El Butlletí nº 58

> PORTADA

Sisè Premi Periodístic de la Fundació

Avui, dijous 6 de juliol, la Fundació Catalunya Oberta lliura el seu VI premi periodístic a Martin Wolf, principal analista econòmic de Financial Times i defensor rigorós dels avantatges que suposa per a la humanitat el procés de globalització. Amb aquest premi, la nostra Fundació vol distingir un any més a una figura de primer nivell mundial no suficientment reconeguda a casa nostra, on segueixen dominant idees simplistes sobre els grans temes contemporanis.

> EDITORIAL

DEFENSA DE LA GLOBALITZACIÓ

Els darrers temps, la situació política catalana ha sigut tan convulsa que des d’aquest butlletí hem dedicat menys atenció de la que hauríem desitjat a la situació internacional i als grans temes del debat contemporani. La concessió del premi periodístic de la Fundació Catalunya Oberta a Martin Wolf és una bona ocasió per recordar que entre les preocupacions de la nostra Fundació ocupa un lloc destacat la necessitat de promoure el creixement econòmic a tot el planeta i per analitzar els evidents progressos que s’han enregistrat els darrers temps amb la incorporació de milers de milions de persones als circuits econòmics internacionals. Gràcies a aquesta incorporació, la pobresa s’ha reduït de forma espectacular a gairebé tot el planeta (amb l’única excepció de l’Àfrica subsahariana) sense que això hagi suposat cap fre per a la millora dels nivells de vida dels països desenvolupats, com el nostre.

Els avantatges d’aquest procés, popularment conegut com a globalització, han estat rigorosament analitzats per Martin Wolf des de les pàgines del Financial Times i des dels seus llibres entre els que destaquem Why globalization works?. És evident, però, que aquest procés planteja també nous reptes a societats com la nostra que han d’abandonar el vell model de creixement econòmic basat en la mà d’obra barata i que han de trobar un nou paper en la nova economia global. Aquest és un repte complicat al que de moment Catalunya està responent prou bé però que requerirà en els propers anys noves transformacions en la nostra forma de viure i treballar. Per ajudar-nos a reflexionar sobre aquestes transformacions hem convidat Martin Wolf, les propostes del qual els oferirem la setmana que ve en aquest butlletí.

> LA RODA DE MOLÍ

OLMOS

Desinformació i confusió

Recentment el diari Avui ha publicat un entrevista realitzada al director del Servei Català de Trànsit, Rafael Olmos, amb motiu de la posada en marxa del nou carnet per punts. En aquesta entrevista el director del servei manifesta una voluntat explícita d’amagar-nos informació.

A la pregunta que li planteja l’entrevistador sobre la queixa de molts ciutadans per la manca d’informació sobre els detalls de funcionament del carnet per punts i també el nombre de punts que es restaran per determinades infraccions, el director respon que “no cal que se sàpiga com es descomptaran [...] no s’ha de saber res més: quan el ciutadà se li doni la multa ja sabrà que li queden menys punts” com si els ciutadans no tinguéssim dret a la informació i ell no tingués l’obligació d’explicar-nos fil per randa com funciona el nou carnet per punts.

En un altre moment de l’entrevista, a la pregunta de si està garantida l’aplicació del carnet per punts a Catalunya, el director afirma amb rotunditat que “Sí. Absolutament”. Doncs no. Segons una notícia de El Periódico, el nou carnet per punts només es podrà aplicar correctament a Barcelona, perquè és la única ciutat de Catalunya connectada a la xarxa informàtica de la DGT.

Però a més, al llarg de l’entrevista dóna tot un seguit d’informacions errònies.

