, ens hem hagut d’inventar redactats creatius per al capítol de drets, farcits d’aquesta retòrica políticament correcta tan trista, tan mancada d’imaginació.

A més, vam demanar al Consell Consultiu que se’l mirés abans d’aprovar ni tan sols les esmenes, quan el Consell Consultiu només dictamina sobre lleis aprovades pel Parlament o que l’afecten, però no sobre proposicions no aprovades d’una llei de les Corts d’Espanya, de la mateixa manera que el Tribunal Constitucional no va avaluar el Pla Ibarretxe perquè no va arribar a ser una llei aprovada per les Corts espanyoles. A més, dels dos-cents setanta dictàmens que ha aprovat el Consell en la seva història, fins a dos-cents vint han estat per unanimitat, o sigui per set a zero, mentre que aquest, com tothom sap, va tenir en els seus punts més calents un resultat de quatre a tres. És a dir, els tres membres d’ERC i CiU avalant l’invent, els tres d’ICV i el PSC invalidant-lo i el PP desempatant. No està malament per donar-li credibilitat. Si a més tenim en compte que és un organisme que es dedica a donar consells, el fet que per primer cop en la seva història tingués tres vots particulars contra la decisió de la majoria ja era significatiu. Si a més tenim en compte que aquests vots particulars estaven justificats amb més de cent pàgines, és bastant gruixuda l’estafa, tenint en compte encara que la majoria de vots particulars que mai hi ha hagut no passen de les quatre pàgines. Prenguin-se això com un exemple paradigmàtic de com hem utilitzat la dignitat del país per evitar el propi ridícul.

El finançament i el blindatge de competències, que era el que importava, s’ha decidit en una setmana. I jo dic: no era més normal que els líders es reunissin, a Miravet o on fos, i pactessin fins a on volien arribar i no dedicar-se a redactar drets absurds o, per exemple, a fer mencions a l’escola laica per acontentar la pròpia mala consciència ideològica en un país on no hi ha cap problema amb l’educació de la religió, perquè qui no vol no n’estudia? I ja sé que no és tan fàcil, però posats a invertir temps, més valia dedicar-se a això des del principi i no gastar la paciència i l’artilleria en temes menors, en lloc d’enfocar-la cap a la negociació real a Madrid. Artur Mas va dir en el seu discurs del dia 30 de setembre que havia tractat íntimament per primer cop al president i va semblar que es queien bé, això deu ser de les poques coses bones que ha tingut la durada, dos embarassos, de les converses. I que en els pròxims 25 anys ningú no podrà negar que això que hem pactat, ho aprovin o no a Madrid, és el mínim que necessitem per ser una regió d’Espanya que no desaparegui. El gol és per a Mas i CiU, com tothom sap, a qui el PSC ja no podrà acusar de victimisme o de nacionalisme decimonònic, perquè ja hem pactat i per escrit al Parlament les mancances reals. Hem creat un precedent polític i ho ha acceptat fins i tot Manuela de Madre, la presidenta d’un grup que creu que per ser justa ha de parlar en castellà a l’hemicicle.

No oblidem, però, que el que ens podia fer avançar respecte a les competències en justícia, l’Agència Tributària pròpia, el blindatge legal i moral de les competències, amb els drets històrics, i la definició del caràcter nacional han necessitat d’una data límit, de corredisses i de molt de càlcul electoral. I ha acabat amb un resultat francament millorable. A més de ser el que abans ens volen tombar. Costa que ens ho aprovin perquè no és que no hi càpiga a la Constitució, és que no hi cap en aquesta Espanya. El problema és de model d’Estat, de la idea que la majoria demogràfica a Espanya té quan diu la paraula “Espanya”. El nostre Estatut pretén aconseguir uns efectes, sense atrevir-se a dir-ho. O dient-ho malament, amb una gramàtica de pàrvuls: pretenem que Espanya ens entengui, però li diem que cabem en el seu esquema, un esquema que ens ignora.

L’Estatut semblava que volia ser la Constitució d’un país des de l’estètica i la retòrica, però no s’atrevia a ser més que un petit estatutet en el fons, excepte en allò que es va esgarrapar gràcies a la por del govern a continuar en la seva pendent cap al fracàs total. Tenim per sort alguns avenços, que són els que ens volen retallar a Madrid. Que quedi clar, però, que si només ens deixen tota la resta, tindrem un Estatut de fireta, un brindis amb aigua, una terrible sensació de vergonya i una incessant necessitat de cridar que el rei que creia anar vestit de gala, en realitat, va nu.

> ENLLAÇOS RECOMANATS

www.cdfe.org

Que la llibertat de mercat i el laissez faire aplicat al món empresarial té força enemics és una realitat prou coneguda. El que passa és que no està de més identificar cadascú amb la seva posició. Això és, entre altres coses, el que fa el Center for The Defense of The Free Enterprise a la seva pàgina web: classifica en categories i exemplifica en casos concrets aquells moviments que sistemàticament ataquen la base del liberalisme econòmic i, per extensió, de la llibertat.

Així, des del botó “Opposition” podem veure com un cert tipus de progressistes, un perfil d’advocat antisistema i defensor d’aquest ecologisme que està impregnat de la cultura del no, els Estats socialistes i comunistes, els objectors religiosos i els anticapitalistes, que poden anar transversalment des de l’esquerra fins a la dreta, són els principals enemics de la llibertat de mercat i d’empresa.

L’ecologisme mal entès és una de les “bèsties negres” d’aquesta institució, que fa referència en diversos apartats als ecoterroristes als quals identifica amb sigles, a banda que també fa esment –en aquest cas positiu– de Bjorn Lomborg i el seu llibre El mediambientalista escèptic, al qual, com es pot recordar, també va fer referència Xavier Sala i Martín en el seu discurs Sostenibilitat, la religió del segle XXI.

El Center for the Defense of The Free Enterprise va ser fundat el 1976 i basa el seu finançament en aportacions voluntàries: no admet cap tipus de finançament governamental o d’entitats polítiques. Tant sols es beneficia de les exempcions tributàries que, per llei, li corresponen.