El Butlletí nº 35SUMARI
|
El Butlletí NUM. 35 * Dijous, 19 de gener de 2006
> PORTADA La política energètica: un debat necessari Davant els perills que corre Europa pel que fa al subministrament energètic cal, com bé apunta el comissari europeu d’Afers Econòmics i Monetaris, Joaquín Almunia, debatre la possibilitat de l’energia nuclear, cosa a la qual el govern català es tanca en banda tot basant-se en polítiques mediambientalistes tronades. La Fundació Catalunya Oberta s’ofereix a contribuir a un debat fet “amb serenitat, honestedat intel·lectual i transparència”, tal com ha demanat Almunia.
> EDITORIAL UNA POLÍTICA ENERGÈTICA “SUÏCIDA”
 Després que la crisi entre Rússia i Ucraïna demostrés una vegada més la fragilitat de l’aprovisionament europeu de gas natural, ha crescut a tot el continent la preocupació per la situació energètica. Entre les persones que han fet sentir la seva veu, destaca el socialista espanyol i comissari europeu d’Afers Econòmics i Monetaris, Joaquín Almunia, qui va dir textualment: “Jo, que sóc molt reticent a l’energia nuclear, penso que ara, tal com estan les condicions, seria suïcida no tornar a analitzar en quines condicions, sota quins supòsits i amb quines garanties es pot considerar aquesta hipòtesi”. Almunia demana que aquesta anàlisi es faci “amb serenitat, honestedat intel·lectual i transparència” i que tingui present l’alt preu del petroli, la dependència europea de països exportadors d’hidrocarburs amb un important risc geopolític i la manera com es podran complir els compromisos adquirits al protocol de Kyoto.Les paraules sensates d’Almunia contrasten amb l’actuació del govern espanyol i, sobretot, amb la del govern català que en tots els seus documents sobre el futur energètic de Catalunya no solament es nega a considerar la possibilitat de donar noves oportunitats a l’energia nuclear, sinó que continua insistint en la voluntat de tancar tan aviat com sigui possible les centrals que hi ha en funcionament. Això és, exactament, el que el senyor Almunia considera “suïcida”. Però la situació és encara més greu perquè en el Pla de l’Energia del govern català no hi ha ni una valoració realista de l’evolució de la demanda ni una explicació coherent de quines inversions es realitzaran per satisfer-la. El govern català s’empara en una retòrica mediambientalista tronada per no abordar amb decisió un dels grans reptes que el nostre país, com el conjunt d’Europa, té plantejat: garantir el subministrament energètic que permeti als ciutadans i a les empreses de Catalunya mantenir-se en la via del creixement econòmic que tots plegats necessitem.
La Fundació Catalunya Oberta s’ofereix a participar en un debat com el que reclama el senyor Almunia, un debat fet “amb serenitat, honestedat intel·lectual i transparència” sobre el futur de l’energia a Catalunya. Per encetar-lo només cal que el govern de la Generalitat abandoni la política energètica mantinguda fins ara, una política “suïcida”.
El Grup Hayek organitza el debat debat “60 anys de societats obertes amb Karl Popper”
El proper dimarts 24 de gener el Grup Hayek, amb el suport de la Fundació Catalunya Oberta, ha organitzat el debat “60 anys de societats obertes amb Karl Popper”, que té com a finalitat l’homenatge als 60 anys que fa que el filòsof austriac va publicar l’obra La societat oberta i els seus enemics. L’acte tindrà lloc a la seu de Foment del Treball (Via Laietana, 32. Barcelona) a les 19.30 i comptarà amb les intervencions del filòsof i escriptor Ferran Sáez i el director de la Fundació Catalunya Oberta, Joan Oliver. La presentació correrà a càrrec de Daniel Clivillé, president del Grup Hayek.