Començant pel nombre d’infractors que podrien perdre el carnet de conduir el primer any, un senzill càlcul d’un percentatge que erra el director. Segons diu “6.000 infractors podrien perdre el carnet el primer any. Són el 0,2% dels quatre milions de conductors catalans”. Doncs, per ser exactes, el nombre de conductors catalans no és 4 milions sinó 3.709.998, segons recull el Servei Català de Trànsit en l’anuari estadístic d’accidents a Catalunya 2004, xifra procedent de l’últim cens de conductors publicat per la DGT. I el 0,2% del nombre de conductors catalans és de 7.420, i no pas 6.000.

També afirma que “Catalunya té 8.000 policies locals”. Doncs tampoc. El nombre total de policies locals a Catalunya l’any 2005 és de 9.297, segons dades publicades a Idescat.

En resum, el director del Servei Català de Trànsit no dóna ni una sola xifra correcta i, a més, sembla que el que pretén és més aviat desinformar i confondre la ciutadania sobre la posada en marxa del nou carnet per punts.

No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut director Olmos!

> UN COP D'ULL

Mèxic ha entrat en un compàs d’espera que uns qualifiquen de foto-finish (The Washington Post), d’altres de “revisió vot a vot” però que allarga la proclamació oficial de Felipe Calderón, el candidat del PAN de l’actual president Vicente Fox com a nou cap d’Estat del país hispà més poblat. Occident respirarà tranquil, com va fer fa poques setmanes amb la victòria del socialista moderat Alan García al Perú.

Si al tancament de l’escrutini, dimarts passat, s’havia produït una diferència de vots de més de mig milió respecte l’esquerranós López Obrador, la revisió empresa ahir per les juntes de districte escurçava la diferència. De manera que l’emoció està servida i la victòria serà ajustada. El Imparcial, d’Oaxaca, reflectia les últimes novetats minut a minut.

Com deia ahir l’USA Today, Mèxic és als llimbs polítics. El diari de la capital federal Excelsior ironitza amb el fet que es tregui l’àbac per fer els comptes, i és que en realitat pot venir d’un sol vot. Resulta interessant l’explicació que fan sobre tot el procés a partir d’ara, des que es revisen les paperetes una a una per evitar el frau electoral en un país amb llarga tradició de “pucherazos”.

El mateix diari ressuscita el fantasma de l’empat tècnic. Un altre rotatiu, El Universal, reclama al seu editorial confiança i transparència amb un exercici de responsabilitat dels candidats a l’hora d’acceptar el resultat, sigui quin sigui.

Més amunt de río Grande, certs sectors nord-americans expressen la seva inquietud pel que representarà de canvi de valors, d’identitat i fins i tot de component racial la legalització de milions d’estrangers que ara es troben en el tràmit de demanar els papers de nacionalitat. The Detroit News reflexiona sobre si els nouvinguts han de tenir més o menys drets que els nord-americans de pedra picada.

Als Estats Units ha estat notícia aquest dies la polèmica encetada entre l’Administració Bush i els mitjans de comunicació sobre la inconveniència o la llibertat d’expressió a l’hora de publicar secrets oficials. La guerra entre tots dos interessos ha esclatat, com era lògic. Dos diaris competidors en la interpretació del dia a dia com The New York Times i Los Angeles Times no han tingut cap reserva en publicar un editorial conjunt de to marcadament corporatiu en defensa del paper dels mèdia. La revista Time, tot i la seva trajectòria incòmoda cap als inquilins de la Casa Blanca de tota època, posa en qüestió que ningú tingui un xec en blanc. Potser per a furgar a la ferida dels governs que volen posar límits a la llibertat d’informar, el diari novaiorquès ens parla també de les normes que vol imposar el govern comunista de la Xina per evitar que s’informi d’incidents de caràcter polític i ideològic “sense autorització”.

L’educació centra dues informacions internacionals d’aquesta setmana. D’una banda, la desproporció que hi ha als Estats Units en el nivell d’exigència escolar segons si

l’examen el fan les autoritats de l’Estat o si es segueix el patró federal. Segons The New York Times, a Massachussetts, per exemple, pràcticament no es nota, però a llocs com Oklahoma, la diferència de rendiment escolar és d’un 48 a 60 punts sobre cent.

