El Butlletí nº 49

> PORTADA

Nacionalització i globalització

La decisió del govern bolivià de nacionalitzar el sector dels hidrocarburs suposa una greu amenaça per al futur d’aquell país i per al de l’economia internacional. El tancament i l’intervencionisme estatal acaben sent contraproduents per als països que els practiquen, com assenyalava el recentment desaparegut pensador francès Jean-François Revel en rebre el premi de periodisme de la Fundació Catalunya Oberta 2002.

> EDITORIAL

D’EVO MORALES A JEAN-FRANÇOIS REVEL

 

La decisió del govern bolivià de nacionalitzar el sector dels hidrocarburs, amb l’ús de la força militar i sense cap mena de negociació prèvia, confirma els pitjors auguris sobre l’evolució d’aquest país i dels règims populistes de la regió andina. És una decisió que posa novament sobre la taula la discussió sobre si els països que tenen importants recursos naturals surten, a llarg termini, afavorits o perjudicats pel fet de disposar d’aquesta riquesa. De la mateixa manera, el cas bolivià reobre el debat sobre si l’apropiació d’aquests recursos per part de l’Estat acaba revertint a favor de la població o, més aviat, estimula la corrupció. Un dels principals treballs publicats a tot el món sobre aquesta qüestió ha estat escrit pel patró de la Fundació Catalunya Oberta, Xavier Sala-i-Martín, amb la col·laboració d’Arvind Subramanian, i va ser publicat pel Fons Monetari Internacional el maig del 2003 amb el títol “Com pot Nigèria fer front a la maledicció dels recursos naturals?”. Aques treball, basat en la recerca empírica i l’anàlisi econòmica, proposa que no sigui el govern qui s’apropiï dels rendiments generats pels recursos naturals sinó que tots els ciutadans del país tinguin el dret constitucional de rebre una part igual de la riquesa generada per aquests recursos. Tot i que el treball està centrat en el cas de Nigèria, les seves conclusions són perfectament aplicables a altres països i específicament a Bolívia, on les propostes del professor Sala-i-Martín han estat debatudes com a alternativa a la nacionalització. A continuació d’aquest editorial reproduïm les conclusions del treball citat i un link per accedir al text complet (en anglès).

 

Ben lluny de la Bolívia d’Evo Morales, no només per la distància física sinó també per la intel·lectual, la mort de Jean-François Revel ha servit per recordar el pensament d’aquest gran periodista liberal a qui la Fundació Catalunya Oberta va concedir el seu premi de periodisme l’any 2002. El seu discurs d’acceptació del premi acabava amb les següents paraules: “la globalització és un moviment que no es pot aturar, que és fonamentalment positiu. Això no vol dir que totes les conseqüències siguin positives, però no hi ha cap sistema real que únicament tingui conseqüències positives. El que es pot demostrar és que els països que no participen de la globalització són països on el desenvolupament no existeix o és molt més dèbil que en els països que hi participen. Crec que ara com ara no hi ha cap altra solució, per al món en el qual viurem, que la globalització en tots els camps.”

 

Una lliçó de la que haurien de prendre bona nota a Bolívia, però no només a Bolívia.

Els recursos naturals com ara el petroli i els recursos minerals poden o no poden ser una maledicció. No obstant això, els nostres estudis constaten que poden generar un impacte considerablement negatiu en la qualitat i la governabilitat de les institucions d’un país, i per consegüent, poden afectar el seu creixement a llarg termini. Els diversos estudis que s’han realitzat sobre una multiplicitat de països evidencien que aquest impacte pot ser molt significatiu. També hem observat que la relació és no lineal.

(*) Mal holandès: tendència de la taxa de canvi real a apreciar-se en resposta a xocs positius, fet que provoca una contracció en el sector de béns exportables. Aquest resultat, combinat amb la creença no provada que el sector de béns exportables (normalment industrials) és “superior”, porta a la conclusió que els recursos naturals dificulten el creixement a llarg termini.

> LA RODA DE MOLÍ

AGRICULTURA ECOLÒGICA

Pel que fa a la superfície dedicada a la producció agrícola ecològica resulta que entre 2004 i 2005 s’han perdut 2.179 hectàrees (ha). La superfície dedicada a la producció integrada s’ha incrementat en 909 ha entre 2004 i 2005 . Si les sumem, en conjunt s’han perdut 1.270 ha de producció agrícola respectuosa amb el medi.