> LA RODA DE MOLÍ  ATUR 2005Un altre cop l’atur
Aquest mes de gener s’han presentat les dades de l’atur registrat a Catalunya corresponents a l’any 2005. Segons diu la nota de premsa publicada per la Generalitat de Catalunya “l’atur ha baixat un 4,26% l’any 2005”. Aquest titular és fals.
Les dades que compten, però, són les que facilita l’organisme que recull i elabora tota la informació estadística de Catalunya (dependent del departament d’Economia i Finances), l’Idescat, per a qui “En el conjunt del 2005, l’atur registrat s’ha reduït un 1,8% a Catalunya, i un 2,1% a l’Estat espanyol, si es compara amb el mateix període de
 l’any anterior.” Una baixada, doncs, molt menys important que la que ens vol fer empassar el departament de Treball i Indústria de la Generalitat de Catalunya amb el seu titular.Un altre cop el govern de la Generalitat es confon amb les dades de l’atur però, curiosament, sempre és en el seu interès.
> UN COP D'ULL  L’editorial i la informació que Financial Times dedicaven la setmana passada a les polèmiques paraules del tinent general Mena han continuat aixecant polèmica. Tot i que el to era positiu i comprensiu envers les pretensions catalanes, deixava anar, però, una ombra de dubte sobre la capacitat de Catalunya per assumir sacrificis envers la resta d’Espanya. Vaja, que ens volien donar lliçons de solidaritat. Això va merèixer una carta de resposta d’un lector català, Andreu Ylla, i tres dies deprés de l’article es publicava també una carta de rèplica del director de la Fundació Catalunya Oberta, Joan Oliver. Aquest recordava les proves de solidaritat que ha fet Catalunya durant els darrers 20 anys i oferia unes xifres aclaparadores: el 8% del PIB català s’ha destinat a solidaritat amb la resta d’Espanya. Per això, tot i avançar que estem disposats a continuar sent solidaris, els catalans “volem que aquesta solidaritat sigui transparent i temporal”.La tempesta per les declaracions del militar, finalment cessat, no s’han apagat aquí. Entre altres mitjans que han continuat referint-s’hi hi ha The Economist, que amb un editorial i una informació a pàgines interiors, es mostra comprensiu cap a les nostres pretensions tot recordant que, contràriament a Escòcia o el Québec, que són receptors nets, Catalunya aporta més a l’Estat espanyol del que després percep. Fa també una crítica a la politització de l’estament militar tot i que troba un aspecte positiu al fet que s’hagi posat a prova la fortalesa de l’executiu davant aquesta sortida de to de Mena.
Continuem amb Europa, que aquesta setmana dóna bastant de joc. Les primeres passes diplomàtiques de la nova cancellera alemanya, Angela Merkel, són analitzades amb lupa
 pels observadors internacionals. Si es va estrenar amb sengles viatges fugaços a París i Brussel·les, ara no ha volgut deixar de banda els Estats Units i Rússia, desplaçaments que han anat pràcticament consecutius i amb resultats diferents. Adulada per Bush, no ha pogut traspassar la fredor que li provoca Putin, l’actual cap d’Estat de Rússia i antic dirigent de l’espionatge soviètic mentre Merkel vivia a una Alemanya de l’est sotmesa als designis del Kremlin.D’aqui que el Frankfurter Allgemeine destaqui la seva voluntat prèvia de reunir-se amb opositors russos –cosa que no és habitual i políticament incorrecte– però que és sa per a la democràcia. El mateix diari de la capital financera alemanya analitza precisament aquestes primeres setmanes de diplomàcia tenint en compte que cogoverna amb els socialdemòcrates. Die Welt i el setmanari Der Spiegel analitzen també els resultats de la visita a Moscou, mentre The Wall Street Journal ho mira amb ulls nord-americans. Le Monde passa revista i editorialitza tot dient “el to Merkel” i el suís Le Temps parla de “debut fulgurant”.