Itàlia, per la seva banda, es preocupa per l’envelliment del seu professorat. La Repubblica parla d’un alt percentatge de mestres de més de 50 anys, enfront altres països com França, amb moltes vocacions docents per sota dels 30 anys.

El Pròxim Orient vetlla armes sobre la sort que correrà el caporal israelià segrestat per escamots palestins propers a Hamàs. I també sobre la resposta contundent que pot tenir preparada el govern d’Israel per fer front a una provocació que, com avança Der Spiegel, no és aïllada perquè hi haurà més segrestaments i atacs, segons diuen joves suïcides als quals han entrevistat. El diari hebreu Haaretz parla de caos a la zona, mentre la premsa nord-americana s’alinea –com és costum– del cantó israelià. Per l’editorial del New York Times, Hamàs ha provocat aquest esclat de violència, mentre que The Washington Post recull que el govern Bush estreny el setge sobre Hamàs, prou aïllat diplomàticament i financerament. Des del vesant àrab, Palestine Chronicle adverteix sobre la desproporció d’un intercanvi de 9.000 (presoners palestins) per un (caporal israelià segrestat) que tingui com a preu final la destrucció del territori de Gaza.

Que la democràcia tal com l’entenem al món occidental no és cosa de dos dies als països àrabs és la conclusió d’un informe de The Economist sobre els esforços per dur-los pel camí de més llibertats i eleccions democràtiques.

Europa, un tema recurrent de cada setmana, mentre ens interroguem sobre el projecte en comú ningú pren la iniciativa. Ara, amb Finlàndia a la presidència rotatòria semestral,

es vol aprofundir –segons L’Express– la transparència en la presa de decisions, amb una presència més notable d’Internet a le sessions del Parlament. Però després de les bones paraules de treballar plegats pel benestar de tots, entrem en les disputes domèstiques, quan no els recels. Ara mateix, un article satíric del diari alemany Die Tageszeitung sobre el president polonès Kaczynski, on fa un símil amb les patates de l’altra banda del riu Oder, ha aixecat una dura rèplica del govern polonès i de la premsa més afí. També The Daily Telegraph fa servir els recels sobre l’Europa ampliada. Amb un títol ben eloqüent “perquè costa tant trobar feina a l’estiu” culpabilitza el mig milió de joves europeus de l’Est que busquen feina a la Gran Bretanya els mesos estivals en plena competència amb els joves britànics. Per cert, que qui s’entretingui en entrar a la pàgina d’Internet per llegir la notícia es trobarà, tot just al costat, un anunci “per trobar feina, d’estiu, a Espanya!”. Això sí que és anar la redacció per una banda i els comercials per una altra.

I, per compensar, una de bona i d’esperit constructiu. Tant que es queixen els anglesos pels subsidis que rep l’agricultura francesa i ara va The Times i descobreix les virtuts dels petit fermiers, pagesos que segons diu l’influent diari londinenc fan una agricultura

gens intensiva i amb menys consum de pesticides i de productes agrícoles.

Finalment, pel que fa al món econòmic, una pinzellada al que d’aquí uns dies acapararà bona part de l’atenció mundial. La cimera del G-7 a Sant Petersburg centrarà bona part de la seva agenda en la recerca de la seguretat energètica, sobretot després que Rússia estigui fent valer el seu potencial tant en la producció d’energia com també en la distribució. Financial Times s’ocupa a bastament d’aquesta problemàtica, des de dos articles de Martin Wolf (1 i 2), a qui avui precisament la Fundació Catalunya Oberta lliurarà el seu premi de periodisme, a un editorial que postula l’enteniment Rússia-Europa en aquesta matèria. Tot en la línia del que avançava Durão Barroso de propiciar l’obertura de mercats per un i altre costat.

