El desplegament que el referèndum de l’Estatut ha merescut a la premsa internacional recorda els temps foscos en què calia llegir Le Monde o el Newsweek per saber què passava a aquests país. Repassant el que diuen els diaris més prestigiosos del món i el que sortia a la portada de dilluns a la premsa madrileny sembla, realment, que estiguem a un altre país.

Primer, ningú ha fet sang ni ha destacat que la meitat dels electors es quedessin a casa. A les democràcies consolidades està clar que només computa aquell que es vol expressar a les urnes. Fer trampes a base de sumar vots negatius amb abstencionistes quan et convenen els números no s’estila fora. I l’altre fet que destaca a una i altra premsa és la lectura que se’n fa del resultat.

Dos mitjans ben diferents però que formen part de l’imaginari a la premsa europea -Financial Times i Le Monde- coincideixen als seus editorials en destacar que aquí no es trenca res, fins i tot que surt reforçada la unitat d’una Espanya plural. Per als britànics, “malgrat la histèria, és bo per a Espanya”; per al diari de la progressia francesa i europea, tot i aprofitar el contenciós basc, el reconeixement de la paraula “nació” també serà recollit a l’estatut basc i a altres que ho solicitin.

Val a dir que, fora d’aquest entusiasme expressat per els dos diaris esmentats, la majoria deriven més aviat cap a la informació sense gaire espai per a l’opinió tot i que la manera de titular ja hi ha aporta un component diferencial. Per exemple, The Belfast Telegraph, que fa èmfasi en “la nació catalana”. El més repetit, però, són les paraules “Catalunya” i “més poder” en les seves variables “autonomia més gran” o “nou Estatut d’autonomia”. En aquesta categoria incloem les notícies i els comentaris de Le Figaro, The Times, Le Monde, The Washington Post i The New York Times o les televisions BBC i la molt llunyana de Nova Zelanda.

Hi ha interpretacions errònies –“l’espanyol, llengua estrangera a Catalunya” de l’esquerranós Liberation, o interessades des d’una òptica política, com La Repubblica: “Catalunya diu sí a l’autonomia de Zapatero”.

Per cert, i front el pessimisme instal·lat en bona part de la classe dirigent empresarial catalana, la premsa internacional sol etiquetar Catalunya com “la regió més pròspera” (L’Express).

Val a dir que, com no només es polemitza sobre si l’autonomia trenca o no l’statu quo amb Espanya sinó que es fa pedagogia i s’explica què representa l’Estatut, Le Figaro enumera entre els “poders incrementats” les competències sobre immigració.

D’això, a la premsa de Madrid, res de res.

Utilitzant el nou Estatut com a excusa, Financial Times invita a la reflexió sobre si l’Europa de les nacions i regions progressa o recula. El diari financer conclou que malgrat que augmentin les regions i les nacions, estats federals consolidats com Alemanya i Bèlgica resten competències i els grans estats tendeixen a recuperar protagonisme. Una lectura certament pessimista.

Per cert que Espanya surt, en canvi, ben parada a l’article signat pel president del Senegal a Le Monde, on demana que França prengui exemple del que està fent Espanya per a resoldre el tema de la immigració.

Dos països llatins ocupen també informacions interessants a la premsa forana i no sempre, precisament, a la del seu país. És el cas de la flamant precandidata socialista a la presidència de França, Ségolène Royal, que amb el seu glamour i les seves propostes no políticament correctes posa en un compromís precisament el seu company sentimental, el secretari general del PSF, François Hollande. Després d’haver ocupat les portades de la premsa francesa per les seves propostes profamília o contra la llei de les 35 hores, ara protagonitza extenses informacions a l’estranger. Fins i tot a la premsa nord-americana com un extens reportatge a Newsweek i una sucosa columna al Wall Street Journal, que parla de show entre la nova musa del socialisme francès i el candidat in pectore de la dreta, Sarkozy. De la seva banda, Herald Tribune diu que és com Clinton, però a l’inrevés, és dir pretén canviar la seva gent enlloc de voler canviar l’altra partit.

Una columnista del Corriere, convidada a escriure per Courrier International, la compara amb Zapatero per la seva mescla de glamour i de solidaritat de geometria variable.