De manera que Merkel sembla haver passat amb bona nota aquesta estrena entre l’alta diplomàcia de la qual cosa es felicita la premsa lliure russa, exemplificada en el Kommersant.
De com està Europa de temperatura en fan causa aquesta setmana Financial Times –“esperança i glòria”– que analitza el model nacional i racial vigent al Vell Continent, un aspecte que mereix crítiques de The Boston Globe, que furga en la violència de què són objecte les dones musulmanes residents a Europa.
 L’orgull de la britanitat torna a aflorar aquest cop a The Daily Telegraph, mentre que Le Figaro continua intentant trobar explicació a la societat cansada amb què es manifesta França. “Quan França desperti” diu l’article en el mateix diari que bateja el primer ministre Sarkozy de “Sarko-zen” per la forma amb què contempla els esdeveniments.La Itàlia que sempre sembla estar d’eleccions, però que ara sí que va de debò, en vigílies d’anar a les urnes, mereix diversos comentaris sucosos. El Corriere della Sera retrata els vells eurocomunistes que semblaven sortir d’uns llimbs que ja no existeixen, Financial Times analitza la crisi de credibilitat sobrevinguda a la direcció política del Banc d'Itàlia i La Stampa rescata aquella frase xulesca del “vostè no sap amb qui està parlant” que, pel que sembla, també s’utilitza allà per fer valer influències.
Sergio Romano, a Panorama, reclama nous líders per a Europa ara que la UE s’ha obert fins a 25 països, molts d’ells de democràcia recent. Per cert que aquest prestigiós articulista ha estat convidat per la Fundació Catalunya Oberta per donar una conferència a Barcelona el mes de març.
El també destacat intel·lectual polonès Alan Michnik, finalment, posa en qüestió la qualitat de la democràcia polonesa a Neue Zürcher Zeitung.
Mentrestant, l’energia torna a donar maldecaps a Occident, ara per compte de les provocacions del president de l’Iran. L'USA Today es refereix a la necessitat de demanar
 a l’ONU que apliqui sancions si Iran continua desafiant l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica. Tot i que Los Angeles Times recorda que Alemanya, França i la Gran Bretanya ja han avançat les seves objeccions. I això que més enllà del desafiament al món civilitzat i a les normes internacionals, la política energètica de l’Iran i la desestabilització que està provocant en el mercat ha fet que pugi de nou el preu del petroli, aspecte que comenta The Guardian. D’altra banda, The New York Times es fa ressò de la preocupació de Rússia i la Xina per la crisi amb aquest aliat, tot i que rebutgen ser ells els qui enviïn la qüestió al Consell de Seguretat de l’ONU on tenen dret de veto, no ho oblidem. En tota aquesta qüestió s’hi juguem molts interessos polítics i estratègics, però també econòmics. Ho recorda The Washington Post. El parisenc Le Figaro esmenta la prudència xinesa a l’intentar reconduir la crisi, mentre Asia Times anuncia un acord entre la Xina i l’Índia per assegurar-se l’abastament de petroli. Tot aquest trasbals, com també la rèmora d’inquietud que ha deixat la crisi del gas natural entre Rússia i Ucraïna –The New York Times– fa que Occident es replantegi la seva política energètica, fins a llençar al foc els dimonis familiars que la política demagògica havia anat gestant. Per
 exemple, l’energia nuclear. A desgrat de l’aliat SPD, el govern alemany ja parla (Die Zeit) de replantejar-se la futura aturada nuclear que havia fixat el govern Schröder. I l’influent Financial Times es pregunta si no serà l’hora del carbó per no haver de dependre del petroli i de les energies que aixequen polseguera, com la nuclear.Àsia no para de bullir econòmicament. Tot i que no sigui una moneda de canvi amb la resta de països, aquests dies entra en vigor un assaig de moneda única, l’ACU (Asian Currency Unit), al modus del que va ser l’ecu a l’Europa prèvia al mercat únic. De moment servirà per regular les transaccions entre tretze països, entre ells Japó, Xina i Corea del Sud i altres deu d’economia més modesta. D’això ens parla el diari japonès Yomiuri Shimbun. El xinès Diari del Poble ens alliçona sobre el perfil del nou-ric xinès: en la seva majoria són joves de menys de 35 anys. Deuen ser els que compraran els sis models de cotxe europeu i nord-americà que estan a punt per fabricar a les seves factories i que ens ensenya el mateix diari oficial.