The Washington Post treballa en la mateixa direcció d’assegurar els recursos energètics i Le Monde insisteix en titllar Putin de nou tsar per la seva dèria neoimperialista amb l’energia com a arma estratègica.

Els Mundials de futbol s’acaben i deixarem també de parlar d’esports, que no és l’especialitat d’aquesta secció, però és que la febre nacionalista que s’ha estès pels estadis i pels carrers de les ciutats de les grans potències obligava a una certa atenció. És clar, hi ha excepcions, com la que assenyala Financial Times pel que fa al Regne Unit, fragmentat en quatre seleccions de les quals només Anglaterra hi participava. El setmanari italià Espresso acaba ja de superar els límits de la imaginació en comparar Ronaldinho Gaúcho i Nelson Mandela perquè és generós i mostra respecte per l’adversari. Per cert, Ronaldinho ha acaparat un bon nombre de portades malgrat el trist paper que ha fet Brasil en aquest Mundial

Veus de la Fundació

I quan Zidane, de sobrenom El Vell per alguna premsa espanyola, va marcar el tercer tothom ja va saber que la profecia (apòcrifa, segons alguns estudiosos del tema) de Nostradamus, segons la qual Espanya guanyaria el Mundial de Futbol d’Alemanya, no s’acompliria. “Déu n’hi do com en són de flexibles les profecies” exclama Anton Maria Espadaler (La Vanguardia, dissabte) en un article on fa una breu semblança de Miquel de Nostradamus i el seu germà Joan.

I els més tristos, “tots aquells que havien donat tantes lliçons de cosmopolitisme” i que, segons Vicent Sanchis (Avui, diumenge) “han quedat retratats en sèpia com uns

bàrbars nacionals i uns indigents del progrés dels pobles”.

Bé, aquests i un altre a qui, quan li van preguntar a la ràdio amb quina selecció anava, va dir que amb l’espanyola. “Maragall es va mostrar una mica desconcertat per la pregunta, de tan òbvia com li semblava la resposta” explica Joan Oliver (Actual) per després contradir el president: “és evident que aquesta és una apreciació subjectiva que no compartim molts catalans”.

Tan és així que Salvador Sostres diu (Avui, dijous) “La derrota d’Espanya. No ho van veure clar? Els catalans tenim la independència a tocar”.

Ara, el que també és veritat és que “el mundial de futbol, com no podia ser d’una altra manera, dispara gran abundància de passió i també de conquibus”, comença Roger Jiménez un article a La Vanguardia Digital de divendres. Però ja no parla més de futbol, sinó del món en què vivim.

I del futbol a la política, que molts diuen que estan profundament interrelacionats. Valentí Puig (ABC, dimarts) fa un repàs a “allò que queda del Felipisme”. Els membres d’aquella generació política “ho porten més o menys bé. No es queixen gaire. Uns s’han aprimat. Altres van a buscar fortuna. Sobrevolen el Con Sud. Pateixen retards d’Iberia. Ocupen euroescons. Es veuen cada quinze dies amb altres supervivents del felipisme”.

El seu hereu polític –de qui, per cert, no sempre en riuen les gràcies– “José Luis Rodríguez Zapatero va actuar de l’única manera que ho podia fer un president del govern, perquè la primera obligació moral i la primera responsabilitat que comporta el càrrec és procurar que no hi hagi més víctimes”, diu Jordi Barbeta (La Vanguardia, diumenge) arran dels passos encaminats a dur la pau al País Basc. I afegeix que “el més difícil d’entendre és l’actitud adoptada pel Partit Popular”.

A Catalunya, per la seva banda, qui pensi en la independència ho té fumut segons la teoria de Francesc Puigpelat que afirma a la revista de La Mañana, que surt diumenge, que “la principal conseqüència de l’Estatut del 2006 és la fi de l’independentisme polític. Com a projecte polític mínimament seriós, vull dir. Sempre quedarà l’independentisme retòric, l’estètic o el de campanya electoral”.