> UN COP D'ULL

La nacionalització del petroli i el gas per part del president excocalero de Bolívia, Evo Morales, preocupa la premsa més assenyada i sensata -com Financial Times- perquè veu en el líder indígena una temptació i un rictus populista que no garanteix treure de la pobresa el país sud-americà amb el nivell més alt de misèria: el 70% de la població. La premsa nord-americana com The New York Times esmenta l’estrany paper d’Espanya i la preocupació de Repsol, mentre The Washington Post recorda que aquesta maniobra s’ha produït després que Morales es veiés amb Castro i Chávez. Tampoc se li escapa a l’alemany Der Spiegel el recolzament que el president bolivià va trobar en Rodríguez Zapatero. Això ho explica en un llarg informe que destria la personalitat contradictòria de l’agricultor de coca que ha arribat a la més alta magistratura del seu país.

És clar, la visió que fa la premsa del país és radicalment diferent. El Deber, La Razón i Los Tiempos consideren un triomf el procés obert d’expropiació contra les companyies estrangeres.

I a tot això, la crisi amb Bolívia es produeix quan encara ressonen els cops de porta que es propinen diferents estadistes de l’hemisferi sud. Mentre Lula i Kirchner reclamen a l’argentí Clarín la presència de Chávez a Mercosur, el colombià Uribe utilitza el diari veneçolà El Universal per demanar el retorn de Chávez a la Comunitat Andina de Nacions (CAN), una organització que, com diu el bolivià La Razón, està en crisi.

Més amunt, als Estats Units –empori de la llibertat i del somni de tot immigrant que vol triomfar– la colònia hispana va fer efectiu el seu boicot de l’1 de maig. El “gegant adormit” (expressió de The New York Times) es va manifestar a grans ciutats on tenen un pes demogràfic important per demostrar (titular de Los Angeles Times) pacíficament el seu poder. No ha faltat la polèmica, més enllà de la demostració de força, amb l’aparició d’una versió de l’himne dels EUA amb lletra en castellà, desautoritzada per la Casa Blanca. “Nuestro himno” no agrada a Bush, que reclama que a Amèrica es parli únicament l’anglès. No és únicament per això que The Washington Post diu que el boicot ha donat veu als immigrants, com també USA Today, mentre el diari novaiorquès valora que no es pot identificar els dotze milions d’indocumentats com uns delinqüents perquè “ells són Amèrica”.

Dues morts, el passat cap de setmana, han sacsejat el món del pensament.

John Kenneth Galbraith, el cervell econòmic dels demòcrates americans, des de Roosevelt a les generacions més joves, mereix glosses no exemptes de l’elogi postmortem, com fan The Wall Street Journal, Financial Times, The Washington Post i The New York Times.

Per cert, que posats a penedir-nos per l’absència galopant de gent amb capacitat de raonar i d’esbrinar alguna cosa diferent del déjà vu, no es perdin l’article de Chris Patten, en altre temps poderós polític conservador britànic, que en una columna a Le Figaro acusa la classe intel·lectual francesa de no tenir ni idea d’economia. Els titlla d’analfabets econòmics.

D’altra banda, l’altre desaparegut, Jean-François Revel, pensador i columnista francès guardonat per la Fundació Catalunya Oberta fa quatre anys, és elogiat a Le Figaro i al setmanari L’Express per la seva valentia a l’hora de combatre tota mena de totalitarismes i per la seva fugida del políticament correcte. Com a testimoni del seu pensament recollim la intervenció que Revel va fer, precisament, a l’acte de lliurament del premi de periodisme de la FCO.

Per seguir a França, veiem que sembla que s’apaguin les llums de la intel·ligència. L’Express parla d’aquest esgotament de les idees i del triomf de l’obscurantiusme sobre la raó. En una línia similar de pessimisme, Le Point recorre a l’exaltació de la imbecilitat denunciada pel filòsof Pierre Legendre.

Fora del món del pensament tampoc és que hi hagi gaire calma. La Gran Bretanya viu avui unes eleccions municipals que serviran de termòmetre dels últims escàndols –de faldilles i de diners– que han afectat l’equip ministerial de Blair. The Times fa una crida a la mobilització a les urnes i The Daily Telegraph considera que, malgrat aquest afers foscos, res no s’arregla amb l’anunciada sortida sense data de Blair del govern.

I a Itàlia, que aquesta setmana ha començat a normalitzar-se amb la dimissió de Berlusconi i l’elecció dels presidents de les dues cambres parlamentàries, Sergio Romano considera a Corriere della Sera que l’esquerra està fent un ús arrogant de la victòria, mentre que la revista L’Espresso furga sobre els motius pels quals hi ha una revenja de classes.