Als Estats Units encara es discuteix sobre les males pràctiques que ara es sanciona del lobbista Abramoff. The Washington Post parla de les restriccions que ara proposen els republicans a la feina dels lobbies i The New York Times retrata l’olor dels diners dels casinos, la causa de la caiguda d’Abramoff. El setmanari francès Le Point analitza els diners que sabia moure.
 No podem acabar la revista de premsa internacional sense referir-nos a la coincidència que s’ha produït aquest darrer cap de setmana amb tres dones com a protagonistes de l’alta política. Michelle Bachelet s’ha convertit, d’una banda, en la primera presidenta elegida a l’Amèrica del Sud. El xilè La Nación ens explica les seves primeres decisions. D’altra banda, la presidenta finesa encapçala les votacions per a la segona volta on previsiblement sortirà reelegida, i Libèria s’ha manifestat també com a capdavantera al ser el primer país d’Àfrica en elegir una dona presidenta, Ellen Johnson-Sirleaf, que ara ha pres possessió, i que mereix comentaris al Mail & Guardian sud-africà.Veus de la Fundació
En consonància amb la línia editorial del Butlletí de la Fundació Catalunya Oberta de la setmana passada pel que fa al paper galdós de la Unió Europea en política exterior, Joan Oliver (Avui,, diumenge) denuncia algunes plantofades que li donen als Estats Units en la matèria i afirma que en alguns casos, com pot ser el d’Iran, els nord-americans “es tornaran a quedar sols. I tots plegats tornarem a demostrar que és molt divertit ser pacifista i antiamericà, però no es pot dir que sigui gaire pràctic”.
Valentí Popescu es fixa en Israel i Palestina a la seva crònica a l’Actual. Per al
 periodista, amb Ariel Sharon malalt “la pregunta obligada és si el futur immediat del Pròxim Orient canviarà sense ell. El més probable és que canviï poc o gens”. I dóna com a raons principals d’aquest immobilisme l’estabilitat democràtica israeliana i les temptatives palestines per arribar a la pau.Un altre focus d’atenció mundial solen ser les economies dels països llatinoamericans. De nou a l’Actual, ara Joan Roy, també ens dóna dades positives atès que “les economies del Con Sud van viure un bon moment l’any passat, si bé diferents factors feien preocupar per la seva continuïtat i per la possible fi del cicle de creixement sostingut que vivien des de feia quatre anys, en termes absoluts”.
Les economies domèstiques dels Estats Units, per la seva banda, han portat els consumidors a girar la vista cap als cotxes de baix consum, com ha constatat Diana Negre (Avui, diumenge) a la Fira de l’automòbil de Detroit, que s’ha celebrat fa poc. Aquest tipus d’automòbil ha estat gairebé exclusiu dels fabricants orientals, per bé que ara les firmes nord-americanes volen entrar en el segment, però “el problema que tenen l
 es empreses amb els cotxes petits és que els seus marges són més reduïts i per guanyar diners és necessari fabricar-los fora dels EUA”.El tema dels cotxes el trasllada a Europa Ramon Tremosa (El Temps) on, en contrast amb la concentració territorial que hi ha als Estats Units, les grans marques tenen factories repartides en diversos països. Entre els quals hi ha Espanya, amb una gran tradició de plantes productores. Ara, però, ve l’amenaça dels països de l’est, que poden ser el destí de les noves fàbriques. “Finalment, però, serà la productivitat a llarg termini la que determinarà la ubicació futura d’aquestes empreses”, és l’anàlisi que fa Tremosa.