És clar, “hi ha Estatut, però, de qui és? Qui se l’ha llegit?” Pregunta Jordi Graupera (Avui, divendres).

També hi ha aldarulls. A Gràcia, amb els okupes, per exemple, i les institucions es tiren els plats pel cap responsabilitzant-ne les unes a les altres; “i és que aquí no hi ha hagut un problema de descoordinació, sinó de prejudicis progres envers aquesta forma de delinqüència”, afirma al mateix diari Ferran Sáez, dilluns.

Potser tot això s’entén en un context on “Europa va a menys cada dia que passa. La Unió Europea no ho vol admetre, almenys oficialment, però la població ho nota per la via de l’economia estructural (creixement i competitivitat) i de la social (immigració i mobilitat laboral), però sobretot per la via política, de la representativitat”, com escriu Joan Roy (Actual).

En canvi, Rússia aspira a poder refer-se com a potència mundial i, per això, “necessita de totes totes comptar amb l’aliança d’Ucraïna, Bielorússia i Kazakhstan”, segons el punt de vista de Valentí Popescu al mateix setmanari.

Qui ja ho és –no cal dir-ho– una potència són els Estats Units, àrbitres en tants conflictes mundials, que podrien estar pensant en una retirada de les tropes destinades a l’Iraq. “A mesura que les tropes iraquianes vagin avançant, nosaltres ens anirem retirant” afirma Diana Negre a l’Avui de dilluns reproduint el missatge de Bush als nord-americans en els seus discursos, per després explicar que “fins i tot els qui accepten

que la realitat iraquiana és molt millor que les ‘notícies negatives’ d’una premsa que cerca el sensacionalisme no veuen cap prova que les forces locals tinguin més capacitat que abans”.

També en el pessimisme, però ara pel tema de la Fira del Llibre de Frankfurt de l’any que ve, està sumit Marçal Sintes, sobretot després que el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, “ha entregat la gran exposició institucional catalana a Frankfurt al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona”, una entitat que, “com se sap (...) organitza el festival Kosmopolis, que s’ha distingit per tractar la literatura catalana com una mera circumstància folklòrica”.

Sort en tenim els catalans de gent com Til Stegmann, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i “el més eficaç i convincent ambaixador que ha tingut mai la cultura catalana a Alemanya”, segons el qualifica Oriol Pi de Cabanyes (La Vanguardia, dimarts), que dimecres, al mateix diari, ens parla de la pedagoga Marta Mata amb motiu de la seva mort: “Marta Mata qualificava d’agredolça la situació actual. Sembla un sarcasme dir, com ha fet ara un alt càrrec de l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona que ‘l’escola que tenim s’assembla bastant a la que ella somniava’”.

Mirador

CAP A LA PARVULARITZACIÓ VOLUNTÀRIA

Agustí Pons

En el moment àlgid del desacord entre el Parlament Europeu i l’Administració Bush a propòsit de la política de seguretat impulsada per la Casa Blanca diversos comentaristes polítics van recordar una frase de Benjamin Franklin: “Aquells que sacrifiquen una llibertat imprescindible per aconseguir una seguretat temporal no mereixen ni llibertat ni seguretat”. He pensat en aquesta frase a propòsit de la recent entrada en vigor del nou sistema de punts que castiga els conductors que infringeixin el Codi de Circulació. No és un sistema imposat per ningú, sinó lliurament discutit i aprovat pels nostres parlamentaris, és a dir, pels nostres representants, amb un ampli consens segons sembla. Des del punt de vista polític, doncs, no hi ha res a dir perquè es tracta d’una llei plenament democràtica.