Menys glamourós, més aviat cutre, és el que ens arriba d’Itàlia. El setmanari L’Espresso no s’amaga en lletres grosses: “La Itàlia dels escàndols: un país sense qualitat?”. I a partir d’aquí va destil·lant, amb converses detallades, els grans afers de corrupció i de mala fama que ocupen l’actualitat aquests dies. Històries de prostitució, d’actrius i presentadors de televisió que han passat per la pedra, de compra de partits de futbol, d’implicació del mateix hereu de la corona dels Savoia (1, 2, 3)... Alguns, com La Stampa, s’ho miren amb una certa distància i posen en dubte si és pitjor la dinastia destronada o la mateixa RAI. Una crítica a la televisió pública ve del Corriere, que recorda com Bruno Vespa va entrevistar fa poques setmanes Victor Manuel i el va tractar d’“altesa”. “S’espera –diu l’articulista- un Porta a Porta anarquico-revisionista” per compensar.

Aquests dies hi ha cimeres (la Unió Europea amb Bush) i ens trobem a les portes d’una reunió del G-7 sota la presidència russa. Per Der Spiegel, Prodi vol afegir-se al lideratge que Merkel pretén donar a la UE. Mentrestant, Finlàndia, que agafa el testimoni de la presidència semestral aquest 1 de juliol, manifesta a Le Figaro quines seran les seves prioritats.

Que la presidència russa del G-7 no passa desapercebuda en són prova la munió d’articles que s’escriuen últimament per posar en dubte l’obertura de Putin tant en el terreny polític com de l’economia de mercat. Per exemple el de l’ex-jugador d’escacs Garri Kaspàrov, amb ambicions polítiques, que adverteix a Financial Times sobre la necessitat d’exigir més llibertats. El mateix diari inicia també un article setmanal per analitzar l’estat rus i hi aprecia una notable aliança entre Putin i els nous milionaris fins el punt de convertir el país en un Estat-corporació ple d’interessos. En una línia semblant, la revista italiana Panorama radiografia a “la llarga ombra del KGB” com poderosos antics caps dels serveis secrets soviètics detenten llocs al poder de les antigues repúbliques separades teòricament del jou de Moscou.

La passió que desperten els Mundials de futbol no està allunyada de la columna d’opinió política. Si fins i tot un vell falcó com Kissinger s’hi ha abocat a comentar-los al Wall Street Journal! És clar que, als Estats Units, aquest no és un fenomen generalitzat. El Pew Research, la web que recomanem aquesta setmana, situa el nivell més gran d’expectació als Estats Units als sectors immigrants hispans.

Per a altres, l’esdeveniment dóna peu a un rearmament del sentiment nacionalista expressat a la selecció, la bandera o l’execució pública de l’himne. Per Der Spiegel, el futbol aporta més per al pangermanisme que la reunificació i el butlletí del Hoover Institute explica també el que representa l’esport com a element d’orgull nacional al Regne Unit, Hongria o Austràlia.

Altra tipus d’orgull, en aquest cas racial, s’estén pels Estats Units i per la Xina. The New York Times es fa ressò de la dèria d’uns quants milers de ciutadans per demostrar les arrels índies de la seva família en un intent d’emparentar-se amb la tribu cherokee. Diuen que els quatre milions d’amerindis actuals podrien arribar a ser quinze. A la Xina, en canvi, es tracta de cercar descendents de Confuci, segons Il Corriere della Sera.

El gegant asiàtic haurà de vetllar, mentre s’analitza l’ADN de tres milions dels seus habitants, que el capital estranger no fugi cap a altres països de la regió. Segons The Times, la reforma laboral que prepara el partit comunista podria crear unes condicions -com les 40 hores setmanals- poc rentables per als inversors atrets pels costos competitius.

La última notícia d’actualitat ens ve de la mà d’una església. Els Episcopalians nord-americans han escollit una dona com a cap suprem d’aquesta obediència cristiana. Jefferts Schori tindrà com un deure a intentar l’oportunitat d’unir les famílies anglicanes separades, segons The New York Times. Recordem el cisma obert per l’ordenació de bisbes gais o l’obertura a l’episcopat per a les dones. De tot això en parlen Washington Post i USA Today. Des del vessant anglès, el Daily Telegraph valora el que representarà aquesta notícia a l’església controlada per Canterbury.