A casa nostra, Valentí Puig entrevista el president Jordi Pujol, diumenge a l’ABC, i en fa un retrat en forma de bitllet on l’ull de l’articulista observa que “lluny del poder, Pujol veu com la societat ha canviat massa de pressa i sense saber cap a on. Per això activa el seu ‘think tank’ amb reflexions sobre la societat responsable, però a la fi tot es fa política, sobretot quan mística i política han encavalcat els seus quefers”. Naturalment, durant l’entrevista parlen de l’Estatut.
Com també ho fa, el mateix dia a La Vanguardia, Jordi Barbeta, que repassa els darrers fets al voltant de la qüestió i afirma al titular que “L’Estatut trenca totes les estratègies”. I és que, segons com vagin les coses, es poden donar un seguit d’encreuaments que marquin victòries i derrotes tant personals com de partits entre tots els implicats. Per això “tots han preferit donar-se un període de reflexió per decidir com ataquen l’esprint final”.
Marçal Sintes aborda el tema de la possible retirada de l’Estatut (Avui, dissabte) i per començar avisa Artur Mas que “el màxim dirigent de la federació nacionalista no pot avalar un text estautari retalladíssim” i després fa extensiu l’avís a la mateixa federació i
 a Esquerra: “CiU i ERC no ho poden fer, en primer lloc, per dignitat i, en segon, perquè molts dels seus dirigents i dels seus electors no ho admetrien”. L’endemà, a El Mundo, Sintes segueix amb la qüestió: “tot sembla indicar, per tant, que un altre cop li tocarà decidir a Artur Mas. El líder de CiU s’inclina per facilitar l’acord. No obstant això, la federació no pot permetre’s un sí que no vagi acompanyat de sòlides contrapartides”.I ara que estem amb el nou Estatut, Oriol Pi de Cabanyes, dimarts, evoca temps anteriors a l’actual, tot per puntualitzar un article d’un altre articulista de La Vanguardia (i des de les pàgines del mateix rotatiu), Pedro Schwartz, que atribueix a Tarradellas haver assolit un acord per restablir les llibertats catalanes “quan, en realitat –diu Pi de Cabanyes– els que més decisivament van obtenir la restitució de les llibertats democràtiques i nacionals perdudes van ser les forces polítiques que, coordinades en la clandestina Assemblea de Catalunya des del 1971, van donar una nova legitimitat a la presidència de la Generalitat a l’exili”. Per cert, en aquest article l’autor fa esment de l’homenatge que la Fundació Catalunya Oberta va fer a Heribert Barrera a finals de novembre.
Per la seva banda, Vicent Sanchis (Avui, diumenge) es fixa en els aspectes informatius que ha comportat el text estatutari quan afirma que “la deformació malaltissa de la realitat i la incitació a l’odi han generat un fort anticatalanisme en alguns sectors de l’opinió pública espanyola”.
També son mal vistos –i sobretot des de l’1 de gener– els fumadors i el tabac. Ferran Sáez (Avui, dissabte) recorda: “Però jo he vist com en menys de vint anys el vi negre deixava de ser un beuratge de taverna per transformar-se gairebé en una medecina que ara va bé per a tot. No és improbable que amb les ‘rares virtuts’ del tabac es produeixi un viatge de retorn semblant d’aquí a uns anys. Què s’hi juguen?”
I tampoc no és aliena a tendències la literatura catalana. Anton Maria Espadaler explica dissabte a La Vanguardia com entre els nostres literats s’havia mirat sempre molt cap a l’interior i la muntanya i s’havia ignorat pràcticament el mar fins que Joaquim Ruyra va escriure Marines i boscatges. Un paisatge muntanyenc apacible i bucòlic que contrasta amb l’escenari que ens ofereix la novel·la Tor. Tretze cases i tres morts, del periodista Carles Porta, que no defuig la bellesa del paisatge, però que hi emmarca “individus aspres com pedres, broncs i ferotges com un porc senglar, sense més sentiment que l’odi, i la tragèdia dels quals es deriva, amb lacerant fatalitat, de la lògica estricta d’un document notarial pulcrament redactat”. El llibre és qualificat d’“impecable”.