Des d’un punt de vista més conceptual no deixa de ser sorprenent les escasses queixes que ha motivat una llei que accentua el procés de parvularització voluntària a la qual la societat –la catalana, l’espanyola, l’europea– sembla haver-se avesat. Les queixes, si de cas, han estat funcionals. Els taxistes, i, en general, els transportistes, temen que una aplicació rigorosa del sistema de puntuació els deixi sense feina i, per tant, sense sou. I les associacions automobilístiques han recordat, sense qüestionar, però, la llei, que molts dels accidents que es produeixen també són conseqüència d’una mala, i d’un excés, de senyalització, de l’estat deficient d’algunes carreteres, etcètera. L’èxit que el sistema de puntuació ha tingut en altres països d’Europa on ja ha estat establert ha fet que, en realitat, alguns comentaristes lamentessin que, una vegada més, nosaltres –els catalans, els espanyols–hàgim estat els últims a aplicar una norma que ha demostrat ser tan benefactora. No hi fa res que, en el seu primer cap de setmana d’aplicació, el sistema s’hagi demostrat ineficaç pel que fa a la disminució de víctimes mortals a la carretera. Tampoc ningú no ha qüestionat, per exemple, la limitació a 120 quilòmetres per hora de la velocitat a l’autopista; una velocitat que va ser imposada, l’any 1974, en plena crisi del petroli, per motius d’estalvi energètic i no per raons de seguretat. Hem establert un sistema de relacions on els polítics i els gestors s’erigeixen en vigilants de la conducta dels ciutadans; que, d’entrada, és objecte de sospita. Un alt càrrec de Trànsit ho ha dit al cap de poques hores d’entrada en vigor del nou sistema: “Ens està costant trobar conductors que circulin sense el cinturó de seguretat”.

Consti que no crec que calgui considerar culpables els polítics, d’aquesta situació. Som nosaltres, els ciutadans, els qui tendim a abandonar el nostre àmbit de responsabilitat individual i ens deixem infantilitzar dòcilment. Més encara. Aplaudim els polítics que amaguen els fracassos de la seva gestió en amenaces constants sobre el conjunt de la ciutadania. Confonem l’autoritarisme amb l’energia i no ens adonem que aquesta malfiança generalitzada envers el ciutadà amaga una visió totalitària de la vida col·lectiva; un profund menyspreu dels drets individuals. El més alarmant és que l’entrada en vigor del sistema de punts amb relació a la conducció és només un exemple. Si ens fixéssim en les lleis que s’estan aprovant últimament ens adonaríem que la ingerència progressiva de l’Estat en les nostres vides constitueix un denominador comú. Algú ha pensat que la llei de dependència, ara en discussió, és una altra mostra d’aquesta deixadesa de responsabilitats individuals enfront de l’Estat? Tradicionalment, el benestar de les persones grans era responsabilitat dels fills i, encara ara, són molts els avis que, d’una manera directa o indirecta, reben ajudes dels fills. Però la llei en comptes d’estimular, mitjançant desgravacions, etc., aquest lligam –èticament més just i socialment més barat– estableix un costós sistema de protecció que, de fet, facilita la des-responsabilització individual. El papà Estat s’ocuparà de la gent gran –amb els nostres diners, naturalment– de la mateixa manera que gràcies al sistema de puntuació escolar que ja utilitzava el meu professor d’història de tercer de batxillerat ara conduirem millor. “La llibertat –va escriure Bernard Shaw– significa responsabilitat. Per això, els humans li tenen tanta por”.

CATALANS I JUEUS

Joan Roy

Espriu va ser qui primer ho formulà en òptica poètica, però el cert és que hi ha força similituds entre Catalunya i Israel. Tot dos són pobles, d’alguna manera, tocats per la mà de Déu. Per una banda, perquè ja des dels orígens saberen fer-se amb un aplec de normes i lleis que els distingiren per a bé de la barbàrie general imperant: la Torà jueva i les Constitucions catalanes. Per l’altra, perquè, malgrat les greus derrotes patides, aconseguiren de mantenir les identitats respectives, místico-religiosa, Israel; lingüístico-cultural, Catalunya, tot i la diàspora i l’holocaust d’Israel, i el desmembrament i l’estranyament territorial català. A la fi, ja al segle XXI, ambdós pobles disposen d’un grau de sobirania particular, absoluta en el cas d’Israel i relativa en el de Catalunya, i ambdós viuen rodejats d’enemics, havent-los de proveir i suportant el seu desagraïment. A Israel, això vol dir violència i inseguretat romanents. A Catalunya, insults i humiliacions dia rere dia.