Un altre país en ple procés de formació de govern, Israel, també dóna per a un parell de comentaris. Un, de The Economist, que destaca l’absència de militars al futur govern Olmert, i l’altre del diari Jerusalem Post, contrari a l’atorgament del ministeri de Defensa al nou líder laborista, Amir Peretz. Malgrat la crítica, tira endavant.

 

 

 

Veus de la Fundació

 

 

L’1 de maig el president bolivià, Evo Morales, decretava la nacionalització del petroli. Marçal Sintes (Avui, dimecres) és del parer que properament s’aclarirà si la mesura és “el gest populista que necessitava el president Morales, el qual, en realitat, el que pretén és arribar a un acord per cobrar més del petroli i el gas” o bé “si l’abast de la decisió va més enllà”.

 

I també a l’Avui, el mateix dimecres, Joan Oliver reflexiona sobre el tema: “Nacionalitzar sembla que vulgui dir posar en mans de la nació, del poble, allò que abans estava en mans d’uns quants. Però en realitat, el que ha fet Morales no és posar res en mans del poble, sinó que ho ha posat en mans de l’Estat, és a dir, a les seves pròpies mans”.

 

Però el primer dia de maig també va servir, ara als Estats Units, perquè els immigrants es manifestessin  contra les reformes del govern d’aquell país destinades a endurir els controls als treballadors estrangers. Diana Negre (Avui, dimarts) fa la crònica dels fets i assenyala que “les enquestes indiquen que els sectors conservadors dels dos partits tenen poques simpaties pels immigrants, però també que és difícil guanyar sense el suport del vot hispà”.

 

Al Nepal, les protestes han servit perquè el rei Gyanendra afluixi en la seva condició dictatorial i doni algunes passes per transferir la sobirania al poble, tal com explica Joan Roy a l’Actual, que també puntualitza que per donar aquest pas, Gyanendra “ha hagut de comptar, però, amb el vistiplau de les guerrilles maoistes”.

 

També de dictadors parla Roger Jiménez (La Vanguardia digital, dimarts) tot evocant la figura d’Adolf Hitler i els seus darrers dies, i fa una reflexió sobre el que suposa el fet que les càmeres de televisió ens puguin apropar, en l’actualitat, a una realitat que abans no era possible conèixer de primera mà. Diu Jiménez: “Encara, cap a la meitat del segle passat, l’opinió pública sabia poc o res dels més grans crims de l’època perquè Hitler i Stalin van fer tot el possible per mantenir-los ocults. El genocidi era alt secret d’Estat, i això es devia al fet que als camps d’extermini no hi havia càmeres de televisió”.

 

Els llibres –com no!– també expliquen coses i un gran cronista de la seva època va ser Josep Pla, a qui Anton Maria Espadaler (La Vanguardia, dissabte) posa en el cim, amb Joanot Martorell, atès que “potser siguin els més grans prosistes de tota la història de la literatura en llengua catalana”.

 

Precisament, amb aquest darrer escriptor insisteix Espadaler dimarts fent notar que és “rar l’elogi de la vida marinera en els escriptors antics. En llengua catalana, sense cap mena de discussió, el més entusiasta és Joanot Martorell”.

 

És també a partir d’un llibre, Harry Potter i el misteri del príncep, que Marçal Sintes (Avui) ha pogut comprovar que “si al català se’l deixa competir en igualtat (...) doncs no és segur que quedi segon”.

 

Que en prengui nota el nou conseller de Cultura, Ferran Mascarell, per la part que li pugui tocar. D’ell, precisament, en parla Natàlia Molero a l’Actual on diu que “els enginyosos invents que l’atractiu Ferran maquinava per diluir al màxim el paper de la conselleria com a màxima responsable de la cultura d’aquest país, ara se’ls trobarà a dins”. I més endavant, que “en clau estrictament política, Pasqual Maragall ha donat pas a un seriós competidor per a la seva successió. O potser no ha estat ben bé idea del president?”

 

Podríem dir que seguint el fil de l’article anterior, Jordi Cabré (Avui, dimecres) ens fa un seguit de reflexions sobre la cultura i toca, de passada, la qüestió que existeixi un departament de l’administració dedicat a aquests afers. “Quan escolto propostes com la de suprimir el departament de Cultura –diu–, a banda de sorprendre’m perquè jo ja el donava per suprimit, penso que no és del tot mala idea: la cultura pot ser altament perjudicial per a vostè i per als que l’envolten. I crea addicció. I impotència i mals dolents”.