 I més que de tendències, de posicions contràries que s’haurien de posar a la balança en parla Xavier Sala i Martín dimarts al mateix rotatiu. És a dir, critica les escoles nord-americanes que fan bandera de l’anomenat “disseny intel·ligent” –teoria molt en boga en el discurs del radicalisme religiós als Estats Units, que nega l’evolucionisme i fa bona la literatura bíblica en el sentit estricte de la creació humana– en el seu sistema d’ensenyament, però també ataca “l’assot d’una altra forma de religió fonamentalista: el secularisme recalcitrant”. “Perquè una cosa és no voler que s’imposi la religió a les escoles públiques i una altra impedir que els nens (o els seus pares) puguin decidir si estudien religió en aquestes mateixes escoles, per més públiques que siguin”, aclareix.Són temes amb els quals es pot fer molta demagògia. També amb el ral·li amb què comença l’any i que acaba a Dakar. Allà s’ha desplaçat Salvador Sostres (Avui, diumenge) per constatar que lluny de ser una demostració d’ostentació occidental davant la pobresa africana, la cursa té efectes prou beneficiosos pel continent africà i ho il·lustra amb un exemple que li explica Joan Porcar, el primer pilot català que va córrer el Dakar: “el Dakar no passa per cap país que no ho demani, i justament enguany, a Mauritània estan enfadats amb nosaltres perquè no hi fem la tradicional jornada de descans i les possibilitats de fer negoci, lògicament, es redueixen”.
El ressò de la publicació l’Informe sobre L’estat de la societat encara perviu en els mitjans de comunicació i els articulistes. Baltasar Porcel ha estat un dels darrers a parlar-ne (La Vanguardia, diumenge) en un article que, sota el títol “Els nostres informats” fa un seguit de reflexions sobre les conclusions d’aquesta Enquesta a Persones Informades de Catalunya.
Qui també ha parlat els darrers dies ha estat el vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i patró de la Fundació Catalunya Oberta, Alfons López Tena. A les ja habituals 5 preguntes del diari Avui i en relació amb el president del Tribunal Suprem i del mateix CGPJ, Francisco José Hernando, que ha comparat el fet d’aprendre català
 amb el de ballar sevillanes, López Tena ha respost, entre altres coses, que les declaracions d’Hernando “són pròpies d’una mentalitat xenòfoba i racista i contrària a la pluralitat de l’Estat i dels seus ciutadans”.D’altra banda, el propi jurista he remès una carta, amb data de 12 de gener, al Ple del Consell General del Poder Judicial en què indica, arran de les manifestacions del màxim representant de la institució que “com a català i com a fill d’andalús no puc sinó expressar el meu més absolut refús a aquestes declaracions, pròpies de qui ‘menysté tot allò que ignora’, tant una llengua mil·lenària que comparteixen quatre Estats, quatre Comunitats Autònomes, i tretze milions de persones de ciutadania francesa, italiana, espanyola o andorrana, com una Andalusia el poble, la cultura, la tradició, la història i les institucions de la qual no és lícit menysprear per la seva reducció a un ball”. Per això i pel fet dels càrrecs que ostenta Hernando, “les seves declaracions han de ser jutjades a la llum de la Constitució, que l’obliga com a tots els poders públics i a tots els ciutadans”. L’incompliment dels mandats constitucionals per part de la més alta instància del CGPJ i del Tribunal Suprem “no poden ser obviats per aquest òrgan constitucional, per la qual cosa es proposa al Ple: reprovar, per ser contràries a la Constitució, les declaracions transcrites del President del Tribunal Suprem i del CGPJ”.