Els jueus, però, ja no són els xais d’altres temps. En néixer Israel, decidiren actuar com un sol poble i defensar-se fermament. A Catalunya no ha estat el cas per moltes raons, la principal, que molts catalans no veuen el mal d’incorporar la condició d’espanyol a les seves vides. I és que Israel no viu dels àrabs (ni dels palestins), mentre que Catalunya encara considera Espanya (o França) com una mena de mercat captiu. Amb tot, Israel paga la independència amb una guerra encesa permanent, mentre que Catalunya viu en pau social i política. El Pròxim Orient tampoc no és Europa. Allí la vida és molt difícil per qui vol treballar i fer-ne de la seva alguna cosa, amb independència dels seus orígens o del lloc que ocupi a una jerarquia tribal, mentre que al Vell Continent els valors del treball i la propietat són consolidats des fa temps. D’ací, la paradoxa que per lluitar per la pau, que significa coexistència, Israel hagi de fer la guerra, i que l’únic escenari possible per a la negociació hagi de ser sempre la derrota absoluta de la contestació que rep. A Catalunya, en canvi, la coexistència requereix fer política amb l’enemic, que no són tribus, sinó Estats constituïts. Israel ha arribat al paroxisme de convèncer de la pau que vol amb l’únic argument de la força que entenen els seus enemics islamistes i antisemites. Catalunya té un camí diferent per recórrer, però el primer pas ha de ser l’abandó de la interlocució reivindicativa amb Espanya, per a adreçar-se directament al món, amb bons tractes empresarials i comercials. Així ho féu Israel a les acaballes de la segona guerra mundial, tot aprofitant el lobby jueu dels Estats Units. Els catalans no tenim lobbies, però sí oportunitats al mercat global dels nostres dies. Amb Espanya les perdrem totes, perquè correm el risc d’empeltar-nos –com li passa a la nostra classe política– del seu quefer dròpol, burocràtic i incompetent. La petja catalana és al món en molts vessants, històrics, culturals, artístics, monumentals, jurídics, a hores d’ara cal aprofundir la via empresarial que és l’única que compta de debò per garantir la llibertat, que si no és econòmica no serà res.

> ENLLAÇOS RECOMANATS

www.cato.org

El nom de l’enllaç que proposem avui, el Cato Institute, ve donat per les cartes de Cató, uns pamflets liberals, que van escriure, prenent com a pseudònim el nom del polític romà Cató el Jove, dos anglesos, John Trenchard i Thomas Gordon, i que van servir de base per a la filosofia de la revolució nord-americana. I és força lògica aquesta evocació en una entitat de profund sentiment patriota nord-americà, que queda impregnat en totes i cadascuna de les seves pàgines.

És, entre altres coses, per això que l’objectiu principal del Cato Institute és debatre els límits que ha de tenir la política d’acord amb els principis nord-americans de govern limitat, llibertats individuals, mercats lliures i pau. Cal ressenyar que, per qui tingui dubtes sobre què diu la Constitució dels Estats Units, l’enllaç inclou un link on es pot llegir tot el text i, de passada, també es pot fer en espanyol.

Un aspecte a destacar, sobretot en el vessant pràctic que pugui tenir qui entri en aquesta pàgina, és la quantitat de publicacions gratuïtes que es presenten i la possibilitat de subscriure’s, també gratuïtament, a sis publicacions electròniques sobre temes tan variats com economia, salut o medi ambient.

Pel que fa a la ideologia bàsica de l’entitat, podríem dir que partint de la concepció liberal té un to marcadament conservador.