 

Les centrals nuclears i tota la càrrega ideològica que comporten fan dir a Ferran Sáez (El Temps) que “ni tots els que estan en contra de l’energia nuclear són hippies tronats, ni tots els que hi són a favor estan a sou d’aquesta indústria”.

 

Jordi Graupera continua amb el tema prenent una posició favorable cap aquesta forma d’energia a l’Avui de dijous en parlar sobre el debat energètic. “Sí, construir més centrals nuclears, per ser, almenys uns anys, independents”.

 

També pren posició Salvador Sostres (Avui, dimecres) a l’hora de destriar a quina entitat solidària se sent proper: “la meva fundació és Umbele. La nostra fundació. La fundació de les persones intel·ligents”. Cal recordar que Umbele és la Fundació d’ajut a l’Àfrica creada per Xavier Sala i Martín, de la qual en podeu tenir referència a www.umbele.org.

 

I més posicionaments. El vot nul d’Esquerra –tot i avalant altres opcions– al proper referèndum sobre l’Estatut és per a Jordi Barbeta (La Vanguardia, diumenge) “una prova paradigmàtica de la contradicció que afligeix les cúpules dels partits que s’enfilen al poder a base de cagar-se en ell”.

 

Per a Vicent Sanchis (Avui, diumenge) la decisió d’ERC “no per esperada ha deixat de provocar un petit terratrèmol polític. Una reacció suscitada més aviat per complir el paper que cada actor té en aquesta representació”, perquè si Maragall o Rubalcaba es pensaven que convencerien els republicans de decantar el seu vot cap al sí “és que aquests dos dirigents són molt més ingenus del que resulta convenient per sobreviure en política”.

 

Generalitzant més, Francesc Puigpelat, al mateix diari i dia, afirma que “la tramitació de l’Estatut és un cas com un cabàs de la ‘tragèdia d’allò que és comú’. Tothom s’ha dedicat a negociar mirant pels seus interessos particulars, sense visió global de país”.

 

I el seu veí d’opinió, Joan Oliver, parla de la Fira d’Abril que es fa a Barcelona i diu que “hi ha coses que fan mal de panxa, com ara (...) veure en el diari de la Fira en qüestió un anunci de la Generalitat de Catalunya amb el molt integrador eslògan “Olé, l’Estatut!”

 

Per acabar, José Luis Rodríguez Zapatero és qui centra l’article de Valentí Puig a l’ABC de dimarts, on diu que “Zapatero parteix del supòsit de l’atomització social, la representa i l’activa. És per això que de moment s’oblida de la idea de governar des del centre”.

 

 

 

Mirador

Ha mort Jean-François Revel, el gran pensador francès a qui fa uns anys homenatjàvem en ocasió del lliurament del premi Manuel Ibáñez Escofet de la Fundació Catalunya Oberta. Ha estat una ment lúcida, un analista implacable de la realitat, un partidari ferm de les societats obertes, un enemic intel·lectualment implacable de tota mena de totalitarisme.

Mentre furgava en l’arxiu privat de Nèstor Luján que es guarda a la Biblioteca de Catalunya vaig trobar una carta que li havia adreçat Jean-François Revel. Em va sorprendre l’encapçalament: “Mon cher ami et maître” li deia, en una grafia perfectament entenedora, el periodista i escriptor francès. Després la carta seguia –en guardo la fotocòpia– donant les gràcies per les jornades que ell i Luján havien passat junts i pels bons moments de conversa, i gastronòmics, que havien compartit. Els unia, a tots dos, la passió per la història i per la cuina. La passió per la història els permetia interpretar el present en tota la seva complexitat, que és el que fan els grans periodistes. Vull dir que la història comença just allà on acaba el periodisme i, per tant, un bon periodista s’endinsa, tard o d’hora, en el terreny de la història. Eren, també, dos epicuris, és a dir, dos personatges que procuraven viure cada dia com si fos l’últim, perquè els resultava impossible assumir una idea metafísica de l’existència. Desconfiaven, per tant, de les idees salvadores, i en això no van tenir gaire sort. Haurien pogut viure al segle XVIII, que és el segle de la Raó i la Ciència, de Diderot i Voltaire. I no haurien desentonat al XIX, que és un segle que abona el pensament individual, a l’ombra de l’erupció romàntica. Però a tots dos els ha tocat viure el segle XX, que ha estat el segle de les Grans Utopies i de les guerres més sagnants emparades per un pensament intel·lectual tan presumptuós que es pensava poder oferir a la humanitat la solució definitiva i va acabar engendrant la Solució Final: el Gulag i Auschwitz.

> ENLLAÇOS RECOMANATS

www.politeia.co.uk