ESTATUTATZUCAC
 El cert és que mentre els polítics catalans van i vénen de Madrid per a parlar de què és i què no és possible d’assolir amb la reforma estatutària, anem veient de quin mal pateix cadascun, contemplant llautons i nafres, i comptant el nombre de bugades perdudes a cada rentada. De moment, només CIU es manté ferm en la reivindicació de la proposta aprovada pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre passat, mentre ERC calla, ICV atorga i PSC es deleix per concertar qualsevol compromís que faci possible a Maragall i al tripartit de completar la legislatura i salvar la cara davant l’electorat. Així, la facilitat de lliurament incondicional de les formacions que integren el tripartit al PSOE és tant alta com l’interès de CiU per apamar acords de legislatura amb el partit de govern espanyol. Per a fer la primera cosa, el millor escenari és l’aprovació d’un Estatut, amb independència dels continguts que incorpori, mentre que per fer la segona el millor escenari és la retirada estatutària que eviti el seu escapçament i obligui a convocar eleccions a Catalunya. Enmig d’aquest estira i arronsa, els catalans som obligats per la majoria de mitjans de comunicació a escoltar tota mena de sopars de duro sobre la marxa de les negociacions, sabent que, en cap dels casos, seran satisfetes les nostres aspiracions nacionals ni fiscals, més que, com sempre i si escau circumstancialment, per aproximació i en condicions de mínims. Calia arribar en aquest grau de frustració, després d’haver experimentat ja la de les seleccions i la del català a Europa? On és la credibilitat del nostre Parlament que no té força per a fer-se escoltar ni sobirania per a ser respectat? Quan de temps haurà de passar perquè els inductors d’aquest atzucac demanin perdó per les molèsties i capteniments provocats? Com aconseguirem redreçar l’autoestima com a poble en anar de derrota en derrota sense parar? Hi haurà algú amb valor per a explicar la veritat de tot plegat? Trigarà molt el catalanisme en abdicar del funest miratge d’obtenir la complicitat i el reconeixement d’Espanya per a fer res? Amb tot, de quina manera podrem conservar el senderi si confonem la claudicació amb el seny i la cridòria amb la rauxa?INTEL·LECTUALS ESPANYOLS
 Dissabte passat va tenir lloc a Barcelona una trobada entre uns quaranta intel·lectuals espanyols i catalans, a la que vaig assistir en qualitat de periodista (no d’intel·lectual, per sort). El resultat final, com suposo que en molts actes anteriors de similars característiques, va ser paupèrrim. Només es va constatar que catalans i espanyols no ens entenem, tot i que a la representació espanyola hi predominava l’element pro-PSOE i a la catalana el pro-PSC. Què no hauria passat amb una presència proporcional del PP, de CiU i d’ERC? Potser els honorables intel·lectuals haurien acabat a pinyes.En les sis hores que va durar la reunió, vaig tenir una sensació d’immensa fatiga. En aquest debat Catalunya-Espanya, s’hi van tornar a sentir els tòpics i els despropòsits de sempre. Em vaig fer creus que encara hi hagi qui organitzi (i qui assisteixi a) costellades d’aquesta mena. Suposo que forma part de tot aquest corrent d’opinió segons el qual cal fer “pedagogia” de Catalunya perquè a Espanya ens entenguin. Perquè, diuen, a Espanya “tó er mundo é güeno”, i la culpa és que els catalans no ens expliquem bé. El problema d’aquest plantejament és que dóna per suposada una cosa falsa: que a Espanya hi ha algú interessat a entendre’ns.
En aquest aspecte, els catalans pequem de candidesa. Ens pensem que Espanya vol entendre Catalunya, de la mateixa manera que els catalans (molts) estem entestats a entendre Espanya. I això és un error gravíssim. Poso un parell d’exemples.
1.- Els dos diaris catalans de més tirada tenen o han tingut sovint seccions de “Pont aeri” o “Cartes creuades”, amb el plantejament de tenir un opinador de Barcelona i un de Madrid que intercanvien punts de vista. Molt bé. Ha vist algú una secció anàloga a l’Abc, El Mundo o El País? Els interessa als espanyols conèixer l’opinió dels catalans?
2.- Les reunions d’intel·lectuals espanyols i catalans són convocades i promogudes sempre per institucions catalanes i tenen lloc a Barcelona (amb la qual cosa, tenim el plaer de pagar viatges i dietes). Mai a Madrid se li ha acudit a ningú la necessitat de buscar ponts amb els intel·lectuals catalans. I em sembla coherent. Ells són el centre i nosaltres la perifèria (nomenclatura assumida des de la mateixa Catalunya). Per què s’haurien de prendre la molèstia de demanar l’opinió a individus marginals com els catalans?
Pel que fa al contingut de la trobada, vaig poder constatar un cop més que el que determinats mitjans anomenen “les coses que no interessen a la gent” (la llengua, la identitat, el nacionalisme) van ser els temes estrelles. La quantitat de saliva que es va arribar a gastar en debatre sobre el tema nacional en termes essencialistes va ser literalment fabulosa. Alguns intel·lectuals espanyols van arribar a reconèixer al final que el nacionalisme espanyol existeix (i no solament a l’exèrcit o al PP, sinó de manera transversal a tota la societat). Ara: crec que va ser una concessió cortesa als amfitrions. Dubto que cap dels assistents escrigui un article a cap diari explicant que el nacionalisme espanyol amara Espanya (com el català amara Catalunya), i que la Constitució espanyola és nacionalista des de l’article 2: “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española”, etc.
Atrapat en aquesta teranyina essencialista, el debat a penes va derivar cap a aspectes tan concrets i importants com el dèficit fiscal. Vaig comprovar que els intel·lectuals espanyols no saben ni què és. I els catalans, en lloc d’aprofitar l’ocasió per explicar-ho, es van limitar a donar tombs i més tombs sobre el sexe dels àngels nacionals. És evident que els espanyols senten poca curiositat per les nostres opinions. Però no els ajudem gaire a interessar-s’hi, si els donem sempre la mateixa llauna amb les nacions, el 1714 i la llengua. Potser si els expliquéssim fil per randa què és el dèficit fiscal i per què volem un nou finançament captaríem millor la seva atenció. El discurs catalanista necessita renovar-se. És urgent.
> ENLLAÇOS RECOMANATS
Tot i que no es tracta de cap fundació ni institució oficial autoritzada per assumir el llegat del filòsof austríac Karl Popper (1902-1994), aquesta iniciativa particular d’uns estudiosos entusiastes de la seva obra permet endinsar-nos en la contribució que aquest pensador i científic ha fet a la ciència política i a la filosofia.
La navegació per la pàgina, molt senzilla, ens aporta a més de les dades biogràfiques un repàs a la seva obra, on destaquen llibres com “La societat oberta i els seus enemics”, “La lògica del descobriment científic” i “Coneixement objectiu”.
Defensor ferm de la llibertat, és lògic que aquesta web estigui pensada per influir en les noves generacions del països de l’Est d’Europa que han esdevingut democràtics amb el tombant de segle. Precisament una de les iniciatives presents a la pàgina, el Cafè Crític, està concebut perquè els aficionats a l’obra de Popper intercanviïn opinions i es recomana que es faci des de dos bàndols (l’Oest i l’Est d’Europa).
L’accés a les principals idees de Popper, algunes d’elles explicades també en suport àudio, permet també linkar amb la Hoover Institution Archives on es troben dipositats gran part dels materials originals escrits per Popper i documentació sobre la seva vida i obra.
|
Copyright © 2005 Fundació Catalunya Oberta